17

—Fas tard —va dir en to nerviós.

—Què passa, Oriol?

—Ho he fet jo, tot sol.

—De què parles?

—Et puc fer una pregunta? —va dir amb ulls dubitatius i mossegant-se els llavis.

—Digues —vaig respondre amb veu calmada.

—Què vas pensar…? —Va fer una pausa sense apartar els ulls—. Què vas pensar quan vas acompanyar el pare l’última nit a l’habitació?

A què venia tot allò ara?

No n’havíem parlat mai de la mort del pare. Era un pacte silenciós. El pare havia mort per culpa de l’esclerosi. Cap dels germans no se n’havia fet càrrec. I ara aquest fill de puta…

—Què et passa, Oriol?

—Necessito saber-ho!

—Per què necessites saber-ho?

—Ho vas fer molt bé —va pronunciar amb un mig somriure.

—Oriol…

—Però què vas pensar? Què collons et va passar pel cap, digue-m’ho.

Una respiració accelerada. Força. Un ofec. Un cos tens, movent-se. Més força. Lluitava, però no podia més. Després, pau. Silenci.

De sobte, l’Oriol va callar.

Tenia els ulls completament sortits de les òrbites i la mandíbula boja. No sé què collons havia pres, però n’anava fins a les celles, jo cada cop estava més marejat. Vam caminar per la platja. Vaig intentar calmar-lo. Aleshores es va aturar en sec i va riure, era un riure tenebrós que no li havia vist mai, deia paraules sense sentit, inconnexes, va parlar de les competicions que fèiem a l’aigua tots dos, deia que jo sempre guanyava, que sempre feia trampes, deia trampes moltes vegades, trampes, i em mirava, trampes, i es fotia a riure.

Em vaig girar, alterat, per mirar si al nostre voltant hi havia algú, perquè no volia que aquella conversa arribés a altra gent, que algú ens pogués veure. Estàvem sols, completament sols a la platja. L’únic que vèiem eren les llumetes dels restaurants i els xiringuitos a més de quaranta metres.

—Oriol, fes-me cas, anem cap a casa i en parlem tranquil·lament, vull que m’expliquis bé tot el que em vols dir…

—No en tens ni puta idea, germanet. Ni puta idea…

Ens vam aturar.

—Oriol, Oriol, no estàs bé, aquest no és el lloc… Em sents? Oriol, escolta’m un moment, anirem cap a casa i tot se solucionarà…

Vam caminar una mica més fins a arribar a l’espigó. Vaig intentar apropar-m’hi. Havíem de fer les paus.

—Calla —em va ordenar.

Deixava escapar una respiració que semblava un gemec. I jo em vaig començar a trobar malament. L’estómac, la boca…

—Oriol…

Ho vaig intentar per segona vegada, m’hi vaig acostar, però ara amb molta més cura. L’Oriol estava girat amb els ulls perduts cap al mar. Era negra nit, ja no es veia res. I no parava de repetir la paraula «trampa». «Trampa. Trampa». No volia que cridéssim més l’atenció, en qualsevol moment podia passar un runner fill de puta o algú passejant el gos i podrien avisar la policia: dos imbècils s’estan escridassant al mig d’un espigó.

I quan li vaig col·locar prudentment la mà a l’espatlla, es va tombar i em va etzibar un cop de puny que em va fer caure a terra fulminat.

—Trampes, has fet trampes. Trampes. Trampes.

Encara a terra, vaig veure de reüll com es movia d’un costat a l’altre, intentant mantenir l’equilibri. A mi el cap em donava mil voltes. Em vaig tocar el nas i el tenia ple de sang. Tota la camisa blanca tacada de sang. M’havia pegat. El meu germà petit m’havia pegat. No ho havíem fet mai, ni de petits ni d’adolescents; feia anys que no ens tocàvem i de sobte m’havia pegat.

No recordo després què li vaig dir, no sé si vaig tenir esma per intentar calmar-lo… Potser les pastilles, la sang o tota la ràbia acumulada no em deixaven dir res. El nas no parava de rajar i em feia mal tot el cos. Volia escanyar-lo.

L’Oriol, quiet com un ninot, em mirava. Era del tot imprevisible. Em vaig alçar, ell es va apropar somicant i va intentar abraçar-me, però jo li vaig clavar una empenta.

—No em toquis, desgraciat.

Això el va enfurismar més i el va fer tornar a la seva lletania de paraules inconnexes. Ara parlava tota l’estona de la mare. També em va dir que jo havia matat el pare, que ell era tan assassí com jo, que érem la mateixa merda, la mateixa merda i em va escopir.

—Què dius? —No l’entenia.

Aleshores vaig tenir la sospita. «Què vas pensar…? Què vas pensar quan vas acompanyar el pare l’última nit a l’habitació?».

—Què has fet, Oriol? Què collons has fet?

Vaig tornar a mirar per última vegada si hi havia gent a prop, no s’hi veia res, semblava que la foscor ens estava engolint, i de lluny les llumetes dels bars i les terrasses…

—Quant fa que no vas a veure la mare? Si m’haguessis agafat el telèfon… La mare patia. I no volia que patís. No volem que la gent que estimem pateixi, oi, Jofre? Oi que no? Tu no volies que patís el pare i jo no volia…

No vaig deixar que acabés la frase, vaig saltar damunt seu. Si era veritat que la mare era morta, que l’havia assassinada aquest fill de puta, no respondria de mi.

Li vaig clavar el genoll a l’estómac i va caure doblegat. Parlava de debò? O era un farol? M’estava mentint? No podia ser veritat. Per què hauria hagut de fer una cosa així? Per fotre’m? Perquè ens odiava tant a la Mireia i a mi que no podia suportar-ho? Cada vegada em costava més coordinar les forces i les extremitats. Estava ben marejat. Em vaig recolzar en una barana. Volia vomitar. Vomitar.

I l’Oriol, enfurismat, no parava de cridar, cada cop més nerviós. M’insultava i deia que jo havia matat el pare i que era el fill de puta més gran, que li havia arruïnat la vida, a ell i a tota la família. I cada vegada que la seva boca s’omplia del pare, em bullia la sang.

Jo tenia les mans calentes, i el cor em bategava delirant dins del pit. I ell venia directament cap a mi.

Es va abraonar damunt meu, però el vaig esquivar. L’hauria d’haver llançat directament al mar, li hauria d’haver esclafat la boca contra les roques, però quan em vaig apartar per evitar el cop, el mareig em va fer relliscar… Ara ja no controlava el cos… vaig caure i ell, que era a la vora de l’espigó, em va mirar sense entendre res… i va veure com em precipitava lentament cap al mar.