22

A les set del matí és trist sortir al carrer si ho pots fer a les deu. Les deu és l’hora que m’agrada marxar de casa. Abans ben poca cosa pot passar d’interessant a la meva vida.

Avui he d’anar al jutjat a declarar com a testimoni per l’home que va caure. He esmorzat a la plaça de Sarrià, a prop de casa. He dit de casa perquè no visc en un pis. Visc en una caseta del barri més maco dels que es fan i es desfan. I quan surto m’agrada fer el cafè a la plaça, a tocar del Foix.

He agafat La Vanguardia i l’he començat a llegir una estona buscant informació sobre el difunt. Vaig cap als jutjats.

Engego la moto i m’hi planto en vint minuts. Ciutat de la Justícia. I cap a dins previ pas de l’arc de seguretat, un dels sistemes més odiosos que hi ha a la societat de la globalització. Em vaig comprar fa uns mesos quatre cinturons de sivella gruixuda. Dos de marrons i dos de negres. Un de cada per anar ben vestit i un de cada per anar ben vestit però més esport.

Cada cop que he de passar per un arc d’aquest tipus, i malauradament ho hem de fer més cops, m’he de treure el cinturó i les claus del cotxe i les monedes i la Montblanc i obrir la bossa i treure’n l’ordinador i l’Ipad i el mòbil. És un drama no per la pèrdua de temps, sinó per la mandra de treure i posar i per la incomoditat que sento cada cop que em xiula l’arc aquest dels collons.

El jutge David Bartra, que, segons diuen les veus d’ultratomba, sembla que és tiet segon de l’exjugador del Barça, em fa esperar deu minuts, em rep amb una encaixada i em fa seure. Fa anys que el conec. Hem fet cafès en diverses ocasions. Seriós, amb un bon sentit de l’humor i un sentit de la justícia admirable. D’aquells jutges que valen la pena. Dels que voldria que fossin el meu jutge si fos innocent i que no ho fossin si resultés culpable.

La declaració dura deu minuts. Ras i curt: què vas veure, com anaven vestits, quina hora era, on era jo, què feia allà i per què no vaig fer res, la pregunta que no volia que em fes i de la qual, malgrat tot, tenia la resposta a punt: perquè era de nit i no em podia imaginar que ningú fotés algú daltabaix d’un espigó a les nou de la nit a la platja de Barcelona.

Nova encaixada.

—T’ocuparàs del cas? —em pregunta el jutge mirant-me amb uns ulls clars que efectivament recorden el Marc Bartra.

—Sí. I ara que ja no em prens declaració t’ho contestaré amb més afecte que no pas el que li he respost al jutge fa uns moments: perquè no entenc com pot ser que no actués i tinc càrrecs de consciència.

El jutge riu i em deixa anar:

—Quina poca estima que et tens.

Touché.