31

Va ser ell qui es va llançar damunt meu. Jo el vaig esquivar. Les meves paraules van enfurismar-lo. Ara necessitava que es calmés, que m’escoltés, que em digués definitivament què li va prometre el pare. Però era impossible. Els ulls del Jofre eren vermells. Li vaig etzibar un cop de puny, ell, un altre…

I després…

Primer, un cop al cap.

A les cuixes.

Al tronc.

No va cridar.

Va relliscar entre les roques i va caure. Va caure tot sol.

—Ajuda’m, fill de puta, ajuda’m!

Per què no sortia de l’aigua? Què collons l’hi impedia? Sabia nedar, hòstia! Quantes vegades havíem competit fins a la boia? Els ulls se li van tornar blancs i movia els braços descompassadament.

Semblava un gosset abandonat lluitant contra la immensitat del mar i les onades que xoquen contra l’escullera. Va intentar bordar.

I el mareig i el seu cos que es submergia dins l’aigua, com si les cames pesessin tones, com si fos un home de ciment aigua avall…

Què podia fer?

No sé per quina absurda raó mai no vaig dubtar.

Em vaig girar, no podia mirar-lo.

Hi havia la seva cartera, allà a terra. Enmig de la baralla havia caigut. No sabia què fer, però l’instint em va dictar d’agafar-la. La vaig guardar a la jaqueta.

Hòstia puta.

Vaig arrencar a córrer, ho deixava enrere tot: el Jofre, la platja, les onades, les llumetes dels xiringuitos, la sorra, els carrers, casa meva, la Mireia, la mare, la Maca, la son, els dies, el fàstic.