15

No podia entretenir-me més.

Mentre caminava cap a l’espigó, ara que començava a fer-se fosc, pensava en la mare.

Vaig passar per una farmàcia, vaig comprar un parell de calmants amb recepta que, tot i que ja no em feien res, barrejats amb un mica de ginebra, em tranquil·litzaven, i vaig tornar a mirar el telèfon. No parava de fer-ho. La Mireia no m’havia respost ni un missatge. Hòstia puta! Per què ho feia tot tan difícil? Ella i jo sempre havíem estat de la mateixa banda, sempre havíem pogut confiar l’un amb l’altra.

Recordo una vegada, mentre dinàvem en un dels hotels prop de Nàpols, que l’Oriol i la Mireia es van discutir per no sé què, i ell, amb una mala hòstia envejable, va agafar el plat fondo de gaspatxo i li va buidar damunt del cap a la seva germaneta torracollons, que cridava com un porc a l’escorxador. Jo hauria rigut, de fet ho vaig fer, si tot aquell merder hagués passat en la intimitat de casa, però, és clar, a l’hotel del pare amb tot el menjador mirant-nos… L’home es va aixecar enfurismat i sense dir ni una paraula als seus fills, li va etzibar tal bufetada a l’Oriol que no sé per quina sort no li van caure un parell de dents a terra. Aleshores, mentre una bona senyora sexagenària italiana s’ajupia a fregar aquell desastre, el pare ens va mirar i va sentenciar:

—Tu, Jofre, vas ser un accident; tu, Oriol, un error, i tu, Mireia, una maledicció.

I després es va netejar amb el tovalló els llavis i va marxar del menjador. Ens vam quedar en silenci, i tot i que l’Oriol va dir alguna bajanada, teníem la certesa que ho deia de debò.

Aquella puta frase se’m va gravar al cervell amb foc.

Un accident, un error i una maledicció.

No crec que la mare ens perdoni mai que l’hàgim abandonada en una residència. Però nosaltres no en sabíem més.

Quan ens vam reunir els tres germans, l’Oriol no s’ho podia creure.

—Què collons voleu fer amb la mama?

—No volem fer res —va aclarir la Mireia.

—La voleu fotre en un asil. La mare està bé. El cap li funciona, les cames no li fan mal. Si la tanquem en aquell asil…

—Residència —va matissar la Mireia.

—Es pansirà, l’enterrarem abans d’hora.

Ens vam quedar en silenci. El telèfon de l’Oriol va vibrar.

—Oriol, siguem una mica pràctics. La Mireia té raó. Tu tindràs cura de la mare?

No va respondre.

—No et dic que n’hagis de tenir —vaig continuar triant molt bé les paraules—. Tu tens la teva vida, la Mireia, la seva, i jo, la meva. Tots anem atrafegats, mai no tenim temps de res. Amb el pare malalt, quantes vegades el vau anar a veure?

—És un concurs de qui és el millor fill, Jofre?

—No. No és cap concurs.

—La mare es pot valer per si sola.

—La mare pot caure qualsevol dia i no té ningú que l’ajudi —va replicar la Mireia, convençuda.

—Hi ha la Rebeca.

—La Rebeca hi va a netejar. Vols que paguem una dona?

—Doncs sí, paguem-la.

—Entre els tres? —vaig preguntar jo sabent que cap dels meus germans voldria cedir ni un euro del seu sou.

—A la mare no li falten diners. Segur que si li expliquem la situació s’estimarà més una dona que no pas que l’empresonem en un puto asil.

—No n’hi diguis asil, Oriol! —va exclamar la Mireia, que se sentia culpable.

—Si vols li dic, spa, però tots tres sabem el que és.

Tant la Mireia com jo sabíem que si tots dos li plantejàvem la situació a la mare seria un desastre. Havíem d’anar en bloc i no mostrar ni una petita fissura. Per tant, havíem de convèncer l’Oriol. Com ho faríem? Jo no ho sabia. Però la Mireia, sí. La Mireia —jo llavors no ho podia sospitar— sabia més coses de les que m’imaginava.

—Mira, Oriol, a vegades prendre decisions és complicat. Decidir és una merda, no et dic que no. Et penses que jo no preferiria que el pare fos viu? Et penses que a mi m’agrada veure la mare tan sola a casa? Cap dels tres no volem aquesta situació, oi que no? —va preguntar mentre em mirava i jo assentia amb el cap—. Quants anys tens ara, Oriol? I tu? —va assenyalar-me amb els ulls—. No creieu que tot el patrimoni dels pares l’hem de gestionar nosaltres? Tenim l’edat, l’experiència i les ganes. Aquest patrimoni el van aixecar els avis i quan el pare se’n va fer càrrec, què va passar? Quasi se’l fuma tot. Aquesta és la veritat. I ara la mare tota sola, pot venir qualsevol, poden enganyar-la… Hem d’estar junts en això. A ella no li ha de faltar res. Busquem-li un lloc on estigui a gust, prop del mar; hi ha residències que són hotels, que tenen activitats tot el dia. Jo no us he de convèncer de res, però algú ha de fotre una mica de sentit comú en aquesta família. Per l’amor de Déu, que no sabem ni quants diners o patrimoni tenien els pares.

—Patrimoni, poc.

—Com ho saps? —va preguntar, sorpresa, la Mireia.

—Ja vas sentir què va dir el pare el Cap d’Any. Tot venut.

L’Oriol recordava bé aquella conversa.

—I és veritat?

—Per què s’ho hauria d’haver inventat?

—El pare era imprevisible.

Tot aquell discurs de la Mireia no semblava tan escabellat. Potser, en el fons, tots tres pensàvem el mateix, però ens espantava que algú hi posés paraules. A mi m’havia passat pel cap, és clar que sí, i n’estic segur que a l’Oriol no li semblava cap bogeria. La Mireia va continuar xerrant, ja no era tan contundent, jo feia estona que l’havia deixada d’escoltar perquè ja havíem pres una decisió. L’Oriol callava i quan l’Oriol callava deixava fer.

Aquell mateix divendres ens vam asseure tots quatre. Era de nit. Vam deixar marxar la Rebeca abans d’hora. La mare ja s’olorava que alguna cosa tramàvem els germans, perquè estava inquieta i feia moltes preguntes.

Ho vam fer molt bé. Vam ser molt pacients. Li vam explicar amb molta delicadesa i, malgrat que ella plorava i no ho veia gens clar, l’Oriol li va prometre que l’aniria a veure quasi cada dia.

—Mare, només serà un temps de prova. No és una presó. Si no t’hi trobes a gust, no passa res. Ens ho dius i tornem cap a casa. Ho fem per tu. Pel teu bé.

La Mireia podia sonar tan convincent que feia por.

L’Oriol aquella nit es va quedar a dormir a casa amb la mare. Des d’aleshores no l’he tornat a veure. La Mireia i jo no vam parlar mentre baixàvem per l’ascensor. Potser si callàvem podíem dissimular les nostres consciències.

L’endemà mateix vam començar tots els tràmits. No sé si érem bons germans, però sí que érem els millors fugint de la nostra família.

No crec que la mare em perdoni mai que acceptés la decisió del pare, però en aquella família algú havia d’embrutar-se i vaig entendre que, no sé per quin designi ancestral, em tocava.

Cada tarda, quan anava a la residència (el més semblant a un hotel diàfan i blanc que pudia a lleixiu), em feia una pena terrible veure-la allà, desorientada els primers dies, enfadada les primeres setmanes i moixa després. Va decidir deixar de parlar-me i com que els altres germans no hi anaven, suposo que va comprendre que no calia gastar més saliva i es va empassar totes les paraules.

Li agradava escriure i tenia un diari personal on s’ho apuntava tot. Què menjava, si venia alguna amiga del poble a veure-la, alguna conversa que havia sentit, notícies o llibres que llegia. Segurament, la mare era una dona més interessant del que els fills mai no vam creure, però no ens en va donar l’oportunitat.

El vespre s’havia apagat a mesura que m’acostava a l’espigó.

Em vaig fotre una altra pastilla que em vaig empassar amb saliva i vaig controlar l’hora. Anava tard, però m’era igual perquè l’Oriol segur que hi era de feia estona. Em costava respirar perquè feia temps que no el veia i la seva veu agitada al contestador només podia dur males notícies.

Vaig tombar un parell de carrers del Born que pudien a porro. Després vaig treure el telèfon. No em trucaràs mai, germaneta. De lluny, veia l’espigó. I un home, no reconeixia qui, que es movia d’un costat a l’altre, fumant, neguitós.

Ens vam mirar. I em va fer un gest aixecant un braç. Era l’Oriol. No sé gaire per què una suor freda em va regalimar per l’esquena i vaig començar a marejar-me. Potser necessitava una pastilla més o una ampolla sencera de ginebra.