29

Sabia que el Jofre arribaria tard. La seva impuntualitat sempre m’insultava. I mentre l’esperava vaig trucar a la Mireia.

—Per què em truques si pot arribar en qualsevol moment? —em va preguntar ella renyant-me amb la seva veu de professora de primària.

—Perquè no sap amb qui estic parlant. I perquè necessito parlar amb tu, Mireia. He tingut una idea.

—Quina?

—Mireia, l’espantaré. —I em vaig empassar la saliva.

—No, no és bona idea. Li has de dir que sabem el que ha fet, que no pot fer trampes, em sents?

Tot i que la seva veu se’m clavava com un ganivet esmolat al cervell, la sentia cada vegada més lluny. Només em rebotaven al cap algunes paraules: «L’has d’espantar. No tinguis por. Fes el que hagis de fer. Trampes. El denunciarem, Oriol. Ha fet trampes».

—Mireia, l’espantaré.

—Què faràs?

—Li diré que la mare ja no hi és… A veure com reacciona.

—No ho facis, no ho facis.

—Mireia.

—No li diguis això, no és bona idea. Tan sols fent una trucada, pot saber que la mare està bé.

—La Mare no està bé, Mireia.

I vaig penjar el telèfon perquè n’estava fart de rebre instruccions; l’avi, si hagués estat allà, m’ho hauria aplaudit. Mode avió. Ben fet. Demostra una mica que també tens una bona carn d’olla entre les cuixes. El cor em bategava a mil per hora. Quan el vaig veure arribar de lluny, amb el seu caminar tan semblant al del pare em va fer por i el vaig odiar.

—Arribes tard —vaig dir amb la veu agitada.

—Què passa, Oriol?

El seu to era d’avorriment. Com si estigués fart d’haver de bregar amb el germà petit i les seves històries de merda. Jo em vaig quedar en silenci un moment. No sé què em va dictar l’impuls. Les frases se’m disparaven soles.

—Ho he fet jo, tot sol. Et puc fer una pregunta? Què vas pensar…? Què vas pensar quan vas acompanyar el pare? Necessito saber-ho! Ho vas fer molt bé. Però, què vas pensar? Què collons et va passar pel cap, digue-m’ho.

El Jofre va fer un gest de mareig. Vam caminar a poc a poc per la platja. El pobre desgraciat intentava calmar-me inútilment. Ell que sempre ho sabia tot, que sempre ho guanyava tot, havia fet trampes.

Em va demanar que me n’anés cap a casa, però ja era massa tard. Una estranya força em conduïa cap aquell espigó. El cos se’m descontrolava, volia riure, plorar, bramar, arrencar a córrer, volia que tot fos possible. Ens vam aturar. Crec que durant una fracció de segon ens vam adonar que estàvem sols a la platja. Només ens espiaven les llumetes dels xiringuitos.

—Oriol, Oriol, no estàs bé, aquest no és el lloc… Em sents? Oriol, escolta’m un moment, anirem cap a casa i tot se solucionarà…

Vam caminar una mica més fins a arribar a l’espigó.

—Calla.

La seva veu, com la de la Mireia, em serrava el cap. I aleshores vaig pronunciar les paraules que el van embogir.

—Quant fa que no vas a veure la mare? Si m’haguessis agafat el telèfon… La mare patia. I no volia que patís. No volem que la gent que estimem pateixi, oi, Jofre? Oi que no? Tu no volies que patís el pare i jo no volia…