11

Collons!

Cada tarda en sortir de la feina anava a veure els pares. Ho feia perquè és just quan es fa de nit, cap a les set o les vuit del vespre, que apareix un dolor lleu, però real, un dolor físic de tristesa, fet d’objectes concrets. I és aleshores quan m’envaeix la necessitat de trucar a la Gemma, o navegar per internet i buscar alguna companyia agradable.

Jo sortia disparat del despatx, deixava la moto aparcada davant de casa i pujava per les escales —vivien en un sisè— saltant de dos en dos els esglaons. Quan obria la porta esbufegant, la mare m’esperava asseguda al menjador llegint alguna revista del cor i sempre es queixava per qualsevol fotesa. El pare a vegades era al llit o assegut en una cadira amb la mirada perduda en el no-res. Sort en teníem, de la Rebeca, una noia de Guinea Equatorial que ens ajudava. Netejava el pis, anava a comprar, coneixia els meus pares de feia anys (havia treballat a la cuina d’un dels hotels) i sobretot els feia companyia.

Per a mi anar-hi cada tarda era un acte testimonial. Un ritual sense gaire sentit. Sabia que no em necessitaven, però també intuïa —només podia intuir-ho— que els agradava veure’m creuar el rebedor i portar alguna cosa per berenar. La mare sempre em preguntava per la Gemma, per si estava bé, per si hi havia alguna possibilitat, per més remota que fos, que tornéssim i com estaven el Roc i la Clara. Deia que els trobava molt a faltar, i jo li prometia que la setmana següent vindrien amb mi i estarien una estona amb ells. Encara que les criatures cada vegada veien el pare més apagat i cada vegada em feien més preguntes.

Després parlàvem de la feina, la mare m’explicava com li anaven les coses a la Mireia, que també els venia a veure de tant en tant, i, de l’Oriol, no en parlàvem mai.

Aleshores esperava que la Rebeca acabés de fer el sopar i l’ajudava a parar taula. Els pares acostumaven a sopar molt d’hora, al principi el pare podia menjar tot sol i encara bromejava, després feia esforços per controlar el pols. Recordo el vespre que va seure per primera vegada a la cadira de rodes —vaig anar amb la Mireia a comprar-ne una amb totes les prestacions—, i a força de mesos, la Rebeca o la mare, a mi mai no em va deixar que l’ajudés, agafaven la cullereta i molt a poc a poc, com un bebè a la seva trona, li acostaven el menjar a la boca.

El pare va anar empitjorant. Jo no era conscient de com la malaltia el consumia perquè el veia cada vespre, però la Mireia, que venia un cop per setmana, o la Gemma, que també ho feia de tant en tant per fingir als ulls del pare que encara vivíem junts, el veien cada cop pitjor.

Per voluntat expressa del pare no el vam dur a cap hospital, teníem la Rebeca i una infermera a casa. Alguna nit després de sopar, just abans d’anar a dormir, reconeixia en la seva mirada un crit d’auxili; reconeixia, en cada gest quan ens quedàvem en silenci, les seves paraules en aquell bar infecte del carrer Ravella.

—No ho facis per mi. Fes-ho per la teva mare… No li vull tant de mal, no us vull causar problemes. No t’adones que tothom hi surt guanyant?

Tothom hi surt guanyant.

Els ulls em suplicaven clemència, no allargar més aquella agonia. Els primers dies fingia que tot estava bé, li acaronava el front, li regalava paraules d’ànims, però, evidentment, que me n’adonava. Intentava fer veure que no, però sabia que allò no podia durar per sempre.

Unes hores més tard, quan era al llit, ample i fred, intentant descansar recargolat amb els llençols, meditava quina seria la millor manera d’aconseguir que el pare deixés de patir. Com ho podria fer perquè la mare no se n’adonés, que tot fos net. Com a mínim, discret. Vaig recordar que l’avi s’havia fet dur un medicament des de Dinamarca. Però era molt complicat seguir el rastre per saber d’on havia tret el contacte. Havien passat vint anys i l’avi coneixia molta gent, però poques persones. Els qui m’envoltaven tampoc no volien compartir el pes d’aquella decisió. La Mireia no en volia saber res, la Gemma cada cop li costava més respondre’m els missatges, i l’Oriol estava massa ocupat criticant amb fúria l’última decisió de l’Ajuntament.

Ho vaig decidir una nit del mes de febrer.

Ho vaig decidir després d’acompanyar-lo al lavabo, mentre la Rebeca l’ajudava, i ell, ja sense força, s’aferrava al meu braç. I vaig tornar a sentir el seu auxili, i una vergonya terrible perquè aquella bona noia de Guinea Equatorial li netejava el cul amb tovalloletes perfumades.

Vaig buscar informació en fòrums i pàgines d’internet més o menys especialitzades, lògicament no hi havia tutorials del YouTube de com aniquilar el propi pare. I també m’espantava la idea que certes recerques al Google poguessin despertar l’interès de la policia. Començava a estar ben paranoic. En el meu historial només hi havia pornografia de Xvideos i Pornohub, pàgines d’Escorts que em prometia que alguna nit em regalaria i enllaços d’eutanàsies o morts plàcides. Vaig donar moltes voltes per acabar just al lloc on havia començat tot, la idea més senzilla i potser la més eficaç.

Així que, després de sopar, quan la mare ja seia al sofà mirant la televisió, després que la Rebeca s’acomiadés, vaig anar cap al lavabo i sense aixecar la tapa de la tassa m’hi vaig asseure. Necessitava respirar, necessitava tenir clar que tot allò ho feia només perquè l’estimava. Era un acte d’amor. L’acte d’amor més gran de tots, estalviar l’agonia.

Vaig resar un parenostre. No sé per què ho vaig fer, no sóc una persona religiosa, però en aquell moment, aquella nit del mes de febrer, a les fosques, al lavabo dels meus pares, ho necessitava.

En sortir del bany vaig ajustar la porta molt a poc a poc per no fer soroll. Encara que la mare començava a sordejar volia guardar totes les precaucions possibles. Vaig respirar profundament.

Tenia por, molta por. I el cor em bategava amb fúria.

Vaig treure el coixí on recolzava el cap el pare i vaig aprofitar per fer-li un petó al front, un petó de comiat. Li vaig dir que creia que havia arribat el moment, que esperava que mai ningú m’hagués de tornar el favor. Ell, amb els ulls mig tancats, bavejava. Després de desar-li les ulleres a la tauleta de nit, vaig descobrir com lliscava lentament galtes avall una llàgrima.

Havia arribat el moment.

No podia fer-me enrere.

Vaig apagar el llum, fabulava que si ho feia tot a les fosques, imaginant que era negra nit, com un malson, podria despertar-me en qualsevol moment i res d’allò no hauria passat. Em vaig acostar al llit. Vaig palpar els braços, el rostre, del pare. Vaig agafar el coixí i, sigil·losament, li vaig tapar la cara, primer sense fer gaire força, pensava que fent-ho d’aquella manera… però en veure com el cos es convulsionava, vaig prémer amb més decisió.

Una respiració accelerada.

Força.

Un ofec.

Un cos tens, movent-se.

Més força.

Lluitava, però no podia més.

Després, pau.

Silenci.

Li vaig buscar el pols al canell i vaig veure que ja no hi era. Em vaig quedar una estona en silenci allà dins, tots dos, compartint aquella presó obscura. Després vaig obrir el llum de l’habitació, no havia estat un malson, el pare ja no es despertaria mai. I discret, vaig anar cap a la cuina, vaig obrir una ampolla de whisky, en vaig fer un glop llarg, i en veu baixa vaig dir:

—Pare nostre que esteu en el cel sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre regne, faci’s la vostra voluntat…

Vaig tornar al menjador, la mare va apartar la mirada del televisor i em va clavar els ulls. Intuïa que ja ho sabia i que en silenci me’n donava les gràcies.

Li vaig fer dos petons.

—Marxo.

—Ja?

—Sí, vull anar a casa i descansar una mica —vaig mentir.

—Jo em quedaré a veure com acaba la sèrie i després aniré a dormir.

—Molt bé.

No vaig anar cap a casa.

Vaig buscar a l’agenda de l’Iphone els telèfons d’algunes Escorts que m’havia apuntat dies enrere. Era tard, però estava convençut que alguna em respondria. Vaig provar sort amb la primera. Però com que no tenia ganes de parlar amb ningú, vaig triar entre les que tenien WhatsApp.

La meva preferida es feia dir Houston.

Prometia GFE (Girl Frendly Experience), tracte més humà, amb petons, carícies i una bona mamada (imprescindible per a qualsevol servei).

Per les fotografies era molt alta i amb uns pits com dos càntirs plens d’aigua a l’estiu enmig del desert. Una prostituta de luxe, perquè després de matar el pare creia que em mereixia el millor, i sí, em podia regalar dos-cents euros en una hora amb una noia d’un nivell premium.

Era evident que les fotografies tenien un treball acurat de Photoshop. No eren res de l’altre món, però els pits operats i el cul rodó com un pilota de bàsquet em van fer el pes. La noia en qüestió tenia una semblança amb la Gianna Michaels. Ulls clars, cabells negres, pell blanca, corbes pronunciades. Una de les actrius porno que més hores m’ha acompanyat casat i solter.

Li vaig escriure:

¡Hola, Houston! ¿Cómo estás? He visto tu anuncio y me ha encantado. Me gustaría saber si estás por Barcelona.

Ja sabia que hi era, però no se’m va acudir res millor per trencar el gel. Al cap de dos minuts em va escriure.

Utilitzava expressions com «cielo», «tesoro» y «corazón», que, d’una banda, m’entristien profundament perquè sonaven mecàniques, però, de l’altra, eren molt de puta, tan de puta que em semblaven obscenes i això em tornava boig.

Li vaig demanar si feia petons amb llengua i si em deixaria acabar on volgués. A tot em va dir que «sí, corazón».

Em va donar l’adreça i em va recomanar que quan hi arribés li fes un truc. Jo, obedient, d’escola cristiana, així ho vaig fer. Quan va despenjar el telèfon, una veu dolça i fictícia em va donar un altre número de pis; ho feia sempre per seguretat.

Em va obrir la porta amb un batí de seda negra i dos pits immensos que sobresortien. Em va fer un petó a la boca. Es va posar contenta de veure’m jove. No puc imaginar-me la quantitat de pells arrugades que es devia haver empassat al llarg de la seva vida. I després li vaig deixar els dos-cents euros damunt la taula. Ella va fer com si res, com si aquells diners fossin el menys important de la trobada.

Era un pis de parquet, ben decorat. Allà hi havia molta pasta, molta arruga empassada. Em va oferir una cervesa. Agraït, li vaig dir que no, em vaig rentar les dents i quan vaig entrar a l’habitació per follar-me-la, quan li vaig mossegar la boca, i li acaronava els pits… merda! No podia ser…

Merda!

Hòstia puta!

Duia la mateixa colònia que la meva àvia. Càgun tot!

Una colònia que em penetrava el cervell i em dibuixava la cara de la meva àvia, el seu cos carregat d’anys durant les llargues tardes d’estiu.

No, no podia fer-ho. Però ja era allà i, el pitjor de tot, ja havia pagat.

Em vaig abocar damunt d’aquell altre cos, castigat per altres cossos, ple de tatuatges infames i que pudia a la meva àvia. No vaig trempar. Ni tímidament, tot i la professionalitat de la noia. Tot i els seus pits de silicona. Me’ls va fotre damunt la boca, i jo em sentia com aquella criatura d’Amarcord. La pena em va paralitzar. Quan ja era al llit, i no hi havia res a fer, ella em va fer un massatge. Havien passat dinou minuts i l’últim que volia era follar. Volia anar-me’n a casa i no sortir-ne mai més.

Què podia fer amb els quaranta-nou minuts restants?

De sobte, em sentia l’home més trist del planeta, desterrat en un satèl·lit perdut. Com havia pogut caure tan baix?

—¿Te gusta la música? —li vaig preguntar.

—Me encanta.

—¿Sí? ¿Te puedo cantar una canción?

—Claro, tesoro. Mientras no me hagas cantar a mí, que canto fatal. —I va riure tota sola.

—¿Qué música te gusta?

—Pablo Alborán. ¿Sabes alguna?

—No…

—¿David Bisbal?

—Tampoco… —Aquí vaig mentir perquè l’últim que volia era cantar-li qualsevol merda—. Siéntate —li vaig demanar molt educadament.

—¿Me puedo vestir?

—Desnuda es más poético.

—Como quieras, cielo.

Em vaig alçar damunt del llit, despullat, amb els collons que em penjaven com una bossa de supermercat i vaig cantar:

Quan vaig acabar, ella va aplaudir.

—Es una canción preciosa.

—¿Te gusta?

—Un poco triste, pero me encanta. ¿La has escrito tú?

—¿Yo? No, Pepe Sales.

—¿Es amigo tuyo?

—Está muerto. Però, sí, podríem dir que és amic meu, pasamos horas juntos, de vez en cuando…

—Todavía te queda más de media hora, ¿qué te apetece?

—Llorar.

—Pues follemos, cielo.

Havia pagat dos-cents euros per cantar la «Vallclara» a una noia que havia perdut tant l’ànima com la virginitat, i a força de mirar-la creia que jo també.

Ens vam acomiadar amb un petó intens a la boca i encara faltaven vint-i-cinc minuts. Volia fugir. No sé a on, però lluny.

Quan vaig sortir de l’apartament, encara tenia el mòbil apagat. No volia engegar-lo, no volia tornar a la realitat. Suposo que la mare, en acabar la sèrie o el concurs o no sé què cony mirava, va seguir el ritual de sempre, una mena de teatre mal preparat. Com cada nit, la mare va apagar el televisor, es va dirigir amb les seves passes curtes cap a l’habitació del pare —feia temps que ja no dormien junts— per fer-li un petó de bona nit.

En arribar a casa el primer que vaig fer va ser dutxar-me, em fregava a consciència intentant desempallegar-me d’aquella olor de sexe i àvia barrejats. Després vaig encendre l’Iphone. Tenia més de deu trucades de la Mireia. Em vaig asseure al sofà i mentre s’il·luminava la cara de la meva germana, vaig dir:

—Mireia, sóc jo. Què passa?