7

Tete, sóc jo, l’Oriol, no sé si has sentit el missatge o no… o potser no l’he gravat bé, sé que és molt tard, però truca’m, d’acord? Truca’m o escriu-me un missatge i et truco. Però hem de parlar de la mare.

—Què ens has de dir, pare?

Alguns portem el dolor inserit al nostre ADN. No tenim escapatòria. Ho arrosseguem des de fa generacions i sembla que, per més que ho intentem, no hi ha res a fer. Els avis van prendre aquella decisió, i amb els anys, malgrat que al principi em semblaven covards, els vaig entendre. I el pare ara seia allà amb la cara desdibuixada mentre la mare ens observava com si no formés part de l’escena.

—M’ho he venut tot. —I va fer un llarg glop a la copa.

—Què?

—Tot.

Sabíem que aquelles tres lletres, aquella paraula diminuta aglutinava desenes de propietats i molts diners, molts. Els tres germans ens vam mirar incrèduls. L’Oriol va buscar ràpidament la mirada de la mare, però ella feia estona que havia deixat de mirar res.

—Què vol dir que t’ho has venut tot, pare?

—Els hotels, els fons d’inversió, les places de pàrquing, els pisos de la costa, tot. Tot.

—Em sembla molt bé —vaig dir per treure pes a l’aire.

—I què n’heu fet, dels diners?

Aleshores va tornar a omplir-se la copa de cava i va beure de nou molt a poc a poc, com si ell controlés el temps i volgués que en aquell moment s’allargués. Durant uns segons vaig mirar els meus pares allà asseguts, rics i desemparats… No era compassió, ni tristesa; pensava que feien ben fet, pensava que si jo no formés part d’aquella família em semblarien gent agradable. Però, és clar, no és el mateix l’home que mira el mar des de la platja o el mariner que l’observa des del vaixell.

—I per què ho has fet, pare? —va demanar la Mireia.

—Perquè estic malalt. Sabeu què és l’esclerosi?

—Quin tipus d’esclerosi? —Cap dels tres germans no s’ho podia creure.

—No és cap lateral esquerre que hagi fitxat el Barça —va dir, amb la copa a la boca, mentre reia; ningú més no ho va fer.

No feia gràcia, de fet, feia molta pena.

Començava a anar begut, però el pare dominava la informació i sabia dosificar-la. Havíem sopat com si res durant tota la nit, ens havíem discutit poc, havíem parlat de política i futbol, i de sobte va pronunciar la paraula «esclerosi» i va continuar bevent.

—Mireu, jo no us ho volia explicar. Aquestes coses fan de mal dir. Jo hauria preferit callar-m’ho, fins que ja no quedés més remei, però ja sabeu com és la vostra mare. Ho he fet per ella. Ella volia que us ho expliqués. I m’ha fotut tant la tabarra que… No em demaneu quin tipus de malaltia és, ni què suposa, no vull parlar-ne, no em ve de gust. I tampoc no n’heu de fer res. Per resumir-ho, em moro, la putada és que no em moro de cop, i l’altra putada encara més grossa és que no sóc tan valent com els avis, jo m’aferro a la vida. Així que em veureu aprimar-me, perdre la capacitat de parlar, de caminar, de moure’m, de tot… Acabaré en una cadira de rodes… Però jo també tinc uns límits, sabeu… Amb la vostra mare hem fet un pacte: jo us ho explico, però us he de demanar un favor.

Era terrible, però abans que ens el demanés, jo, no sé per quin motiu, ja sabia què volia.

—Quin, pare?

—Vull que m’ajudeu. No vull patir. Vull que, quan arribi el moment, algú de vosaltres m’estalviï el patiment. El dolor és inevitable, però el patiment, no.

—Què?

La Mireia no podia assumir tanta informació en una nit.

—Vols que et matem? —va deixar anar l’Oriol.

La mare, per primera vegada, va aixecar els ulls de terra. Volia plorar, li brillaven, però resistia.

Vam quedar noquejats. Sense res a dir. Evidentment que no li faríem aquell favor, evidentment que no volíem sentir a parlar de darreres voluntats. No ens quedaven ganes ni de parlar dels diners. El pare es va aixecar del sofà i va anar a buscar una altra ampolla de cava; des de la cuina ens va dir, cridant, que mai no demanava favors i que, si no ens hagués necessitat, no ho hauria fet, que preferia algú de la seva sang que contractar qualsevol desgraciat. La Gemma em va agafar fort de la mà. De sobte, tot prenia un to de cinisme decadent que no aconseguíem entendre.

—Marxo —va dir l’Oriol, que no va fer ni dos petons a la mare.

—On vas? —va demanar el pare, que arribava amb l’ampolla ja destapada.

—A casa, vull descansar.

—Això és casa teva. És la casa de tots. «Oh, benvinguts passeu, passeu, de les tristors en farem fum…». I sé que no m’ho heu preguntat, però sí, estic bé i sobretot no patiu pels diners.

L’Oriol ja no va dir res més. S’havia abrigat i havia agafat el casc de la moto. Mentre la mare s’aixecava per intentar convence’l que no marxés, ell ja fugia escales avall. La Mireia es va posar a plorar. Era un plor silenciós, semblant al de la mare, però menys contingut. La vaig abraçar. Crec que va ser de les poques vegades que em vaig abraçar amb la meva germana, els cabells li feien molt bona olor, i sentia el seu cor bategar a batzegades dins del pit, els gemecs i els pulmons. A casa, només ens tocàvem quan moria algú.

El pare es va asseure al sofà i va continuar bevent. Semblava que aquella alegria de tenir-nos a tots i de dir-nos que es moriria s’havia esfumat just quan l’Oriol va travessar la porta. Li vaig preguntar a la Mireia si volia que l’acompanyés a casa i em va dir que no, que marxaria amb el pobre noi que havia patit tot aquell teatre. La Gemma i els nens se’n van anar i jo em vaig quedar amb els pares. No perquè en tingués gaires ganes, però mirant la mare vaig tenir la sensació que era una dona vulnerable, que podia ensorrar-se només bufant. Em va demanar que marxés, però jo sabia que en el fons estava contenta de veure’m allà.

—Et semblo boig? —va preguntar el pare.

—No.

—No heu dit res, només heu marxat.

—Què volies que diguéssim? El que ens demanes no és un favor.

—Ah, no? I com en diries, tu?

—No sé com en diria, però ni jo, ni cap de nosaltres, no pot fer-ho.

—És la manera més sincera de demostrar-me que m’estimeu, fent que no pateixi.

Em vaig quedar fins ben entrada la matinada. Vaig ajudar la mare a recollir tots els plats i les sobres del sopar. Ella, no podia evitar-ho, em va preparar un tàper per estalviar-nos feina amb la Gemma. El pare es va quedar assegut tota l’estona al sofà, immòbil, meditant, amb la copa a les mans, fins que es va adormir. A casa teníem el costum de no parlar mai dels problemes, imaginant que d’aquesta manera s’esfumaven per art de màgia.

Aquella nit, quan vaig tornar a casa, amb les mans al volant, sentia que el meu cos havia mutat, era diferent. Potser una petita febrada, un fred dolorós als ossos. Al llit m’esperava la Gemma amb els ulls oberts, els nens dormien. Ella volia parlar, a mi els pares m’havien encomanat les ganes de no fer-ho, jo la vaig voler abraçar i, quan ho vaig fer, vaig intuir que el seu cos em relliscava entre els braços i les cames. Potser no era ella, potser era jo qui m’estava convertint en un altre.

L’endemà em va trucar la Mireia, necessitava desfogar-se. Jo vaig trucar a l’Oriol, però només saltava el contestador. Així vam deixar passar uns quants dies, unes quantes setmanes, dissimulant, mirant cap a una altra banda, com si, en el fons, l’última hora d’aquell Cap d’Any hagués estat un deliri del pare, una broma de mal gust. La broma es va acabar quan una tarda al parc, amb el Roc i la Clara jugant, em va sonar el telèfon i vaig veure que era el número de la mare.

—Digues.

—Et truco des del mòbil de ta mare —va dir el pare amb la veu ronca.

—Per què?

—Perquè no sabia si em despenjaries o no. Mira, Jofre, jo sé què penses de mi, i tu sospites el que jo penso de tu. No vull recriminar-te res, no vull que tinguis cap deute pendent amb mi. Ets l’únic a qui m’atreveixo a trucar perquè ets l’únic que té una mica de seny en aquest niu de serps. Quan arribi el moment, necessitaré la teva ajuda. I la necessitaré de debò.

—Pare, ja ho hem parlat.

—No, no ho hem parlat. Us vau aixecar i vau marxar.

—Mentre tu continuaves rient i bevent.

Va fer una pausa, potser sospitava que en el fons tenia una mica de raó.

—Tens raó. Em vaig equivocar. Volia fer-ho distès. Volia que no semblés un gran problema.

—És un gran problema —vaig sentenciar.

—Sí, ja ho sé. —El vaig sentir respirar a través del telèfon, feia llargues respiracions i llargs silencis, ell, que en tota la vida no s’havia permès mai el luxe de dubtar—. Ens podem veure aquesta nit, tu i jo sols?

Vam quedar en una petita cafeteria del carrer Ravella cantonada amb Modolell. Un carrer estret de la zona alta, prop de la plaça Adrià. No volia que ens veiessin en cap hotel (ni dels nostres, lògicament) ni de la competència, perquè el món és molt petit i tots ens coneixem. I en aquell antre, vaig veure per primera vegada un home feble, ple de dubtes i temors. Em parlava de la mare, tenia un to afable, a vegades titubejava… No em va explicar res de nou: tot l’esforç que havia carregat amb la feina dels hotels, anècdotes impossibles de l’avi, records de la postguerra, els anys perduts anant d’aquí cap allà, la tendresa per la meva mare… El discurs l’havia sentit centenars de vegades…

El mirava callat, mentre em demanava una altra Coca-Cola i el pare somreia. Tan poques vegades l’havia vist somriure que no li recordava el gest. De cop i volta em vaig fixar en les seves mans, rugoses i envellides. El pare feia grans silencis i m’aguantava la mirada.

Res de tot allò m’hauria convençut si no fos perquè, just abans d’anar-nos-en, em va agafar de la mà.

—No ho facis per mi. Fes-ho per la teva mare. Vull que visqui els anys que li queden amb una bona qualitat de vida, i si s’ha de fer càrrec del meu cos, només del meu cos com una càrrega, serà una condemna. No li vull tant de mal, no us vull causar problemes. No t’adones que tothom hi surt guanyant?

Amb la seva mort tothom hi sortia guanyant… Quina manera més racional i més sincera d’entendre la situació. Ho havia aconseguit, a través de la mare, amb un xantatge emocional delicat, de cirurgià. Em vaig acabar la Coca-Cola, vaig fer que sí i me’n vaig anar.

Quan era a la porta del bar, el pare es va aixecar per pagar el compte, se’m va acostar i, sense mirar-me als ulls, en veu baixa, quasi imperceptible, va pronunciar un petit:

—Gràcies.