13

L’enterrament del pare va ser discret. Res a veure amb el dels avis faraons. Vam publicar una esquela a La Vanguardia i van venir-hi amics, antics treballadors dels hotels i familiars d’aquells que només es veuen quan mor algú.

Va venir també l’Oriol, enganxat tota l’estona al telèfon, i la Mireia, que va llegir quatre paraules (previsibles i gens sentides) i un poema de Miquel Martí i Pol.

Mentre la Mireia llegia el poema, que el declamava força malament, jo tenia la certesa que ben aviat deixaríem de parlar del pare i parlaríem del que realment ens importava: els seus diners. La mare, malgrat la pena que arrossegava, guardava un posat serè, amb ulleres de sol, aferrada al meu braç, i molt educada amb tothom. Van venir unes cosines del poble, a ajudar-nos a casa, a part de la Rebeca. El Roc i la Clara em van preguntar què era la mort i en un moment de lucidesa els vaig confessar que no ho sabia, que era un misteri. El misteri més gran de tots, però una vegada vaig llegir que la mort té a veure amb una infinita successió d’habitacions buides i blanques que es comuniquen les unes amb les altres, i que allà ens sentim abandonats i sense cap esperança, i que estem tan sols que som incapaços de trobar ningú més.

La Gemma em va mirar espantada, però jo estic convençut que els meus fills van entendre la metàfora.

Després de l’enterrament, vam tornar cap a casa la mare per dinar tots plegats. A l’ascensor, en silenci, ens vam mirar un moment amb la Mireia i ens vam abraçar. Ella plorava. L’Oriol va pujar per les escales. Quasi no deia res, semblava que sempre tenia pressa, defugia la gent, fins a cert punt semblava que la nostra presència allà, o la mort del pare, el molestaven perquè havien canviat els seus plans del dia a dia.

Després de dinar, quan les cosines del poble desparaven la taula, la Mireia i jo vam anar a l’estudi del pare a mirar àlbums de fotografies: batejos, caps d’any, comunions, estius a la platja, als hotels amb els treballadors, festes d’aniversari…

—T’hi has fixat que només fem fotos dels bons moments? No n’hi ha dels enterraments, ni de…

—Molt millor —vaig respondre sense treure els ulls del casament dels meus pares.

—Potser ho fem per recordar que hem estat més feliços del que realment vam ser.

Mentre m’entretenia amb la fotografia de la boda, la Mireia em va agafar de la mà, ben fort.

—Hem de fer alguna cosa, Jofre —em va dir.

—Alguna cosa? Què vols dir?

—Tu saps quants diners van fer els avis? Molts —va respondre ella mateixa sense esperar que jo digués res—. Els pares segur que en van perdre uns quants, tant se val la quantitat, ara els té tots la mare, i la mare és gran, i nosaltres som joves.

—Què em vols dir amb «la mare és gran»?

Va fer una pausa i es va empassar la saliva, meditant bé les paraules que havia de triar.

—Jo tinc una vida per endavant, tu tens una exdona i dos fills. A la mare no li ha de faltar res. Mai. L’hem de cuidar, perquè l’estimem i és la nostra mare. —Deia obvietats. Va continuar—: Imagina’t que li prenen el pèl. És gran. Molta gent se li acosta i no sabem amb quines intencions.

—Quina gent?

—Jofre, de debò, això no és cap broma. Hem de parlar amb ella.

—I què li vols dir, a la mare? Abans hauríem de parlar amb l’Oriol, no?

—Sí, l’Oriol… —va repetir de passada, com si aquelles paraules li entrebanquessin el discurs—. L’Oriol…

—Hauríem de reunir-nos tots quatre i parlar-ne.

—L’Oriol no respon mai a les trucades, sempre va a la seva. Si vols provar una mica de sort, i convocar-lo a través del Facebook al seu mur, potser aleshores veu el missatge i ens fa el gran favor de venir —va dir allargant la mà.

Aquella tarda em va trucar la Gemma, em deia que no patís pels nens, que ja se’ls quedaria ella durant unes setmanes, cosa que jo li vaig agrair. La mort del pare m’apropava a una Gemma molt més tendra, i més dolça, però sabia que entre ella jo ja havíem traçat una línia imaginària que separava el seu cos del meu, i que separava la seva vida irremeiablement de la meva.

En sortir de casa la mare, abans d’agafar la moto tenia un WhatsApp de la Mireia:

No vull que ningú ens arruïni la vida. Ens mereixem el millor. I lluitaré fins on calgui per això nostre.

L’Oriol havia penjat al Twitter una fotografia d’uns núvols i una frase del Paulo Coelho:

Algún día todo tendrá sentido. Por ahora, ríe ante la confusión, sonríe a través de las lágrimas y síguete recordando que todo pasa por algo.

I, després, al següent tuit, hi afegia:

Hi ha gent que comet genocidis i d’altres que llegeixen Paulo Coelho, no sé qui mataria abans si tingués una pistola i una única bala.

Vaig guardar el telèfon.

Quina puta merda.