16

He decidit anar a fer un cafè en un dels bars que hi ha aquí a prop. La cafeïna va amb mi des que era més jove i, per tant, tothora busco refugi a qualsevol barra. He demanat un sol, ben pensat, un ristretto com diu un amic: «d’aquells transparents».

Aquestes dues minses glopades és beguda de Déu. Mentre em prenc el cafè penso en els meus mals, en els meus desastres. M’estic fent gran i és un drama perquè no ho vull veure. No ho vull veure però collons sí que ho veig. Em costa tot molt més. I tinc la permanent mania de pensar que estic fet una merda i que m’agafarà qualsevol cosa en qualsevol moment. El pitjor és quan se sumen petites històries que et fan sentir dramàtic. El Rubén em diu sempre que no, que ho deixi estar, que per la meva edat i com estic ja pagarien molts.

He decidit trucar a l’Eva. L’Eva és una amiga de l’ànima que m’ajuda. És psicòloga però no em cobra mai. De tant en tant la convido a sopar. Ella està contenta de veure’m i jo content que m’escolti.

Necessito xerrar amb ella aviat. No pot ser. Aquesta pífia tan bèstia. Segurament no hauria pogut salvar de la mort aquest pobre desgraciat però sí que hauria pogut veure la cara de qui el va matar. I en sabria l’efecte de la causa. M’estic fotent gran. Miro el mòbil. Truco a l’Eva. Té el contestador. Puto buzón Movistar. Els calés més fàcils de guanyar per qualsevol empresa del món. Passes per un túnel sense cobertura, buzón Movistar. Ets en un ascensor, buzón Movistar. Vas al cinema o al teatre, buzón Movistar. Sa puta mare, buzón Movistar. Qui els va parir, buzón Movistar. Caixa, cobri. I, és clar, després, quan et tornen la trucada, a cobrar novament. Si és que no estàs desconnectat i… buzón Movistar.

Li deixo un missatge a l’Eva en un anglès d’estar per casa:

Eva. Sóc l’Albert. Necessito que m’escoltis una estona. Ens podem veure? Sopem? Carn o peix? O marisc? Please, I need you.

Penjo i torno cap a la sorra.

La meitat de la gent ha marxat, s’ha aixecat el cadàver. No queda pràcticament ningú. S’ha trencat el cordó que separava l’ordre de la tafaneria i tot queda ja mesclat. Però res i ningú.

Ai, collons, sí. De sobte torno a veure la noia amb les ulleres de sol sobre una roca mirant avall al mar com si hi busqués alguna cosa. S’ha tret les ulleres. Ho intueixo d’esquena perquè les veig clavades al seu cap. Mira avall una bona estona, es torna a posar les ulleres i seu a la pedra amb les cames doblegades.

Ignoro què fa, si riu, si plora, si és guerxa, guapa, lletja… Res.

La tinc d’esquena. Però què collons carda aquesta tia asseguda aquí mirant el mar?

L’hi pregunto? M’hi acosto? La deixo fer? Què faig? Decideixo allunyar-me’n, però sense perdre-la de vista. Em sona el mòbil. És l’Eva, que em retorna la trucada. Ara no. Penjo. Buzón Movistar. Ho sento, guapa.

Des de la porxada on hi ha el restaurant l’espigó es veu a la perfecció i més ara que és de dia i cau un sol que fa suar les pedres. La noia ha estat una estoneta situada allà com si res, caminant per la zona. Patia per una hipotètica insolació, però s’hi ha estat una estona i ha decidit marxar. Ara és la meva, penso.

La clau per saber qui és, és saber on va.

Al cap de cinc minuts ja ha deixat la sorra i camina direcció a l’Hospital del Mar. És una dona elegant o almenys m’ho sembla. Té aquella cosa que és té o no és té. I ella la té. Sí, la té. I molt, que la té. La segueixo des de ben lluny. Ella va uns cent cinquanta metres davant meu pel Passeig Marítim a prop del parc de la Barceloneta. Ara travesso un carrer d’un nom insòlit que no sabia ni que existia: Trelawny.

Què cony deu ser Trelawny?

La noia de les ulleres de sol va a un ritme àgil. No sembla que tingui la intenció d’agafar cap cotxe, ni aturar-se per demanar un taxi. Ni buscar una parada d’autobús perquè ja n’ha passat una. No mira enrere. Tira pel dret, fet que indica que si va a buscar el cotxe no és en un pàrquing proper ja que en tenia un al mateix Hospital del Mar. O viu per aquí o treballa per aquí. Si n’he d’escollir alguna de les dues és la segona. Una noia no vesteix així si és d’aquí. Efectivament, és classisme, però no m’equivoco. N’estic segur.

La noia que destaca per la vermellor del vestit porta sabates planes i, per tant, pot caminar sense cansar-se en excés. De cop decideix girar per un carrer del qual no sé el nom però és al punt on s’acaba el parc de la Barceloneta.

Decideixo accelerar el pas. Que no sigui que el carrer sigui curt i la perdi de vista. En mig minut em planto al carrer on ha girat. Es diu Andrea Dòria, segons el rètol. El carrer és curt però he agafat el ritme bo perquè l’observo en línia recta a uns cent metres via amunt. Crec recordar —tenia una amiga que vivia en un pis de la Barceloneta— que entrar en aquest barri és com penetrar en un eixam de carrerons petits que recorda el Pla Cerdà en miniatura. He d’anar més ràpid; si no, la puc perdre. De cop torna a girar a mà esquerra. Sembla com si anés més ràpida, però no s’ha girat ni un sol cop. Saps perfectament quan algú sap que el segueixes. I la noia de les ulleres de sol no en té ni idea. Ara veig el nom del carrer minúscul: Proclamació. Ni puta idea. Començo a córrer sense esprintar. Cony de dona. El carrer (de tot, n’hi diem carrer en aquest país) va a petar a una plaça. Miro a la dreta, miro a l’esquerra. Miro recte. Res.

Just al davant hi ha una petita plaça amb un parell d’arbres a mà dreta, uns quants bancs i molt ciment. La torno a veure. Pel carrer Sant Carles. Ha accelerat el pas. Deu fer tard. Torna a girar a l’esquerra. Sembla voler retallar per aquests carrers petits per arribar al seu objectiu. Suposo. Dissimulo enmig d’un grup de nois joves amb absurds patinets que passen en bandada. Hi ha algun estri més absurd que un puto patinet? Em driblen i em vénen ganes de fer-los descarrilar. Torna a girar i ho torna a fer a l’esquerra. Carrer Vila Joiosa. I al davant, ella. Que, sense pensar-s’ho gaire, obre la porta del copilot d’un cotxe i seu. Sembla un Audi Tres. És gris. S’asseu al costat d’un home que sembla més jove que ella. És un Audi Tres, sí. Ho veig quan arrenca. Em quedo amb el final de la matricula: HHA. Juraria que 0424. Però no n’estic segur.

L’he perduda.

I és evident que aquesta noia de les ulleres de sol no estava allà tafanejant. Aquesta noia sap coses, segur.