35

Els quatre missatges de la Mireia:

Primer missatge:

Oriol, sóc la Mireia. Per què collons has apagat el telèfon? Què vols fer? Truca’m. Truca’m, si us plau. No li diguis res de la mare, no vull que us discutiu. Truca’m, Oriol, abans de cagar-la.

Segon missatge:

Oriol, estic molt espantada.

Aleshores hi havia un llarg silenci on se sentia la seva respiració o potser meditava les seves paraules.

Si us plau, truca’m, per l’amor de Déu, no us enfadeu amb el Jofre, ell està molt nerviós… Estaré desperta tota la nit. Quan puguis.

Tercer missatge:

Aquí el to cada cop era més enfurismat.

Oriol, ha passat una hora i encara no m’has dit res. He trucat al Jofre, per saber com havia anat la conversa, per saber què li havies dit i si estaves bé. No em respon. Estic amoïnada per tu, Oriol. Envia’m un missatge, un WhatsApp, el que sigui. Si no vols trucar-me, no cal que em truquis, però vull saber que estàs bé.

Quart missatge:

Oriol, per l’amor de Déu, no perdis el cap. Som germans. Ho podem solucionar xerrant. No sé què li deus haver dit al Jofre ni tampoc sé què et deu haver respost ell, però ho podem solucionar, Oriol, segur que ho podrem solucionar. Truca’m… No sé res de cap dels dos. Truca’m! Si no em truques, vindré a casa a buscar-te, necessito veure’t i parlar amb tu.

Em vaig quedar una estona amb el telèfon enganxat a l’orella, esperant més missatges. Després vaig tornar a buscar per la llibreria si encara guardava alguna bosseta de coca amagada entre Dan Brown i Sánchez Piñol, però res, absolutament res. Em vaig dutxar, i malgrat que tenia l’estómac travat em vaig obligar a mossegar alguna cosa. Eren les quatre de la matinada i dins del meu cap els minuts, les hores, començaven a desaparèixer. Vaig acabar de fer la bossa. No sabia si a Colòmbia era estiu o hivern, així que m’ho vaig endur tot. Facturaria? Ni de conya. Em vaig imprimir uns quants mapes i adreces d’hotels. No coneixia res d’aquell país, no sabia si havia de vacunar-me, si necessitava pagar pel visat, i fins i tot vaig dubtar si enviar un missatge a la Maca perquè sabés a quina hora arribaria el meu vol, però vaig preferir no fer-ho.

Van trucar al timbre de l’intèrfon.

Merda!

En el millor dels casos podia ser la Mireia. En el pitjor, la policia i, fins i tot, volia creure que era el Jofre xop fins al moll de l’os que venia a trencar-me la cara. Em vaig moure sigil·losament. De puntetes, vaig apagar tots els llums de la casa. No obriria. Havia decidit fugir, abandonar la realitat i no podia desistir a la primera de canvi. Vaig despenjar molt a poc a poc l’auricular de l’intèrfon per si podia sentir alguna veu. El tapava amb la mà i em concentrava. Silenci durant uns segons. L’únic que vaig poder desxifrar va ser quan la porta es va tancar d’un cop. Com? Me cago en la puta!

Qui fos, ja pujava les escales. Vaig tancar les finestres, vaig córrer a agafar l’Iphone i el vaig desconnectar. La Mireia segurament havia vist que m’havia connectat al WhatsApp feia poca estona. Per què no hi havia caigut? Ja no podia refiar-me ni de la tecnologia. Vaig sentir com unes sabates anaven pujant els esglaons, lentament.

Vaig col·locar l’ull a l’espiell de la porta. Però, qui fos, havia decidit pujar a les fosques per no aixecar sospites. Per tant, era algú que coneixia bé l’escala. Em vaig treure un pes de sobre. La policia no podia ser (el Jofre, tampoc).

—Oriol, obre’m la porta. Sé que ets aquí darrere.

Era la veu de la Mireia. Amb un to conciliador, amable. Tan alterada que estava en els missatges de veu, i ara, de cop i volta, potser gràcies a un parell d’ansiolítics, volia que el món fos un lloc on regnés la pau i l’amor lliure. Toca’t els ous.

Em vaig quedar quiet, aferrat a la porta i sense respirar. L’avi des de l’altra punta del pis em va fer un gest obrint el palmell de les mans. Érem a les fosques, però l’avi i jo teníem la virtut de veure’ns sense necessitat de res més. Aixecava el braç i em deia que hi anés.

Què collons volia?

—Em quedaré aquí l’estona que faci falta, em sents? No tinc pressa —m’advertia amb la veu cansada la Mireia.

De puntetes, vaig refer el camí i em vaig apropar a l’avi.

—Què vols? —li vaig demanar quasi sense veu.

—Ajudar-te, hòstia. Amaga’t aquí. —I em va assenyalar el lavabo.

—Com? Dins del lavabo?

—Aquí, estaràs segur, fes-me cas. —Se’l veia molt segur d’ell mateix.

—I la Mireia? Ha dit que no marxaria. Es quedarà al replà.

—No et preocupis per la Mireia. —I va somriure complagut—. Són les quatre de la matinada. Ja veuràs com en un parell d’hores no hi és. Pot trucar a la porta, muntar un escàndol, el que vulgui, però no ho farà… Ja coneixes la teva germana, no farà res. No ha fet mai res a la vida, seria una notícia que comencés ara.

Em vaig arraulir als peus de la tassa del vàter i vaig quedar-me allà una bona estona, no sé quanta, i, tot i la ratlla infinita que m’havia fotut a la taula, vaig descansar un parell d’hores ben bones. Quan vaig obrir els ulls, la claror es filtrava per la finestra del lavabo. Tenia la boca resseca, mal de cap i l’esquena cruixida. Una ràdio sonava de fons. Molt a poc a poc, vaig tornar cap a la porta del pis i, contenint la respiració, vaig comprovar si la Mireia continuava al replà esperant-me.

Ningú. No hi havia ningú.

L’avi no s’equivocava.

Li vaig voler donar les gràcies, el vaig buscar pel pis, però no hi era. Abans de cantar victòria, però, vaig mirar per la finestra per si la Mireia era al carrer, potser s’havia cansat d’estar davant la porta o volia que em refiés i m’esperava al portal. Però tampoc. Ni rastre.

Eren les vuit del matí.

El vol sortia abans de quatre hores, encara tenia temps d’acomiadar-me de la mare i anar cap al Prat. No sé si ho havia de fer, segur que l’avi em diria que no era gaire bona idea, però necessitava abraçar-la i dir-li adéu.

Vaig engegar el televisor. Volia tenir alguna pista del món exterior. Em vaig fer un cafè i amb el Google maps vaig assegurar-me de quina era la ruta més ràpida i més discreta per anar a l’asil.

Al 3/24 va aparèixer una periodista amb la platja de fons i el rostre seriós.

Vaig apujar el volum.

«No s’ha pogut identificar encara el cos de l’home que s’ha trobat a primera hora d’aquest matí surant a pocs metres de l’espigó. Segons els mossos d’esquadra es podria tractar d’un homicidi, però fet amb mala traça, ja que el cos en lloc d’anar mar enllà s’ha quedat a prop de l’espigó tota la nit fins que al matí uns pescadors de canya l’han trobat donant cops contra les roques».

Vaig apagar el televisor. Vaig carregar la bossa i vaig marxar.

Volia plorar, però no podia.