49

Intentava dormir, estirat al llit de l’hotel, amb les mans al cap i els ulls clavats al sostre, però l’avi, que seia en una cadira, no parava de fer-me preguntes:

—Hauríem de fer un perímetre i repartir-nos els bars, les perruqueries, les botigues de roba, les carnisseries… Com has pensat fer-ho? A més, hem d’anar amb molt de compte, perquè aquí som forasters, i si veuen dos homes que pregunten per una noieta, podem aixecar sospites, i l’últim que volem és això, oi que sí, Oriol?

Vaig tancar els ulls, l’últim que volia era mantenir una conversa. D’alguna manera em feia il·lusió que fos allà amb mi, al meu costat, amb el seu art impossible d’aparèixer i desaparèixer. Però també m’havia acostumat a la seva absència, i estava convençut que a hores d’ara ja no el necessitava.

—No diràs res? —em va exigir.

—Necessito descansar… Vull dormir una mica, tinc un jet lag…

—Vols que truquem a recepció i que ens pugin alguna cosa per menjar?

—Creus que hauria de trucar a la Gemma?

Va fer un silenci.

Aquella pregunta de cop i volta l’havia desconcertat. La meva excunyada era l’última persona que formava part del seu imaginari.

—A la Gemma? Per què?

—Per res.

Em vaig alçar i, arrossegant els peus fins al lavabo mentre l’avi seguia remugant, em vaig fer una dutxa d’aigua calenta que vaig rebre com un mannà caigut del cel. Podria quedar-me hores allà, xop, deixant que aquella escalfor (encara que a fora la temperatura era altíssima) regalimés lentament pel meu cos. I podia no fer res, absolutament res, només ensabonar-me una vegada i una altra.

—No triguis, collons! Tenim molta feina —replicava l’avi des del llit.

En acabat, vaig sortir de l’hotel i em vaig disposar a no perdre l’esperança. Rastrejaríem els carrers amples, els estrets, les botigues (totes). L’avi, de fet, tenia raó, ens havíem de repartir la feina, però tampoc no podia estar segur que ell complís amb la seva part.

Jo entrava a tot arreu amb el telèfon a la mà i preguntava:

—Disculpe, ¿conoce a esta chica?

—No.

—Perdone, ¿ha visto alguna vez a esta mujer?

—No.

—Una pregunta, ¿le suena si esta chica vive por aquí?

—No.

No pensava que el barri Prado fos infinit. Vaig travessar la carrera 51, una avinguda gran, vaig anar al parc Bolívar, a la plaça de Botero (evidentment!), per tots els carrers minúsculs i repartits com l’Eixample, però dins del meu cap multiplicats per mil.

Amb l’avi ens vam trobar en un banc, venia caminant molt a poc a poc i per la cara que feia no calia que em digués res. Ni rastre. Era un barri complicat, ple de cases enormes i amb grans magatzems, la gent que hi vivia feia un tipus de vida aliena a la comunitat.

Havien passat tres hores i la Macarena era un fantasma en aquells carrers.

—Hem dit que no defalliríem.

Però per aquella tarda ja en teníem prou. S’havia fet de nit de pressa, estava baldat, amb els ossos fets pols, em costava caminar, les voreres eren plenes de gossos i necessitava una mica de cocaïna. Havia aterrat al país de la pols blanca i no coneixia ningú que pogués oferir-me material d’una qualitat digna. A l’avi, lògicament, no podia dir-li’n res.

L’última oportunitat que em quedava per passar una bona nit era apropar-me a la cantina que estava just davant de l’hotel. No vaig demanar si eren de fiar, bàsicament perquè d’una porta a l’altra hi havia sis metres.

—Jo faré l’última, avi.

Em va mirar de fit a fit, desconfiat. Però finalment el vaig convèncer que ell s’estirés, que jo no trigaria, que també aprofitaria per fer alguna pregunta innocent i després, bona nit, bons germans.

—Dormiré al costat de la finestra. No facis soroll quan entris.

—D’acord.

No hi havia ningú a la barra. Només quedaven dues taules atrotinades i el bar —per definir-lo d’alguna manera— quasi buit. Quan va venir el cambrer vaig demanar una cervesa (en diuen fría o pola) i vaig treure l’iPhone per ensenyar la fotografia de la Maca.

—No vaya enseñando el celular, man. Es peligroso. A la vieja no la conozco.

—Está bien, gracias.

El noi va anar cap a la barra i va parlar amb un home de bigoti espès, que sense dissimular em va clavar els ulls. No em vaig sentir incòmode, però era evident que a un pana com jo, que havia fet preguntes tota la tarda, no hi estaven acostumats.

L’home, que per a mi feia tres o quatre metres d’alçada, vestia texans negres i una chupa gastada; va escurar la copa, va fer un senyal perquè l’hi tornessin a omplir i se’m va acostar.

—¿Puedo ver la foto del celular, man?

—Claro.

Tossia i s’eixugava la boca. Li vaig ensenyar la cara de la Maca somrient sense deixar el telèfon ni un moment. No tenia ganes de córrer ni de cops de puny.

—Está chévera, man. ¿Te comiste a esta vieja?

Collons amb les maneres de parlar.

Sense demanar-me permís es va asseure al meu davant. Feia fortor d’alcohol.

—No, no me la comí, solo la estoy buscando porque necesito hablar con ella.

—¿Hablar de qué? ¿De dónde eres, huevón?

—De Barcelona.

—Bacano.

El cambrer em va dur la fría i es va asseure al costat. Érem tres. Merda. Fotia molta calor i les mans em suaven. Per com pesava l’aire sabia que aquell diàleg no em duria gaires alegries. Em vaig estalviar preguntar per la coca, vaig guardar-me el telèfon a la butxaca (on duia el sobre de la mare) i vaig estimar-me més canviar de tema, però era massa tard.

—Nosotros conocemos a la vieja, man —va dir el cambrer.

—Podemos acompañarte.

—¿Vive cerca?

—La información vale plata.

—Muy bien.

Vaig fer un glop llarg a la cervesa, que tenia el gust d’una latrina on havien pixat mil simis borratxos. Necessitava temps per pensar.

—Tengo la plata en el hotel. Pero me gustaría saber la calle dónde vive, alguna información para que pueda fiarme.

Tots dos es van mirar.

—Cerca de la plaza Botero.

—¿Cuánto?

—Quinientos dólares.

Fills de puta.

Vaig fer que sí amb el cap i l’home dels quatre metres que tossia li va demanar al cambrer una altra pola, que ho celebraríem. No, si us plau, no més aigua de latrina.

—Como quieras hacerle daño a la vieja, man, te mato, ¿entendiste?

—Aquí nadie quiere hacer daño a nadie.

I li va venir un atac de riure tenebrós. Els vaig demanar que m’acompanyessin a l’hotel, era una prova, volia que algú de la recepció els veiés les cares. Ells ho van acceptar sense cap problema. Em van convidar i es van esperar a la recepció mentre jo treia els diners.

—Doscientos ahora y el resto cuando la vea.

—Me parece justo —va sentenciar el bigotut mentre s’acaronava els pèls.

Vam sortir de l’hotel i xerràvem com sempre del Barça. Aquests colombians no tenien cap altre tema. Vam creuar uns quants carrers. Medellín de nit és una ciutat perillosa, havien desaparegut les botigues ambulants i la gent, però els gossos continuaven ensumant les escombraries.

—Es aquí.

I ens vam aturar a la plaça. No hi havia ningú. Els arbres estaven quiets com estàtues. No quedaven ni gossos.

—¿En qué piso?

—No te preocupes, la iremos a buscar. —Tenien un to pausat i tranquil.

—¡No! Solo quiero saber la casa, del resto, me ocupo yo.

—No, man. No sabemos si eres un hijodeputa.

L’home de negre es va quedar amb mi i el cambrer va córrer cap a un portal. Realment, si un parava atenció en aquella ciutat (i jo encara no ho havia fet), era ben desagradable. Les parets de maons, la brossa escampada pel carrer… Vam esperar tres minuts, un temps que es dilatava al meu cervell mentre es barrejaven les imatges del Jofre a l’aigua, els seus crits, les hores de vol i l’avi estirat al llit de l’hotel dormint. Se’m va ocórrer preguntar a l’home de què coneixia la Macarena. Hauria d’haver escoltat la resposta, però just en aquell precís instant vaig veure com sortia del portal ella, atrafegada i nerviosa. Una mica més alta i una mica més lletja de com la recordava. Es va quedar palplantada davant la porta i li va dir a cau d’orella quatre paraules al cambrer, que assentia amb el cap.

Aleshores, la Maca va mirar cap a un costat i cap a l’altre, si hagués pogut hauria desitjat ser invisible, i tots dos van travessar la plaça de Botero mentre jo l’esperava a l’altra banda amb els braços oberts.

Just quan volia arrencar a córrer i abraçar-la i omplir-la de petons i explicar-li com l’havia trobada a faltar, l’home de negre em va posar la mà a l’espatlla perquè no em mogués i va dir:

—Espera.

No li vaig fer cas, no podia frenar aquell impuls (semblant als devots que volen tocar una verge) i vaig saltar cap a ella, la vaig abraçar amb totes les meves forces, vaig retrobar-me amb l’olor dels seus cabells, li vaig fer un petó llarg a la boca i ella em va apartar immediatament. Potser només van ser tres segons, qui sap si menys, que la vaig tenir entre els braços, però tota aquella escalfor del Carib, tota aquella passió que m’havia encomanat a Barcelona, el deliri de sentir-me viu i important, s’esvaïa en aquella plaça plena de gossos. Ara davant meu hi tenia un tros de gel, un cúmul d’ossos, maquillatge i carn completament freds, aliens a mi, com si no em conegués, com si em detestés.

Vaig tornar a fer l’intent, però ella em va frenar amb les mans.

—Com?

—Te dije que no vinieras…

I els dos homes que m’havien acompanyat fins allà, es van interposar entre el seu cos i el meu.

—La plata —va reclamar el cambrer.

—La plata y os vais —els vaig demanar.

Però la Maca va fer que no amb el cap. Em va costar, però en aquell gest vaig entendre que jo no l’havia trobada, tot al contrari, va ser ella qui m’havia buscat i qui m’havia atrapat abans que tot esclatés.

—Es mi hermano —va dir assenyalant el gegant bigotut.

Em vaig quedar sense paraules.

—Oriol, necesito que te vayas. ¿Para qué viniste, mierda? Te dije que no vinieras, pero a ti todo te da igual, tú solo piensas en ti. Yo aquí tengo una familia, tengo hijos, Oriol, tengo un marido, y estoy muy avergonzada, cometí un error, todo el mundo comete errores, tú fuiste mi error, y pido perdón, a ti, a mi familia a todo el mundo… Si no llega a ser por mi hermano, si llegas a hablar más de la cuenta, me hubieras arruinado la vida a mí, y a ti. Me matarán, Oriol. Nos matarán a los dos… Eres un loco, y estás enfermo, Oriol, estás muy enfermo.

Em vaig quedar immòbil mirant-la. Era a mig metre meu i volia agafar-li la mà, explicar-me, però el seu germà va obrir la chupa i em va ensenyar una pistola i em va recomanar que tornés a l’hotel i dormís, que allà no havia passat res i que l’endemà agafés el primer vol.

La Maca, amb una mirada, els va demanar que em tornessin la plata i ho van fer.

Vist d’aquella manera, amb aquella decepció enorme, hauria d’haver girat cua i tornat cap a l’hotel. Inventar-me alguna excusa per a l’avi, trucar a la Gemma per saber com estaven els meus nebots i retornar a la realitat. Però què m’hauria dit l’avi si hagués estat allà al meu costat? No has de defallir. No havia creuat mig món per conformar-me; conformar-se, resignar-se, és el principi de la derrota. Jo tenia a mig metre la dona que m’havia reconciliat amb la vida, la dona que havia encès alguna part de mi completament apagada, i un no pot deixar escapar la vida, perquè la vida ja s’escapa sempre i no la podem retenir mai.

Vaig ser concret i monosil·làbic com ella a la trucada de l’aeroport.

—No.

Un moviment cap a ella i el cambrer i l’armari bigotut saltarien damunt meu. Què collons havia fet malament? Vaig insistir que em deixés parlar, que volia explicar-me, però no m’escoltava. Els gossos van començar a bordar i abans que algun veí encengués el llum i tragués el cap, el seu germà li va dir que ja n’hi havia prou i que tornés cap a casa. Aquí vaig entendre que ja no la tornaria a veure i li vaig clavar una empenta al bigotut i vaig abraçar la Macarena. Ella va cridar, i jo vaig ser prou ràpid per etzibar-li un cop de puny al mitja merda del cambrer, que va caure fulminat a terra.

—Maca, ¡ven conmigo!

La vaig agafar del canell i vam començar a córrer travessant la plaça de Botero. Ella silenciava els crits, conscient que un escàndol li arruïnaria la vida. Però no em coneixia aquells carrers, que ara em semblaven un laberint demoníac i quan podia l’abraçava i quan l’abraçava ens besàvem i quan ens fèiem petons tota la sang del meu cos eren focs artificials. Cap a on podíem anar? A l’hotel, no, necessitava un lloc tranquil per fer-li entendre quin era el meu pla. Un pla per sempre. Tots dos, junts, i tant se val les adversitats, podríem amb tot, si ella s’aferrava a mi, érem invencibles.

Un cop de pistola al cap em va fer caure. Em vaig girar i l’armari havia recuperat l’alè i la distància. Gonorrea. Em va clavar una puntada de peu (jo encara estava ajagut) que em va tallar la respiració. La Macarena es va allunyar, va apartar la mirada per no veure’m agonitzar, mentre el cambrer amb tota la fúria acumulada de la nit s’acarnissava amb el meu cap.

—Dale duro, hijodeputa, dale duro.

S’animaven mútuament.

Els cops al cap m’havien marejat i, en fer esforços per recuperar l’equilibri, el perdia immediatament perquè un dels dos —ja no sé quin— em tornava contra l’asfalt d’un altre cop de puny.

Cada vegada que aconseguia aixecar-me, ells es carregaven d’una força sobrehumana i no tenien clemència. Un cop i un altre, i una escopinada, i un altre cop, i un altre, i encara un més, el ganivet a la cara, i paraules que no entenia, i la Macarena que havia desaparegut. Em van fotre una bona pallissa, no sé quants ossos em van trencar, havia creuat el llindar del dolor i podien fer de mi el que volguessin, tampoc no sé quanta estona van fer servir el meu cos com un sac de boxa. No m’hauria reconegut ni la meva mare.

L’últim que van fer, abans de llençar-me en un contenidor ple d’escombraries, infectat de gossos moribunds que m’ensumaven, va ser abaixar-se els pantalons, abaixar-se els calçotets i pixar-se damunt meu mentre em prometien que si em tornaven a veure em torturarien i em farien desaparèixer.