10

Em desperto i l’Eduard és allà. Al llit. Al meu llit. Trencant una de les normes de la meva vida, aquell possible soci d’una empresa de models ha vingut a casa i, el que és pitjor, s’hi ha quedat a dormir.

Miro el rellotge: quarts de deu. Hora de llevar-se tot i ser dijous. No sé si he de despertar aquest tros d’home que tinc al costat. A casa, s’hi està bé, però fa un punt de calda, potser per això l’Eduard ha decidit dormir només amb calçotets, uns bòxers Armani blancs que li marquen, i de quina manera, les cuixes. I quines cuixes.

No cal explicar com vam arribar fins a la meva habitació i, sobretot, fins l’heretgia de quedar-se a dormir. Vam beure unes quantes copes a casa meva: la segona, la tercera, la quarta i, potser, durant la cinquena, ja vam fer un triple salt fins al llit. Em va dir que, com a professional liberal, no li calia llevar-se d’hora i que el deixés dormir. I en lloc d’enviar-lo a pastar fang, s’ha quedat a dormir. Tinc un problema amb aquest paio: per què l’he deixat que es quedés a dormir? Quants mesos fa que ningú no ha fet llit a ca meva? Des d’aquell sòmines del Víctor, un ruc amb ínfules de diva que em va deixar tirat després de tres dies de pensar que la vida en parella podia ser meravellosa? No entenc com ho he permès. Surto del llit i, amb el pijama (com ha de ser), vaig cap al bany, primera parada del ritual matinal. Acabat el primer peatge, el segon és mirar-me al mirall i veure’m més jove del que realment sóc, però també observar alguna arruga que passa per sota dels ulls i que camuflo cada matí amb unes cremes caríssimes. El tercer peatge és anar cap a la porta de casa. Visc en un sisè i el porter de la finca, cada matí, em deixa La Vanguardia al replà. L’agafo, en miro la portada i el deixo sobre la taula del menjador. El quart és fer-me un parell de torrades mentre encenc la Nespresso i busco la càpsula Roma.

Avui ho faig tot amb una mena de boira baixa, com a conseqüència de la ressaca, però també de la presència de l’intrús a casa. Ho he fet tot però en lloc de dues torrades n’he fet quatre, no fos cas.

—Hola? —sento que diu una veu des de l’habitació.

I ara com he de reaccionar?

—Bon dia —responc.

—Buff que tard. —I entra a la cuina amb calçotets amb aquella barba i aquells ulls foscos i aquell cos de gimnàs.

—Què tal? —li pregunto mirant a terra de la vergonya.

—Fantàsticament bé —em diu.

Fa olor de pa torrat i em diu que li encanta i a mi també m’encanta ell, però una merda que li diré, què s’ha pensat aquest tio que a sobre que s’ha quedat a clapar a casa encara he de comentar-li que jo…

—Jo també estic molt bé i aquesta nit ha estat molt bé —li deixo anar pensant que a cagar a la bassa i avall que fa baixada.

—Doncs sí. Ha estat esplèndid —respon.

A continuació em pregunta on és el lavabo i, és clar, la dutxa, la tovallola, el raspall de dents, que vaig agafar d’un hotel i el desodorant, que és allà damunt. Em diu que quines cremes més xules, que no són aquelles horroroses que es posen tots els gais i que et fan caure la pell a trossos, i que portes Dunhill, quin gran perfum…

Es dutxa, es vesteix i, quan surt, em fa un petó a la boca i em diu que ha estat «una gran noche», com deia el Raphael i ric fort.

Seiem a la taula i poso, com sempre, el 3/24. Són tres quarts de deu i no sé de què coi parla el presentador, alguna cosa sobre el Parlament i uns diputats i el rotllo de cada dia.

L’hi he posat les dues torrades en un plat i he portat a taula pernil dolç, formatge de barra i una mica de mortadel·la. M’ha demanat un cafè sol i un got d’aigua. I allà ho té. Estem parlant de si vol que el deixi en algun lloc, però em diu que no cal, que anirà amb taxi, quan de cop veig a la tele un titular: «Trobat el cos d’un home a un espigó de la Mar Bella».

L’Eduard està parlant de no sé què del Born, que és on té el despatx, i el faig callar d’una manera grollera.

—Tssssst —li demano.

Agafo el comandament a distància i apujo el volum. L’Eduard no entén res perquè l’únic que veu és el mar, quatre roques i un grup de gent.

La periodista del canal de notícies amb cara compungida afirma que: «no s’ha pogut identificar encara el cos de l’home que s’ha trobat a primera hora d’aquest matí surant a pocs metres de l’espigó. Segons els mossos d’esquadra es podria tractar d’un homicidi, però fet amb mala traça, ja que el cos en lloc d’anar mar enllà s’ha quedat a prop de l’espigó tota la nit fins que al matí uns pescadors de canya l’han trobat donant cops contra les roques». I aquí apareix un dels pescadors amb cara de pescador que assegura reiterativament el que ha acabat de dir la presentadora que: «com que no ha estat un dia de mala mar per la temperatura que hi ha, l’home s’ha quedat aquí surant tota la nit. Per això no ha anat mar endins».

El vídeo acabava dient que l’home portava una camisa blanca i uns pantalons crus i que, del cas, se n’encarrega el jutjat d’instrucció número sis de Barcelona.

El cor em fa un salt. La vena cava superior passa a ser inferior, el ventricle esquerre passa a ser el dret i viceversa, i l’aorta queda cap per avall. Són ells. Els dos que vam veure entrant a la sorra.

—La mare que em va parir —dic en veu alta—. Quin idiota.

L’Eduard em pregunta:

—Passa alguna cosa?

—Sí, que hauríem de marxar.

—Hòstia, d’acord, però tu encara vas en pijama i jo m’hauria de dutxar.

En circumstàncies normals hauria dit que fotés el camp sense gastar-me aigua, que prou faig de no cobrar-li la nit amb aquells llençols de seda que em va regalar l’Agnès, una amiga que treballa al Textura, un any per Nadal.

Però com que les circumstàncies no són normals em surt una de les ridiculeses més espantoses de qualsevol text romàntic:

—M’encantaria que ens dutxéssim junts, però he de fer un parell de trucades i trigaríem massa.

L’Eduard somriu donant per bona l’excusa, però em fa la pregunta del milió:

—Tu no ets advocat, oi?

I la meva resposta no el deixa indiferent.

—No t’emprenyis, però, efectivament, no sóc advocat. De totes maneres, si vols saber on treballo, busca’m una altra cita per sopar. No és res dolent. Et dutxes tu primer?

L’Eduard no em fa cas. Per tant, podria perfectament agafar la roba i deixar-me amb un pam de nas, però fa tot a la inversa del que jo hauria fet. Se’n va cap a la dutxa.

Truco als mossos, però el comissari Pérez Navarro està en una reunió i no em pot atendre. Reclamo que em deixi anar al lloc dels fets i, així, facilitar els tràmits per passar els mecanismes de control per accedir a l’espigó. Ja li trucaré des d’allà. Quan l’Eduard s’acaba de dutxar em fa un petó de comiat amb la tovallola embolicada, que, expressament, desembolico per recordar-me del regal de la nit anterior, somriu i se’n va cap a l’habitació a vestir-se. I diu un esquàlid:

—Ens veurem. Segur que sí. Si ho vols, és clar.

Me’n vaig cap a la dutxa. I en sortir l’Eduard ja ha marxat. Em vesteixo a corre-cuita. I, sense adonar-me’n fins uns quants minuts més tard, m’he posat la mateixa roba que el cadàver: camisa blanca i pantalons crus.

Quan busco les claus a la cuina veig que a la tassa del costat del meu cafè, ja gèlid, hi ha un paper escrit a mà, amb una cal·ligrafia admirable, on llegeixo:

«Guapo. Sense voler emprenyar. Crec que ho hem de repetir. Massa maco per haver de sortir tan ràpid. Si vols ja em diràs». I a sota un número de telèfon i el nom de l’autor del text.

Memoritzo el número al mòbil, l’afegeixo al WhatsApp com a Eduard perquè tampoc no en sé res més i, com que no puc resistir el desig de repetir l’escena de la nit anterior, li envio un missatge:

Aviat.

I al costat una merda d’emoticona amb una cara i un petó. No puc convertir-me en menys temps amb més hortera, més gilipollas, més marica.