9

Jofre, no miraràs el puto telèfon en tota la nit? Sóc l’Oriol. Truca’m, hòstia, truca’m, si us plau!

Amb la malaltia terminal del pare, la Mireia va desaparèixer, l’Oriol es va consumir i a mi em va deixar la Gemma. Jo no podia amb tot, però resistia estoicament. Moltes vegades vaig estar a punt de sucumbir, de no fer res, de deixar-me endur per la mateixa inèrcia.

Quan la Gemma va marxar, ho va fer perquè jo havia perdut l’interès en ella i els nens. Sentia que eren nous a la meva vida, a la meva família, gairebé estranys, i en canvi, els pares —tot i que em dolien—, tenia la certesa que eren meus de sempre. No ens vam enfadar amb la Gemma. Va ser pitjor, va venir la desídia. Vaig perdre el gust per les petites coses, i la primera nit que vaig dormir tot sol, el llit era ample (quasi infinit) i no aconseguia abastar-lo sencer. Quan la Gemma va marxar amb el Roc i la Clara, vaig ser un home feliç, potser durant una nit, potser de manera subtil, el pitjor de tot és que vaig pensar que aquella felicitat duraria.

Recordo que els primers dies no tenien cap sentit, eren un miratge trampós, ella de tant en tant venia a casa a recollir les seves coses, roba o joguines dels nens. Havíem acabat com a bons amics, ens necessitàvem; la pitjor manera d’acabar una relació és com a bons amics, convertits en la misèria de la rutina. Jo hauria volgut acabar amb ella d’una altra manera, a mossegades, a esgarrapades, a crits, que els veïns haguessin hagut de pujar i advertir-nos que trucarien a la policia:

—Despertaràs els nens!

—Millor, millor que es despertin i que vegin com és el seu pare!

—Calla!

—Ets un fill de puta!

Hauria estat tot molt més dantesc, però potser hauria estat més real. Ens havia picat l’insecte de l’anestèsia, érem completament aliens als sentiments, com si una capa de vernís ens hagués tapat l’ànima i era impossible emocionar-se com la primera vegada per aquell petó abans d’anar a dormir, per aquella confessió a cau d’orella, tot i que mai no ens confessàvem res ni a cau d’orella ni a metres de distància. Jo havia desat tota la meva capacitat empàtica amb els pares i la Gemma s’havia convertit en una companya de pis; no ens fèiem mal, però tampoc no ens ajudàvem, havíem trobat el pacte de l’existència…

I els nens… els nens sí que m’emprenyaven sempre amb preguntes.

Aquells vespres se’m fan confosos: la llum de l’habitació dels pares, arribar a casa i escalfar-me una mica de sopar al microones, un WhatsApp de la Gemma:

Demà has de recollir els nens a les quatre.

I jo estirat al llit amb els ulls oberts…

Mentre jo em separava, el meu germà s’inventava una vida nova. En devia estar ben fart, de la que duia. En certa manera, el compadeixo. Jo era el germà gran, però sempre he sentit una gran admiració per l’Oriol. Em feia estar orgullós, m’agradava saber que podia comptar amb ell. Era el més espavilat, tenia picardia i sabia escoltar, i a vegades fins i tot rèiem.

De petit el duia sempre al damunt, a les festes majors, al futbol, a concerts dels Dire Straits, ell, que no sabia les lletres, que no entenia ni un borrall d’anglès, aferrat al meu costat. I ara que han passats els anys penso que era una gran putada, perquè jo en tenia divuit i ell, tretze; jo era un adolescent amb ganes de perseguir noies i emborratxar-me i, en canvi, havia de tenir cura del meu germanet, que no parava de donar-me pel cul.

Per això em va costar tant d’entendre que no volgués saber res del pare, que a mi no em despengés el telèfon, que se n’anés a una masia a l’Empordà a fer «les seves històries»… Quines putes històries, Oriol? Tu no tenies històries! Tu volies fugir, com tots, convençut que un vespre rebries un missatge dient-te que el pare era mort, que ens tocava tanta herència per a tants germans i, després, com si res. Però no funciona així…

De mica en mica va deixar d’interessar-li el món, com a mínim el món que l’envoltava i com si fos un joc d’ordinador o potser una porta estel·lar cap a una altra dimensió, l’Oriol es va anar construint una realitat paral·lela. Tenia wifi i molt mala llet. Treballava amb feines de merda, fent encàrrecs i cobrant (n’estic segur) uns diners via transferència de la meva mare. Tota aquella mala hòstia va fer que es canviés la foto de perfil del Facebook i la del Twitter, i que es convertís en un personatge corrosiu, cínic, opinant de tot sense saber de res, i com més odi vomitava amb cent quaranta caràcters, com més muntatges fotogràfics penjava al seu mur, més amics i més seguidors aconseguia.

Mai no m’havien interessat gaire les xarxes socials. Però si volia saber què feia o deixava de fer, què pensava o deixava de pensar l’Oriol, només havia de treure el nas per allà. Vaig quedar força perplex. Al Twitter la gent hi va a fingir una intel·ligència que no té. Al Facebook, a fingir la vida. No cal dissimular, tots som una mica imbècils i fingim una vida que no tenim, que em sembla molt bé, però si ja em sembla perniciós fingir-la, imagina’t compartir-la amb la resta de la gent. Odio els gats, odio els nadons acabats de néixer, odio els vostres vídeos de caigudes o acudits mediocres, odio que desitgin amor i pau a la resta de la humanitat, odio els comentaris enginyosos del desgraciat de torn que és a l’oficina i aprofita que ningú no el veu per anar al lavabo i mentre caga es creu un heroi.

L’Oriol s’havia convertit en un bàrbar addicte als «m’agrada». Hi ha gent que comparteix la vida a les xarxes socials, gent que vol fer amics, gent que discuteix de política… L’Oriol era tots aquests desgraciats convertits en un de sol. És la nova àgora del segle XXI. Es justificava quan algú li deixava un comentari argumentant que els seus exabruptes sobre televisió, política, o el que fos, anaven una mica massa lluny.

Volia escriure al seu mur.

I tant que sí, Oriol. L’àgora del segle XXI. Sòcrates avui tindria Facebook. És clar que sí, Sòcrates segurament tindria Facebook per omplir-lo de reflexions excelses —com les teves—, reflexions brillants, i afegiria com a amics un parell d’adolescents, d’aquests que no tenen pèl a la cara, i els sorprendria amb una nova teoria sobre el consumisme, la independència i la tendresa líquida, i, evidentment, quedaria una tarda després de l’institut amb ells i els convidaria a prendre alguna cosa, físicament i metafísicament parlant, Oriol, una cicuta light sense cafeïna, a casa seva, i després, Sòcrates, seguint el seu impuls tel·lúric, seria un gran mestre, un Jedi del saber, els ensenyaria el valor de la vida i el valor de treure’s la roba i el valor de les carícies i el plaer d’una teoria filosòfica entrant dins el cos d’un adolescent sense consentiment ni vaselina.

Però, és clar, tots aquests comentaris que em moria de ganes d’escriure en majúscules al seu mur me’ls havia d’empassar. Paraula per paraula, post rere post, tuit rere tuit.

Em desesperava.