6

El cambrer torna a dipositar el picapoll a la copa de vi. La meva, és clar. El puto Rubén té la mateixa quantitat de líquid que quan el xicot aquell n’hi ha posat un dit el primer cop. Fa una hora, quan començàvem a arrencar musclos. Mentre la meva copa es va omplint miro de reüll, avergonyit, que l’ampolla de vi del Bages està pràcticament buida. Me l’he cardada tota i solet. Queden les espines del llenguado i la mantega de cítrics. He deixat, tota ridícula, una patata bullida al cantó del plat. Allà, abandonada, observo la meva ridiculesa: per què no me l’he menjat? Perquè estic tip, perquè massa menjar, perquè no vull semblar un tripaire? Per què? No ho sé. El Rubén continua menjant com un ocellet, com una cadernera per ser exacte. Tan polit ell. Posant-se el tovalló a la boca i netejant-se els morros cada cop que vol parlar. Tan educat que està recte assegut a la cadira. Tan autocontrolat que ha menjat el que ha menjat, ha begut la cervesa, ha demanat aigua amb gas, i aire que vol dir vent.

Comença a marxar la claror del dia, la foscor no em permet veure el mar, ni aquells dos estranys sòmines que xerren des de fa una hora a l’espigó. Fa una estona que els he perdut la perspectiva. No hi ha pitjor llum que la que barreja la del dia amb la de la nit. De fet, és quan hi ha més accidents de cotxe. No saps ni què veus, ni com ho veus, ni amb quina llum ho has d’interpretar.

El Rubén m’amenaça d’anar a fer una copa en un estrany bar del «gaixample». Ni de conya, penso. El deixo dir perquè, en aquests casos, l’experiència m’ha ensenyat que, en un sopar, mai no es diu d’entrada que no. Deixes, en tot cas, algun dubte. «Potser sí, ja ho veurem». I té més força la segona part de la frase que la primera. I tema tancat. Si dius que no d’entrada, tot el sopar t’estan arrossegant i suplicant i, en determinats casos, insultant, si no segueixes la corda de qui porta la veu cantant. Qui demana de fer la copa sempre és o el qui a casa li han donat el passi de pernocta que no acostuma a tenir mai o el que més lliga o el més alcohòlic o drogoaddicte.

No sóc cap dels tres casos. Visc sol, lligo el que puc i bec alcohol controladament i no em drogo. O sigui, li he dit al Rubén que ja ho veurem, però la decisió la tinc presa des del primer instant: no.

Mentre m’explica que té ganes d’anar al bar aquell que no entén que no hi hagi anat mai perquè és un dels més coneguts de la ciutat, que és imperdonable, que sóc molt avorrit, que avui segur que lliguem, que demà ja aniràs a dormir més d’hora i que hòstia com riurem, he acabat de perdre la poca atenció del que diu el Rubén i, de sobte, algú camina fent una diagonal cap al terra de fusta que separa la zona de restaurants de la sorra de la platja. Em sembla que és un dels nois, senyors, homes, que ha anat fins a l’espigó. Un espigó que, sota la llum taronja dels tènues fanals, està buit de vida humana. El personatge és el que porta la camisa negra arremangada per fora dels texans. Camina amb pas ferm aixecant sorra a cada passa que fa. Sol. Absolutament sol. Radicalment sol. Eren dos. En queda un. Per tant, en queda un altre. No sé on és. No sabem on és. El Rubén ha callat quan, mentre ell parla, dels nois que veuríem en aquell collons de bar li he engegat: «On és l’altre?». L’altre no hi és. «És estrany», només expressa el meu acompanyant. Però sí, és ben estrany. Podria haver anat al darrere del noi de negre, però he pensat que era extralimitar-me en les funcions mínimes d’un investigador.

Ve el cambrer rosset. Entre el pesat del Rubén i la pujada de l’alcohol del cervell estic a punt de demanar-li un canvi: que ell vingui amb mi i el Rubén es quedi a posar el rentavaixelles. Ens demana si volem alguna cosa de postres. El Rubén diu que un cafè ben carregat, que aquesta nit té ganes de gresca. Jo, deixant-me portar per les amables calories, un coulant de xocolata agra.

I més agra que em va semblar quan, l’endemà, vaig confirmar la meva incapacitat per fer cas a les meves sospites del sopar: que un marxava, però l’altre continuava a l’espigó.