48

El Pérez Navarro diu que no. Que si no tinc una ordre judicial no pot fer que ningú entri en un ordinador aliè. Li demano que faci alguna cosa. No pot fer res, però, casualment, al cap de deu minuts rebo una trucada d’un número ocult. Un diumenge a la tarda un número ocult no pot ser cap companyia telefònica oferint promocions sense ànima, ni cap rebut impagat.

—Hola, em dic Okone.

—No sé qui és.

—Sóc algú que em sembla que està buscant.

—Com no s’expliqui una mica més…

—Vol entrar en un ordinador d’algú que li interessa, oi?

—Com ho sap?

—Jo ho sé tot. Entro a tot arreu i, si cal, als cervells dels altres.

—No em vacil·li. Ha estat el Pérez Navarro?

—No pregunti més del compte.

És evident que els mossos han de tenir una unitat oculta per a casos que han de passar per damunt de la burocràcia justiciera. I és clar que em truca perquè el Pérez Navarro li ha dit que ho fes. Però mai es podrà dir que ha estat ell.

—Què he de fer?

M’explica que si el Teamviewer instal·lat i que un número de sèrie i que ja m’anirà donant ordres i m’anirà trucant cada cinc minuts per saber què faig, que jo no li podré trucar, i que, tranquil, quan entri a la casa de la Mireia estarem ja connectats per telèfon. Li comento que potser passen hores fins que sapiguem si la noia és a casa o hi ha algú o no. Que m’hauré d’arriscar a passar molta estona esperant o tornar en un altre moment. Que ignoro si hi ha algú ara a casa seva.

Camino a la recerca d’un taxi mentre la merda de la meva moto encara està, des de fa vint-i-quatre hores, tirada al passatge Marimon. I em giro buscant l’Eduard, no fos cas que hagi decidit venir, però, malauradament, no el veig i és una putada enorme perquè sap fer anar els ordinadors i sabria ajudar-me a desfer nusos i podria… joder, i que vull que vingui, hòsties.

Torno a tombar el cap i res, tret de quatre ties rialleres i un altre home que camina amb pas ferm, no hi ha ni l’Eduard ni ningú que se li assembli.

—Taxi!