46
—Va, anem a veure Saw.
—Cal?
—Era el pacte.
—No hem signat cap pacte, estimat.
—Verbal i, per a mi, un pacte verbal és com un d’escrit.
—Això ho deia el Dani Sánchez-Llibre.
—Qui?
—Cony. El qui va ser president de l’Espanyol.
—No m’agrada el futbol.
—Doncs no t’agrada la vida.
—Anem a veure la pel·li i calla, collons —m’ordena.
M’aixeco i em situo a l’esquerra del sofà.
—Va bé aquí?
—Va perfecte.
Agafa de sobre la taula de centre la pel·lícula, que ja tenia preparada. Aquella caràtula amb la mà estirada amb el palmell de cara amunt al terra del quarto de bany. Les lletres de Saw i el subtítol: «Todo puzzle tiene sus piezas».
—Mira, Eduard, sóc gai des del dia que vaig néixer. No he tingut cap relació amb cap noia mai de la vida. Mai és mai. De vegades la gent es pensa que pel fet de ser gai tens actituds femenines. No en tinc cap que em diferenciï de les dels homes. És a dir, no suporto les pel·lícules de terror però no per ser el què sóc, sinó perquè, des d’un punt de vista de la intel·ligència, no porten a cap lloc positiu unes escenes amb sang, fetge, braços amputats, patiments, angoixes… Pagar una entrada per veure només la meitat del metratge perquè l’altre meitat te la passes amb la mà a la cara, doncs no. A més…
—Calla ja, pesat!
I prem el play del Movistar Plus «Bajo demanda». Surt un anunci d’una companyia d’assegurances i apa… Twisted Pictures presenta. S’aixeca l’Eduard.
—On cony vas, ara? —li dic mentre la primera imatge és la d’un tio ofegat sota l’aigua.
—A apagar els llums.
—Ei, va, tio, de debò. La por la puc suportar, la tortura, no. No fotis, va.
Tot a les fosques. Només la llum de la pel·lícula amb el vàter aquell fet merda, dos tios lligats en un extrem i, al mig, un altre amb el cap rebentat, una pistola en una mà i una gravadora a l’altra. Un dels dos tios crida «socorro» i l’altre li diu que «nadie te oye». Ses divines putes mares. «Soy Lawrence Gordon y soy médico y desperté aquí igual que tú». Ah, mira que bé, amb el Lawrence Gordon…
Hòstia. Ho he sentit bé?
—Eduard, para, para.
—Hòstia, Albert, no comencem.
—No, no. És important. Tira enrere. Es pot, amb això de Movistar?
—Sí. Què passa?
Agafa el comandament a distància i fa marxa enrere.
—Prou, prou —el freno—. Toca el play, si us plau.
Va massa enrere, però esperem.
M’aixeco, ara ràpid, i de l’americana, en trec la Moleskine i el bolígraf.
—Espero entendre què cony és això tan important de l’inici d’aquesta pel·lícula.
Apunto 3’08’’. «Soy Lawrence Gordon y soy médico».
—Síííí, Eduard, sí. Un pas endavant. O no…
—No entenc res.
—Ara ho entendràs. Recordes l’ordinador de la Mireia ple d’imatges de Saw? Recordes les carpetes que hi havia a la pantalla d’inici del seu ordinador.
—N’hi havia moltes.
—Sí, moltes. La majoria amb noms propis. Recordo «Laia», «Ana», un de molt curiós que es deia «Rosíohaymirosío» i un que es deia «Lawrence Gordon».
—Em pots explicar com collons et recordes del nom de la carpeta? Se’t pot quedar «Ana», «Laia», o fins i tot una que tenia el nom d’un ruc o d’alguna cosa semblant. Molt estrany.
—Recordo el nom de Lawrence Gordon perquè en un canal d’aquests de televisions que inunda la tele van fer un reportatge que es va emetre a la CBS sobre un soldat mort a la Segona Guerra Mundial. Un soldat del qual van trobar les restes a França i que van portar al Canadà per incinerar-les al costat de la seva família. I es deia Lawrence Gordon.
—Bona memòria, Albert. Et felicito, però com saps que la carpeta amaga alguna cosa.
—Mira, noi, perquè ho penso. Perquè les carpetes dels noms propis, que són la majoria, deuen contenir, suposadament, històries d’aquestes persones. Ara bé, què deu amagar la de Lawrence Gordon, protagonista de Saw?
—Alguna cosa sobre la pel·lícula —em talla el pesat aquest.
—Ho dubto, però també podria ser. Però, en tot cas, en una carpeta amb el nom d’un dels personatges de la seva pel·lícula preferida hi ha d’haver alguna cosa interessant. No ho creus?
Alça les espatlles.
M’aixeco.
—I ara? —fa l’Eduard.
—Ara torno a la casa i aprofitaré de camí per trucar al Pérez Navarro perquè miri de posar-me a disposició algun dels mossos que pugui accedir a l’ordinador d’aquesta dona.
—Joooodeeeer —s’emprenya—. No hi puc tornar, allà. No fotis.
—Ho sento. És la feina. A més, m’estalvio la merda aquesta de pel·lícula. Gaudeix-la. Si vols venir, aixeca el cul i vine.
A la pantalla, un tio amb una màscara mal parida de color blanc li diu a una tal Amanda: «Vive o muere. Tú decides». Fa molta por.
—Queda’t a veure això o vine. «Tú decides» —afirmo amb una seguretat indigna.
I marxo sense veure si l’Eduard es queda o em segueix.