20

—Eva?

—Hola, Albert.

A cagar, el buzón Movistar.

—Sopem?

—Quan?

—Aquesta nit.

—No puc.

—Impossible?

—Res no és impossible encara que sigui poc probable.

—Canvia-t’ho.

—Què et passa?

—M’estic fent gran i és un drama.

—Jo també i ja ho sé.

—Sopem?

—Demà?

—No. Avui.

—No puc.

—Res no és impossible. Fes-ho per a mi.

—Es que he quedat amb…

—Amb mi al Disfrutar.

—La mare que et va parir. Ets un xantatgista.

—A les nou.

—No t’ho puc assegurar. Dóna’m uns minuts.

Al cap de deu minuts, el WhatsApp de l’Eva:

Ok 21 h Disfrutar. Prepara la visa.

Resposta:

Pagaré en cash.

L’Eva està de bon veure i millor de tocar. Rossa, amb els cabells enrinxolats, molt enrinxolats, és com si li caiguessin tribanelles del cap. Primeta, molt fina, molt blanca, sembla com si en tingués trenta, però ja està preocupadament a tocar dels quaranta.

Avui va vestida amb uns texans molt clars i una brusa negra amb una jaqueta blanca. Estupenda de la vida. Arriba tard. Un quart d’hora esperant a la porta del restaurant del carrer Villarroel. Rebufa d’aquella manera que només ho saben fer els que arriben a misses dites.

—Ho sento —diu amb cara compungida.

Abraçada, petó carinyós i oblida-te’n.

—Entrem? Hi havies estat mai? —li pregunto.

—És el primer cop i ho saps, mal parit.

Ric fort perquè si ha canviat el sopar és precisament per venir al Disfrutar, un lloc de moda de Barcelona on es menja divinament, a bon preu i en bon lloc.

L’Oriol, que és a qui conec, el Mateu i l’Eduard, s’encarreguen d’aquesta bèstia gastronòmica. Van coincidir treballant al Bulli pel Ferran Adrià i van formar aquest restaurant de l’Eixample barceloní a tocar del mercat del Ninot.

L’Eva em pregunta si és veritat que té una estrella Michelin. Li dic que sí, tot i que, certament, a mi se me’n refot. Li’n donaria vint, d’estrelles, a Can Vilaró i a la patata i mongeta tendra que m’he calçat aquest migdia. Tinc gana, ara que ho penso, perquè és poca cosa pel que acostumo a menjar.

—Hola, senyor Martínez —em saluda l’Hug, un dels cambrers.

M’entusiasma que, en un restaurant, em reconeguin la veterania.

—Hug, t’he dit mil cops que em diguis Albert —li dic amb tendresa.

—Perdoni, Albert, és el costum —respon.

—O és perdoni o és Albert. Les dues coses són incompatibles. Per tant: perdona, Albert. I quedaràs perdonat immediatament —li deixo anar.

Riu i em dóna la carta de vins. Li dic que ens prepari el menú Festival.

—Gran elecció, com sempre, Albert.

Estic a punt de petonejar-lo. Són aquests cambrers d’una gran exquisidesa. Saben fer-ho bé. Aplaudeixen l’elecció, la reiteració i compleixen les teves ordres. L’Hug ho ha fet en una sola frase.

—Gràcies —responc.

—Alguna intolerància, la senyora? —li diu a l’Eva.

—Res. Endavant amb tot.

—I per beure abans del vi, algun aperitiu?

—Una aigua amb gas —demana l’Eva.

—I per a mi, també. Ara et demano el vi —li dic al jove cambrer.

L’Eva em mira i somriu.

—T’agrada el noiet, eh? —em pregunta irònicament.

—Per segrestar-lo i adoptar-lo. Res de sexe. No veus que és com si fos un germà petit?

—Per cert —canvia de tema l’Eva—, un menú que es diu Festival per sopar no és passar-se una mica?

—És el més suau. També tenen el Gran Festival.

Miro la carta de vins.

—Blanc, negre o rosat?

—Rosat? T’agrada?

—M’ofèn la pregunta. A partir del març, rosat o blanc fins al setembre. Fresquet i cap endins.

—Doncs, un rosat.

Tanco la carta de vins i al cap de mig segon l’Hug pregunta, que no confirma, si ja hem decidit.

—Un Gramona Primeur rosat.

—Perfecte, Albert. De seguida.

Al cap de pocs segons ja tenim l’aigua amb gas, el vi obert, una glaçonera i les copes amb els líquids. I el clàssic de la casa que no entra en el menú Festival, però, «com a deferència a la vostra presència, l’Oriol m’ha demanat que us el porti»: l’oliva que explota, que ja feia el Ferran Adrià al Bulli, i la galeta amb Idiazabal i suc de poma i api. Em faig l’interessant, però a l’abraçada hi afegiria ara un morreig. Mira que en saben, de quedar bé. A l’Eva li explota l’oliva, fa una ganyota i diu que és de les menges més originals i exquisides que ha pres mai. Fa un glop de vi rosat.

—I a tu, què et passa ara? —em pregunta.

—Aquest «ara» és insultant perquè vol dir que hi ha hagut un abans o molts i, tot i ser una gran veritat, sembla que se’n foti.

Em passo tot el sopar explicant això de l’Eduard i de l’home que ha caigut a l’espigó.

Van portant plats que no són explicables ni en lletra ni en paraula. Un Tatin de blat de moro i foie gras, ceviche, una conserva de navalles i algues amb sal, una albergínia fregida, tonyina amb gerds marinats, un risotto de tomàquet i alfàbrega, una mena de sandvitx de gaspatxo, un suquet de llagostí… I anar fotent-li al vi que s’acaba. Jo pimplo, però ella, deixa-la anar. Cau la segona ampolla de rosat. Ens porten, diu l’Hug, un caputxino de suquet, un roger que fa plorar de tan bo amb papada, uns nyoquis d’albergínia i, finalment, un colomí que ens diuen que està fet a la marroquina.

En tot el sopar l’Eva em deixa dos titulars, tots dos positius. És el resum del festival: «Si resols el que ha passat amb l’home que cau, no hi ha problema, i si aclareixes qui és l’Eduard, més enllà de la frase que t’ha dit el Rubén, tema acabat».

Em sento tan bé quan parlo amb l’Eva… i ella em deixa anar un calbot dolorós:

—Saps quin és el problema, Albert? Que no t’estimes. Tens un problema d’autoestima enorme. Per una merda de frase del Rubén no et deixis entabanar. Resol aquest cas. És molt bo i molt fàcil. Amb una trucada en tens prou. Igual que amb el que vas veure. Pensa que si no hi haguessis estat, ni te n’hauries assabentat. Estima’t i resol el cas.

Ens duen les postres: una mena de pa amb xocolata-taronja-oli, un pastisset amb whisky i un braç de gitano de cafè, tot petit, però, com passa en aquests casos:

—Estic a punt d’explotar —diu l’Eva.

I jo més, quan rebo un missatge al mòbil:

Ja no m’estimes? Eduard.