44

M’han trucat aquesta tarda el Rubén i la Gemma. La Gemma per saber com estic, i li explico que encallat, però que desfaré nusos i que acabaré sabent què cony ha passat. El Rubén truca per fer-me saber com està ell. Em fot el cap com un timbal, que si s’ha agafat un professor particular que li fa no sé quines rutines… No m’interessa gens el que em diu. Quedem que ens veurem la setmana que ve i que soparem i que pagaré jo. Penja i m’acosto a l’Eduard, li faig un petó mentre està als fogons remenant en una cassola la crema de llet mentre que en una olla hi bull aigua amb el que semblen uns espaguetis finíssims.

—I això?

—Això és una cuina.

—D’acord, maco. Alguna pista més?

—Sí. Fettuccinne Alfredo a la meva manera. Crema de llet, parmesà, mantega, nou moscada i tres gotes de llimona.

Al cabró de l’Eduard li queda tot bé. Porta un davantal lligat pel darrere que li marca la cintura perfecte. Uns texans clars i una camisa negra amb unes Nike blanques. Tot li queda bé. Casa clara, cuina d’acer. Tot molt modern, un pèl massa estudiat i de flor de pitiminí.

—Vés a taula a seure que d’aquí a cinc minuts ja estic. És remenar, un minut de bullir i ja està. Seu, pesat —m’ordena.

Vaig cap a la taula parada amb unes estovalles blanques, els coberts i plats ben col·locats, la copa d’aigua, la de vi, els tovallons. Tot perfecte, en ordre, elegant… impecable.

Al cap d’uns minuts apareix al menjador amb una safata plena de pasta escampada d’un color blanquinós, mescla de la crema de llet i la mantega, i molt formatge parmesà. Surt fum. Crema. Deixa la safata sobre la taula. Marxa cap a la cuina i apareix al cap de pocs segons amb una ampolla de vi blanc: Temps de Flors, de Sumarroca. L’obre amb un estri d’aquests que només es podien comprar al Vinçon.