27

Els morts acompanyen i els vius fan nosa.

Ho vaig aprendre a l’enterrament dels meus avis i encara ningú no m’ha fet canviar d’opinió.

Després que marxés la Maca a Colòmbia, de tant en tant algunes nits, sobretot d’insomni, se’m tornava a aparèixer l’avi als peus del llit i parlàvem. De fet, no parlàvem, ho feia ell. M’explicava anècdotes seves de quan era jove, de quan va comprar els hotels, de la gent que hi anava i venia, un hotel és un eixam d’anècdotes, de tràfec, de qualsevol història que un pugui imaginar-se.

M’agradava sentir-lo a prop, tenir la sensació, per a mi la certesa, que l’avi estava dues passes enrere, que girant-me el veuria mudat i amb un somriure, amb el cap damunt la meva espatlla, aconsellant-me. A més, ell coneixia perfectament la família, i si li preguntava pels meus germans sempre (sempre!) tenia la resposta justa. El que més m’agradava de l’avi era la seva capacitat per destruir amb una sola frase el meu pare, és a dir, el seu fill. L’odiava. L’odiava segurament com també l’odiàvem els fills, i a vegades l’odi és la millor manera d’estimar els altres.

—Què faràs amb la Maca? —em va preguntar un matí mentre sortia de la dutxa.

—No et pots vestir? Has d’anar despullat per casa, mullant-ho tot?

—Estic mort, Oriol, puc fer el que em surti dels collons.

Tenia raó.

Doncs, no. No sabia encara què fer amb la Maca. Una part de mi em deia que agafés el primer vol, que em deixés d’hòsties i em presentés allà; l’altra part em deia que encara havia de solucionar un munt de coses aquí.

—Avi, et puc explicar què em va dir ahir la Mireia?

—Sóc el teu avi, m’ho has d’explicar.

—És la meva germana, però per a mi és un enigma.

—Oriol, que sigui la teva germana no vol dir res. Les famílies s’han inventat per fer infeliç la gent. D’una manera molt subtil, però força eficaç.

—M’ha proposat denunciar el Jofre.

—Com?

L’avi va deixar d’eixugar-se amb la tovallola.

—Denunciar-lo.

—Per haver matat ton pare?

—Sí.

—Però si li hauríeu de donar les gràcies, us ha fet un favor. Me cago en Déu…

No el vaig deixar acabar. A vegades l’avi em replicava i em duia per camins ben estranys. No sempre em donava la raó i això m’ofuscava.

—Diu que, si el denunciem, li podrem parar els peus.

Jo no sabia què carai volia dir amb això de parar-li els peus. Però la Mireia estava convençuda que el pare li havia promès molts diners al Jofre.

—Tu te la creus? —em va demanar l’avi amb la tovallola lligada a la cintura, xop encara de la dutxa.

—Del pare, m’ho puc creure tot. La Mireia no diu que tirem endavant amb el procediment, només que ho fem com una amenaça, res més. Però, és clar, tot això es pot emmerdar molt, m’entens?

L’avi va fer que sí amb el cap.

—Evidentment que tot això s’emmerdarà, Oriol —va repetir la meva última frase. A vegades li agradava fer-ho.

—Però si acollonim el Jofre amb el tema de la denúncia, potser ens explicarà la veritat sobre quins pactes ha fet amb el pare.

L’avi feia cara de pomes agres.

—La Mireia em va dir: imagina’t que abans de morir li hagués fet signar algun document, un testament que digués que li entregava tot. Nosaltres aleshores no hi podríem fer res. Jo li vaig dir que podíem parlar amb algun advocat…

L’avi es va deslligar la tovallola i mentre li penjava la carn d’olla i s’eixugava els peus, amb molt mala llet va sentenciar:

—Exacte, solucionar-ho amb voltors és la millor manera.

Com que cada comentari de l’avi m’ofuscava més, li vaig suplicar si podia baixar les escombraries. Volia estar sol, pensar amb claredat.

—Ara? No és pas l’hora —em va dir.

—Hòstia! M’és absolutament igual que no sigui l’hora, collons!

Mai no m’havia discutit amb ell; que de cop i volta el cridés va fer que li canviés el rostre. Es va aixecar silenciós, va deixar la tovallola molla damunt de la cadira i, amb passes llargues com si fos un general militar, va desfilar escales avall en pilotes. Durant tota la tarda no el vaig tornar a veure, i jo, per fi, vaig rumiar tranquil què havia de fer.

La Mireia m’havia dit que era millor que parléssim cadascú per separat amb el Jofre, que si ho fèiem tots dos alhora es podia sentir atacat i aleshores no em trauríem res de bo. Tenia raó. Deia, m’ho repetia sovint, que no volia que ens discutíssim, ni que ens barallessin. Perquè no hi ha res més trist que uns germans odiant-se per un tros de pastís que no s’han guanyat. Quan els germans es discuteixen mai no has de preguntar per què si no per quant.

La Mireia volia que arribéssim a un acord, però que el Jofre no ens prengués el pèl, que ningú no enganyés ningú. Per això em va trucar tantes vegades aquella nit, abans que jo deixés cinc missatges al contestador del Jofre, per això també em deia que parléssim amb la mare per si en sabia alguna cosa, i jo, de mica en mica, deixava de ser jo mateix i m’anava convertint en un titella…

I se’m barrejava tot, com un bassal brut de fang: la mort del pare, la Macarena que havia fugit en un avió cap Colòmbia, l’avi que se n’havia anat despullat escales avall del pis i que no havia tornat, tot m’esclatava a dins del cap…

Va ser la Mireia qui em va exigir que li truqués, que li deixés els missatges, que el pressionés d’alguna manera, havíem d’espantar-lo, res més.

Tete, sóc l’Oriol, sé que és tard, però és important, si us plau truca’m tan aviat com puguis, hem de parlar… de la mare… Hem de parlar, d’acord?

Damunt de la taula del menjador, un DVD del film Persona d’Ingmar Bergman i, escampat sobre el rostre de Liv Ullmann, el que em quedava de coca.

—Oriol, què vols? Són les set del matí.

Si l’infern pren alguna forma humana, alguna forma que puguem reconèixer, no pot ser gaire diferent de l’asil on havíem enviat la mare.

El Jofre i la Mireia ho havien meditat molt de temps.

—Mare, ara hauré de marxar. Que ja és l’hora de sopar i et vindran a buscar, entesos?

—Però que no marxo amb tu?

—No, mare.

—Però que no em venies a buscar?

—No, mare…

I l’alarma que no parava de sonar. I jo que creia que havia dormit gairebé tot el dia i no havia menjat res. Però només havien passat unes hores i quan vaig sortir del pis aquell vespre, sabent que em trobaria el Jofre, no sé per quin estrany motiu, tenia la certesa, molt endins, que el meu germà ja era mort.