32

Tinc un assortit de perfums poc convencional. Tants que em fa vergonya ensenyar-los. Per què en tinc tants? Doncs perquè fan tan bona olor que me’ls compraria tots. Quan vaig a qualsevol festa i ensumo un paio que fa una flaire bona no tinc cap recança a preguntar-li pel nom del perfum que porta i l’endemà mateix vaig a comprar-lo. Quan viatjo, als duty free dels aeroports en carrego i vaig acumulant pots de perfums diversos i repetits als armaris del quarto de bany.

Ara dubto entre el Comme des Garçons, un Dolce&Gabanna, l’Armani Noir, el Dunhill Desire, un dels Dsquared2 o un Hermès.

Em pregunto què cony estic fotent escollint entre tants pots. Al final arribaré tard i l’amfitrió que escull el restaurant mai no pot endarrerir-se. Són dos quarts i mig de nou i tot i que el Coure és a deu minuts amb taxi de casa m’agrada sempre arribar-hi amb temps.

He decidit posar-me Un Jardin le sur le Nil, d’Hermès. M’entusiasma. Juraria que és el més car de tots els que tinc i confirma la solvència d’aquests empleats d’El Corte Inglés que van llançant perfum amb un dosificador en una mena de tira de paper. Aquella ensumada enganyabobos m’ha fet invertir una quantitat indecent de diners en diferents tipus d’ampolles.

Un Jardin sur le Nil, d’Hermès és perfecte per a aquesta nit. Ho noto quan deixo anar l’aire perfumat pel coll, pels canells i per damunt de la camisa.

—Va, fot el camp d’una puta vegada —em dic.

M’he posat americana. Si aquest paio val la pena també en portarà. L’americana és una Bikkembergs fosca, que combina del tot amb una camisa blanca d’Armani i uns pantalons color vainilla slim fit. Sabates fosques i aire que vol dir vent.

M’he canviat el rellotge. És massa sofisticat anar amb un Pattek Phillipe, herència del pare, excessiu de totes totes. Només me’l poso per a les grans ocasions. Aquesta ho podria ser, és clar, però si l’Eduard sap de rellotges, podria pensar que sóc massa pretensiós. Un Rolex és clavar-ho. Just per observar bon gust i res més. Rolex platejat, naturalment. Aquests fantasmes que porten el rolex daurat, que se te’n van els ulls cap al canell en lloc de mirar la persona als ulls: fantasmes més que fantasmes.

Surto de casa i agafo la moto. Tiro avall cap al Coure entrant al passatge Marimon per la Diagonal. He d’arribar el primer, em dic. Sempre el qui concreta el lloc i l’hora ha d’arribar el primer. Falten set minuts per a les nou del vespre i aparco la moto. Alço el cap i només veig una nena passejant un bòxer per la vorera. A l’altre cantó, un senyor camina ràpid en direcció a la Travessera. Aparco, guardo el casc. No el veig. Prego que no hagi entrat. Obro la porta i passada la barra em trobo el cambrer, que em somriu.

—Té taula reservada?

—Sí. Albert Martínez Boixadera.

Remirada a un paperot, afirma amb el cap i torna a somriure.

—Seran dos, oi?

Bon senyal. La pregunta implica que sap que serem dos, però certifica que encara no ha arribat el meu acompanyant.

—Sí. Dos.

—Vol passar?

—Sí, si us plau.

Baixem les escales i em porta fins a una taula rodona en una cantonada. El Coure és un magnífic restaurant sense cap intimitat, a la vista de tothom, però s’hi menja com els àngels.

El cambrer m’enretira la cadira com Déu mana, m’hi assec. I em pregunta si vull prendre alguna cosa. Demano una aigua freda i em poso el tovalló sobre la falda.

Trec el mòbil de l’americana. Collons, com tinc les mans de suades. La merda dels nervis, que em provoca suar. No li puc donar la mà. Me les eixugo amb el tovalló. Li faré dos petons però tampoc no tocaria. Un petó als morros? Ni pensar-ho. Una abraçada? Res. Que mani ell. Al mòbil, hi ha un missatge del Rubén.

Ja folleu?

Li responc:

Saps on és la merda? Doncs vés-hi tirant, rei de la casa.

Busco el web de La Vanguardia. Massa política de baixa volada. De cop sento un «moltes gràcies». És l’Eduard acompanyat del cambrer. M’aixeco. Somriu molt. Mà, abraçada, morros, galtes, res?

Se m’acosta i em fa dos petons. Sóc molt reservat en això dels petons, però els entomo amb felicitat. Cap problema i més quan només som nosaltres al menjador. És d’hora. Són les nou i quatre minuts.

—Perdona el retard —es disculpa amb educació embafadora.

—Cony, si només passen quatre minuts. Tranquil, home.

L’Eduard va amb americana. Twelve points. Douze points. Fosca. És de nit. Camisa amb punts blaus, molt moderna. Massa pel meu gust. I uns texans ajustats. Sabates negres de punta. Un perfum profund. Massa, també, pel meu gust. Salvats. No porta aquell caramel insuportable de Gaultier que es posen tots els mariques d’Europa.

Tinc les mans com uns peus d’ànec, molles. Mai no em poso nerviós en circumstàncies com aquestes. Avui, sí. Quin horror. He de mantenir la calma. No pot ser. No pot ser. Una nit i no puc tenir aquesta angoixa, només una miserable nit i bavejo mirant-lo quan sóc dels que marco la distància entre una ànima i una altra. En les històries que he tingut de parella, sigui d’inici, de nus o de desenllaç, sempre he marcat jo el ritme: la guitarra la toco jo. L’altre pica de mans. M’he de frenar i marcar més distància. Més duresa, més agror, més rocositat.

—Vols prendre alguna cosa per beure? —li pregunto per trencar el gel.

—Un suc de tomàquet —em desarma.

Jo amb aquella simple aigua amb gas que ha portat el cambrer fa una estona, aquelles bombolles i aquella ampolla amb relleu blanc-i-negre, i ell amb el got vermell sang ple de tomàquet amb el pebre marcant cintura a la teulada del líquid. L’avorrit i el divertit. Un a zero. Ja em guanya i no fa ni cinc minuts de partit. O canvio la tàctica o estic a punt de començar la humiliació més gran de la meva vida, jo que he estat campió de Champions any rere any.

Sona el puto mòbil que està en vibració. Remuga a la taula. Número ocult. Sa tia, agafarà el telèfon.

—Que no l’agafes? —em pregunta l’Eduard.

—Mai no despenjo les trucades amagades.

—I si és una urgència de feina.

—Si és urgent deixaran un missatge de veu o me n’enviaran un d’escrit.

Em sento més segur en aquesta nova conversa.

El cambrer porta les cartes, que semblen les taules de Moisès. Espero que digui la frase. Per fer una exhibició de vegades cal ajut.

—Què em recomanes?

Et voilà. Ja la tenim aquí. La frase gastronòmica més meravellosa de les que es fan i es desfan. Sobretot si no la fas tu. Tu esculls.

—Em deixes a mi?

—Plenes competències —em respon.

—Alguna intolerància, alguna aversió?

—Els caps de xai.

Alço la mirada de la carta.

—No saps el que et perds, però si en aquest restaurant en fessin, m’aixecaria i marxaria. El cap de xai no fa per a un lloc com aquest.

L’Eduard riu i les mans em suen encara més. El mòbil torna a vibrar. Missatge de veu. Passo.

Tanco la carta i al cap de pocs segons tinc el cambrer al cantó amb una maquineta i un punter, una pijada que fa alentir el procés. Paper i boli, collons, paper i boli.

—I als senyors, què els ve de gust?

Estic a punt de respondre: follar-me el senyor d’aquí al costat, però quedaria descarat, lleig i impertinent.

—De primer, els musclos amb tomàquet natural, la truita de patates, un plat de pernil amb pa amb tomàquet, i de segon, ens partirem el peix que ens recomanis i el filet de vedella.

—El turbot, doncs. Els va bé?

Em miro l’Eduard i fa cara d’aprovació.

—No passarem gana, oi?

El cambrer fa una mirada de «calla, vaca», però, amb educació, em diu:

—Crec que és una gran elecció, però si passen gana poden demanar alguna cosa més després. Per beure seguiran amb el mateix o busquem un vi?

—Un vi, si us plau.

—Porto la carta.

Minuts més tard hem escollit un negre del Priorat. L’Eduard em demana si em fa res que el posin en una glaçonera perquè agafi un punt de fredor. Al contrari, li dono la meva benedicció.

Parlem de la seva feina, dels models, que a mi no m’agraden perquè em semblen ciris pasquals; em parla d’una parella antiga seva que va durar tres anys però que van acabar matant-se i que se’n va anar a viure a Madrid, sortosament per a tots dos. Li parlo de la meva feina i, de sobte, quan el cambrer ens duu els primers plats i ens serveix la primera copa de vi i brindem mirant-nos als ulls torna a moure’s el mòbil. Un WhatsApp.

—Disculpa —li dic a l’Eduard—. És de feina.

I tant si és de feina. És la Gemma, que ha deixat escrit que li truqui, que és urgent.

—Hòstia —deixo anar el renec com marcant emprenyada.

De fet, ho estic, perquè no vull que s’esguerri la nit i temo el pitjor.

—Passa res greu?

—He de trucar a un client.

—Fes, si us plau, sense problemes. Sé el que és agafar telèfons enmig de sopars, copes i polvos. Trucades d’empreses dels Estats Units que volen contractes immediats amb l’horari girat.

Em relaxa aquest home. Em relaxa molt. Aquesta simplicitat de tot.

Agafo el mòbil i clico el telèfon de la vídua. La veu de la Gemma trenca el so del to.

—Albert. Perdona la molèstia, però és que he vist una cosa que potser és del teu interès.

—Digue’m, perquè estic enmig d’un sopar.

—Parlem després doncs.

—No, no, no. Digues —li ordeno.

No he suportat mai aquests que t’han de dir coses tan importants i quan els ho preguntes et diuen que ara no. Els escanyaria fins que l’os de la gola els sortís pel clatell.

—Quan puguis vés al Facebook de l’Oriol. No hi ha res punible però sí sospitós. I mira, en general, les xarxes socials on hi ha el meu cunyat. Tot és molt estrany.

—Però què hi ha?

—Una noia amb ell en algunes fotografies. Quan acabis el sopar t’ho mires i demà en parlem, si et sembla.

—D’acord. Moltes gràcies.

I penja.

—Disculpa’m.

—Me’n faig el cas. T’ha servit per resoldre alguna cosa, la trucada?

—No gaire, de moment. Tot és massa elemental…

—… mi querido Watson —em talla amb una hàbil rapidesa.

Trenquem a riure. I confirmo, en aquest moment, que si jo m’ho estic passant bé, ell també.