3

No hi ha cap llei universal que expliqui què decanta la balança cap a un costat o cap a l’altre. No hi ha cap justícia, cap lògica, contra el caos. Som aquí i no hi podem fer res. Sobreviure ja és molt. I és veritat que a alguns els esguerren la vida de petits i ja no poden tornar mai; d’altres, arrosseguen els pecats dels seus ancestres i tampoc no se’n surten. A vegades, només és qüestió de ser al lloc just en el moment adequat (i, això, un tampoc no ho controla). No vaig patir mai. Res de tot plegat em consumia. Vaig tenir una bona infància, rodejat de bona gent, que potser no em deien que m’estimaven, però van fer tot el possible perquè fos feliç. No puc demanar més. Demanar més seria cruel. Per això, quan el telèfon es va il·luminar per tercera vegada, vaig intuir un mal presagi. El caos que venia a cruspir-se un ordre establert, una quotidianitat feta a la meva mesura. Abans, un podia creure que quan dormia estava fora de qualsevol perill, que pactava amb el món una treva. Però ara el món fa temps que ha deixat d’aturar-se, el món fa temps que ha decidit que el telèfon s’il·lumini per tercera vegada i que la veu del meu germà, l’Oriol, soni desesperada al contestador:

Tete, sóc l’Oriol, sé que és tard, però és important, si us plau, truca’m tan aviat com puguis, hem de parlar… de la mare… hem de parlar, vale?

No suporto que em digui «Tete».

Segon missatge, a les 03.22 h.

Tete, sóc jo, l’Oriol, no sé si has sentit el missatge o no… o potser no l’he gravat bé, sé que és molt tard, però truca’m, d’acord? Truca’m o escriu-me un missatge i et truco. Però hem de parlar de la mare.

Tercer missatge, a les 03.51 h.

Jofre, no miraràs el puto telèfon en tota la nit? Sóc l’Oriol. Truca’m, hòstia, truca’m, si us plau!

Quart missatge, a les 05.13 h.

Collons!

Cinquè missatge, a les 06.30 h.

…

A l’últim missatge només se’l sentia respirar, com si no li quedessin forces per dir res. Després tornava a penjar. Tenia la veu agitada, dèbil. Ho vaig saber una hora més tard, a dos quarts de vuit. Després d’escoltar tota l’allau de missatges em vaig estimar més enviar-li un WhatsApp. Immediatament estava en línia, i la doble marca es va tornar blava. No van passar ni cinc segons que el seu nom apareixia com una amenaça a la pantalla.

—Ens hauríem de veure tan aviat com puguis. —Ara la veu era ronca i enterbolida.

—Aquesta setmana? —vaig respondre per inèrcia.

—Demà —va afirmar precipitat.

—Què li passa, a la mare?

—No li passa res.

—Doncs? Mira, Oriol, vaig molt liat. Hauria de ser al vespre.

—No pots abans?

—No, no puc.

Era mentida, simplement no ho volia.

—Va bé —va acceptar—. Demà al vespre.

—On vols quedar?

—A la platja. A l’espigó de la Mar Bella.

I vam penjar.

L’Oriol ensopegava amb les paraules i feia uns silencis estranys, semblava que podia cometre una bestiesa en qualsevol moment. Però no era el primer cop que la urgència li col·lapsava els sentits. Havia dit a l’espigó? A la platja? Fill de puta, precisament aquell espigó? Sempre he odiat aquell racó de la platja. I ell ho sap. Per què precisament en aquell lloc? Sempre he odiat la platja. I també ho sap. Mai no he entès per què la gent s’aglutina en tants pocs metres quadrats, rodejats de sorra enganxifosa, amb veïns encara més estúpids, amb la canalla corrent…, i l’aigua. Freda i bruta. La mare sempre ens obligava als tres germans a anar a la platja. I quan érem a la platja, ens obligava a llançar-nos al mar. Tant li feia si no havíem fet la digestió o si no ens trobàvem bé. Deia que l’aigua de mar, la sal de l’aigua, ho curava tot. I llavors deixàvem la Mireia, la nostra germana petita, amb pales i rasclets, fent castells de sorra. Amb l’Oriol corríem, saltàvem les onades, fins a arribar ben al fons; el primer que arribés a la boia podia manar durant tot el matí. I, normalment, jo manava com a bon germà gran i cruel. Aquells estius he de confessar que ens divertíem. El meu germà petit per mi era una barreja de millor amic i de torracollons. No volia estar gaire al seu costat, però no podia separar-me’n.

—No puc, que m’ofego —protestava l’Oriol, que es cansava al cap de poc.

—Va, una mica més, marica!

Tots dos, a punt de treure els pulmons per la boca i el cor que ens anava a mil per hora.

—I ara què fem?

—Ja ho saps, idiota.

Competíem, perquè entre germans només es pot competir, per veure qui aguantava més estona amb el cap sota l’aigua. Mentre un s’enfonsava, l’altre comptava en veu alta, però, és clar, el desgraciat de l’Oriol comptava tan a poc a poc com podia, i la competició sempre acabava amb esbroncada fraternal, alguna puntada de peu o una escopinada… i vam decidir cronometrar.

—Vint segons —deia mentre li ensenyava el rellotge perquè no en tingués cap dubte.

—I una merda! —cridava.

—I tu, trenta?

—Sóc més gran —li recordava.

—No t’ho creus ni tu. Fots trampes.

—No em toquis els collons.

Alguna vegada havia imaginat que li agafava el cap amb les dues mans, ben fort, i l’ofegava mentre comptava fins a trenta, o quaranta, o dos-cents, o fins a arribar a l’infinit. Però era un odi d’estar per casa després, quan anava a estudiar anglès a Londres cada Nadal, o quan marxava quinze dies de campaments, el trobava a faltar. Era el meu germà, collons. Evidentment, mai no l’hi deia, perquè si res de bo tenen les famílies és que no cal dir a la gent que l’estimes.

—Vint-i-quatre, vint-i-cinc, vint-i-sis… —I ell treia el cap com si aparegués en un altre planeta.

—Molt bé… Has guanyat…

Quan teníem els llavis morats de l’aigua freda i la sal, i ja n’estàvem farts, de discutir-nos per dos o tres segons de marge, quan vèiem com la mare s’aixecava de la seva cadira i ens buscava d’un costat a l’altre o alçava els braços amb una revista a les mans, aleshores tornàvem nedant cap a les tovalloles i la Mireia ens preguntava on havíem anat i per què no l’havíem dut, i la mare, amb ulleres de sol i les ungles acabades de pintar, ens deia:

—És la vostra germana petita, feu el favor d’estar més per ella.

Ser el germà gran a la meva família era una responsabilitat traïdora. Primer perquè havia de demostrar contínuament que era millor que l’Oriol i després perquè també havia de demostrar que el pare (una mena d’absència amb ossos, veu i poder) era un déu tocat per una vareta màgica. El vèiem poc o mai. Perquè el negoci familiar, els hotels, li xuclava el temps com un vampir. El pare, avui ho puc dir, mai no va tenir un gran talent pel negoci ni tampoc amb els seus fills, però era un virtuós fingint que treballava, i absolutament cec preveient el futur. Sabia enredar la gent i fer-se estimar per coneguts i saludats. Però, com més el coneixies, més fàcil era que et decebés, que veiessis que havia nascut rodejat de talent i només repartia mediocritat.

Si el pare hagués guardat una mica de seny, els esdeveniments no s’haurien precipitat d’aquella manera… Va heretar prou fortuna i no va ser un imbècil malgastant-la. Els avis havien guanyat molts diners muntant hotels. De la fonda d’un rebesavi, de qui ja no recordo el nom, havien alçat un hotel al carrer Pelai, després en van comprar un altre, bastant més luxós a Còrsega amb Roger de Flor. A la meitat de la dècada dels seixanta, quan la dictadura necessitava netejar-se la imatge com podia i començava tímidament a entrar el turisme a Barcelona i a la Costa Brava, l’avi Ramon va ser prou llest per fer bones inversions. En poc menys de set anys, va remodelar un antic balneari de Menorca, va comprar-ne un a Calafell i en va construir un altre a Castelló d’Empúries, l’Emporium, en recordo el nom perquè el va batejar la mare. Als anys vuitanta, en teníem quasi una vintena, i la tímida democràcia era l’ham perfecte per a nous inversors. De mica en mica, l’avi Ramon, cansat i avorrit de l’imperi hoteler també a França i a la costa Amalfitana, va delegar tota la feina al pare.

Nosaltres, quan no érem a l’espigó de la Mar Bella, passàvem els estius a Menorca o Castelló d’Empúries, depenent dels gustos de la mare. Viure en un hotel era fastigós. No teníem intimitat, tot ho havíem de compartir amb els turistes, la gent anava i venia… Suposo que per a la mare era el més còmode, l’alliberava de feina, però per a nosaltres era impossible fer una colla d’amics, perquè els nanos de la nostra edat hi passaven una setmana o dues i després se n’anaven… Els treballadors ens tractaven amb tanta servitud que haurien estat capaços de llepar-nos el cul després de cagar si els ho haguéssim demanat. Al principi era divertit; a força de setmanes, desesperant.

La Mireia es queixava perquè volia sortir més, la seva adolescència va ser la pitjor de les malalties; l’Oriol ho criticava tot perquè deia que els diners eren el principi dels mals, les seves lectures el van fer creure que era més intel·ligent del que realment era, i jo ajudava la mare, perquè a casa ser el fill gran sovint volia dir substituir el pare.

A la tardor del 1992, encara amb la ressaca dels Jocs Olímpics que havien suposat una injecció d’ingressos als hotels que no podíem ni imaginar, a l’àvia Dolors li van diagnosticar un càncer de fetge. Semblava que res no tingués lògica, quan millor anaven els negocis, quan tot tenia un ordre, van venir els vòmits i la quimioteràpia. Ella, que cada diumenge anava a missa, que mai no bevia ni un glop de res, que es cuidava molt més que l’avi, es va consumir fins als ossos, amb la pell arrugada de fruita eixuta.

Li van donar cinc mesos, tot i que en va durar tres, perquè l’avi es va fer dur de Dinamarca, de manera il·legal, lògicament, uns calmants que en grans dosis causaven un efecte definitiu. Així que aquella nit, quan ella ja era a casa perquè a l’hospital no hi podien fer res, en acabar de sopar, l’avi la va dur al llit ajudat per la vetlladora, va omplir dos gots d’aigua, va tancar la porta de l’habitació, va buidar una caixa sencera, mitja per cada got, i va brindar amb ella. La pobra dona no sabia què es prenia. Després, l’avi es va estirar amb ella, va treure una casset del calaix de la tauleta de nit, van escoltar «Tu ch’hai le penne, Amore» de Caccini, i la va prendre de la mà. Els van trobar l’endemà, estirats al llit amb la cara plàcida. El pare mai no ens va explicar l’escena. Només sé que els cossos no cabien a l’ascensor i els van haver de trencar les cames.

L’enterrament va ser tan sumptuós que la mare deia que semblaven faraons. Un munt de gent endiumenjada que no coneixíem. Algú va dir, no recordo qui, que l’avi havia complert l’acte d’amor més gran. Me cago en la puta! Des de quan fugir és un acte d’amor? L’avi tenia tanta por de viure sense ella, tenia tanta por de la decadència del seu cos, de la solitud d’arribar al pis i que les parets li caiguessin al damunt, l’espantava tant veure com els negocis que havia alçat suant, subornant o vés a saber com, se n’anirien en orris per culpa de l’inepte del seu fill, que va prendre la decisió més senzilla i menys dolorosa, dormir. Dormir per sempre. Ho havien deixat tot per escrit i ho havien preparat amb tanta minúcia que feia angúnia.

—Com poden haver mort per casualitat el mateix dia? —va preguntar la Mireia, que no sé quina història li havien explicat.

—Perquè s’han suïcidat, idiota —va respondre l’Oriol, amb les ulleres de sol i un cigarret penjant als llavis.

—Calla, hòstia puta!

—És mentida? —va replicar.

Els avis van desaparèixer sense que això suposés cap canvi, cap pena, cap revelació a la nostra existència. Hauríem plorat més si s’hagués mort algun animal domèstic que mai no vam tenir.