50

Són tres quarts d’onze de la nit quan el taxi em deixa davant la porta de casa de la Mireia. Si hi ha llum a l’interior, cagada. Difícilment ningú que sigui a casa a tocar de mitjanit se’n va si no és perquè hagi d’anar a treballar.

Miro amunt i tot fosc. Cap llum obert amb les persianes apujades. M’acosto al carreró que fa cantonada amb la casa. Allà hi ha dues finestres més, una per planta i un balcó ample. Res. No hi ha llum. M’hi jugaria, així, a primer cop d’ull, que no hi ha ningú a casa de la Mireia.

Sempre he estat arriscat. Caldria entrar. Em sona el mòbil. És el tal Okone.

—Alguna novetat? —em pregunta.

—Sí que sembla que hi entraré. Torna’m a trucar d’aquí a cinc minuts que comprovaré una altra història. Ara són les 22.44. Truca’m a les 22.49.

Pengem i faig una trucada a la Gemma. La cunyada ha de tenir el telèfon de casa.

—És clar que el tinc. Espera un moment que miro l’agenda del mòbil.

Se sent soroll de teclat. En pocs segons em canta un número amb el 93 davant, prefix barcelonès. Que rústic és tenir un telèfon fix. Penjo amb rapidesa i ja et trucaré i tot bé però ara tinc una feinada de por.

Truco a la casa que ens ocupa. Tons i més tons. Silenci i més silenci. No hi ha ningú, i més, no hi ha ningú.

És el moment. Va, Okone, truca, collons. Cinc minuts clavats. 22.49. Sona el mòbil.

—Aguanta que entro —li dic amb un punt de neguit mentre m’amago el mòbil a la butxaca dels pantalons.

L’Eduard no hi és. No hi ha policia. No hi ha ningú. Torno a la solitud com a avantsala de la independència. Poso el ferro al forat, remeno i, cloc, s’obre de bell nou la porta de casa de la Mireia.

Tot és fosc.

Només a la llunyania uns petits punts de llum que se m’aclareixen a mesura que m’hi acosto: el televisor, el rellotge digital de l’aparell apagat del Movistar Plus, més a la dreta, la cuina amb la festa de colors del forn, dels fogons, del microones… Pujo les escales, he d’anar cap a l’ordinador. El mòbil em fa de guia i de companyia. Sé que allà hi ha el meu misteriós soci de negocis. L’Okone no em parla, jo no li parlo, però sabem que hi som. Quan estic a punt d’arribar al segon pis li comento al meu interlocutor mut que ja sóc a tocar de l’objectiu. Recordo perfectament on està tot. Tinc una bona memòria fotogràfica. Allà al fons, el despatx, i aniria molt bé que, com l’altra nit, hi hagués l’ordinador encès. Continuo caminant i em torno a posar el telèfon a l’orella.

—Estic a punt d’arribar a l’ordinador —li dic al meu misteriós interlocutor.

Entro a poc a poc com si m’hagués de sentir algú, i, aquí, en realitat, no hi ha ni Déu. Al fons l’ordinador està clausurat, que és com m’agrada dir-ne dels aparells que tenen la pantalla abaixada. La sorpresa ha de ser que en apujar la tapa hi hagi llum i no em demani la clau d’accés. M’hi acosto com quan Indiana Jones va a la recerca del Sant Grial. M’assec i diposito el mòbil a sobre de la taula negra just al costat d’on reposa el MacBook Air. Toco la pantalla del meu Iphone i poso el mans lliures.

—Em sents! —crido.

—No cal que cridis, sí.

Apujo la pantalla i, efectivament, com ahir, l’ordinador no està apagat. Em surt la pantalla inicial amb totes les seves carpetes, les seves aplicacions, amb un cent per cent de bateria i observo com l’indicador del wifi parpelleja fins a arribar a les quatre ratlles fosques. En el festival de carpetes, els ulls se’m claven en la de «Lawrence Gordon». Continua allà. Hi faig doble clic. Res. No se’m permet. Em demana contrasenya. Llàstima. Ho haurem d’intentar d’unes altres maneres.

—Tot en ordre. Ja estic connectat. Què foto ara? —li pregunto al meu invisible company de batalles.

Observo que sobre la taula hi ha un pot ple de bolígrafs que s’acaben convertint en inservibles, perquè en fas servir només un i molt de tant en tant. La taula presenta un mòdul amb dos calaixos, tot tan d’Ikea que no es pot aguantar. A tots dos calaixos, que ja em vaig encarregar d’obrir ahir, res d’interessant. Paperassa absurda.

—Hem de buscar la IP.

Els que parlen en primera persona del plural. Quina xacra. Entre aquests i els que es dirigeixen a ells mateixos en tercera persona del singular, com Luis Aragonés, que en pau reposi, o Aida Nizar. «Luis Aragonés dice», «Aida Nizar piensa». L’Okone aquest parla com aquells avis als néts quan diuen «ara prendrem la lleteta…». Ara no prendrem res, idiota. Ho prendré jo.

—On trobo aquesta merda? —li dic.

Es fot a riure i em demana calma. «Si no em poso neguitós en pocs minuts ho tenim».

—Molt calmat —li responc.

Estic a casa d’una desconeguda després de forçar la porta. He entrat al seu despatx i intento rebentar el seu ordinador sense tenir-ne ni puta idea. Tot molt normal. Torna a riure i em dóna un seguit d’instruccions a ritme i en to de criatura de P3.

Començo a buscar. Mira que era senzilla la vida amb el boli Bic de quatre colors i els papers de Torras Hostench. Moc el cursor amunt i avall. El ratolí i la puta mare que el va parir. I de sobte truquen al timbre. Se m’atura la respiració. No em penso moure. Ni un soroll. Apago el mans lliures. Que no se senti res. Agafo el mòbil.

—Han trucat a la porta. Espera un moment.

En circumstàncies com aquesta, cap fred. Qui pot ser a les onze de la nit? Algú inconscient o que no sap res de la propietària o algun nen juganer, que tampoc no seria el cas en aquestes hores d’un diumenge.

El mòbil fa una vibració d’entrada de missatge. El miro.

—Vols fer el favor d’obrir, idiota?

El fill de la grandíssima puta. L’Eduard dels collons. Li demano a l’Okone que no pengi. Baixo corrents. És un insensat. Com el vegi algú a la porta… Però què cony li passa a aquest pel cap? Obro la porta.

—Passa ràpid.

Quan entra dins de la casa li crido:

—Però, en què collons penses? No veus que podria haver estat ella a dins? Què hauries dit: «Vinc a buscar un “polvo” meu que ha vingut a robar-te uns documents a l’ordinador? Puc passar, si us plau?». Que t’has begut a glops l’enteniment?

L’Eduard comença a riure. Riu tant que li cauen llàgrimes.

—A sobre això.

No pot parar de riure.

—Tranquil, home. T’he volgut espantar una mica. No hem vist Saw però una mica de terror no està gens malament. Si m’hagués obert la Mireia doncs la resposta hauria estat simple: «Disculpi. M’he equivocat».

Tirem escales amunt novament. I quan vaig a seure a l’ordinador l’Eduard em diu que el deixi seure amb ell.

—Ets aquí encara, Okone? —dic al testimoni sense cara del mòbil després de tornar a posar el mans lliures.

—Sí, sí. Sóc aquí. Hola, sóc l’Eduard. Entenc una mica més d’ordinadors que l’amic, que és un desastre. Ja hi sóc.

—Gràcies a Déu. Algú amb els mínims.

En circumstàncies normals, l’insultaria. Millor callar.

—Hem de buscar l’IP, interpreto, oi?

—Efectivament.

L’Eduard remena amb els botonets. I amb suavitat diu que li sembla que ja el té.

—Deu, punt, cent vint-i-quatre, punt, u, punt, dos mil vuit.

L’Okone repeteix. Ho clava.

—Exacte —li diem l’Eduard i jo gairebé com si forméssim un duet.

De cop, al collons de mòbil hi entra una altra trucada. És la Gemma. Què cony vol ara aquesta si fa cinc minuts hem parlat? Què foto?

—Okone, si es penja torna’m a trucar d’aquí a dos minuts que tinc una trucada aparentment important. Però t’intento posar en espera. Un moment.

Toco un botó i sembla que va bé. Parlo amb la Gemma i els ulls se m’obren de cop.

—Com? Araaaa? Hòsties. D’acord, d’acord. Miro a veure què faig. D’on ve? D’acord. Seguim en contacte.

Penjo el mòbil.

—Eduard. M’has de fer un gran favor. Enorme. Vés a l’aeroport, a la T1, i has de portar aquí l’Oriol, que arriba ara de viatge. Ve de Medellín i ha fet escala a Madrid.

—Però no sé ni quina cara fot, Albert, hòstia.

—Tranquil t’envio unes fotos d’ell. Pocs avions vindran de Medellín amb escala a Madrid. El sabràs distingir ràpid.

—Però com el convenceré que vingui?

—Li dius que t’acompanyi immediatament i que o bé solucionem el problema ara o bé truques a la policia. I que no es preocupi, que no anem enlloc que li puguem fer mal. Si et fa ganyotes, li dius que anireu junts a veure la Gemma.

L’Eduard fa cara de no sortir-se’n. M’hi apropo amb tota la bona fe.

—Mira, Eduard. És important que aquest paio vingui cap aquí. Ja saps la història com ha anat. Necessito saber què ha passat exactament. Estem al final del camí. O caixa o faixa. Fa quatre dies eres un magnífic director d’una agència de models. Ara ets còmplice d’un investigador que va a la seva i que ha entrat dos cops en una casa sense permís judicial i que vol que portis un sospitós, segurament contra la seva voluntat, a aquesta casa. Em sap molt greu però ho has de fer. Fes-t’ho com vulguis però porta’m l’Oriol aquí.

L’Eduard se’m queda mirant fixament. Ignoro el significat d’aquesta mirada. No en tinc ni idea, però segur que vol dir moltes coses. Marxa amb cara de poca esma, de poques ganes. Em sap molt greu perquè he demanat un favor a algú al qual no n’he fet mai cap.

Clavo la mirada a l’ordinador, el cursor va sol. L’Okone ja és dins, ha entrat intueixo que sense gaires problemes.

—Ho tens ja, Okone?

—Sí. Un minut.

Fa doble clic a la carpeta «Lawrence Gordon» i res. S’obre una petita pantalla, escriu no sé sap què, i de cop…, pam, s’obre el document.

—Ja ho tens —em diu el meu pirata preferit.

—Visca la mare que et va parir! —exclamo.

Riu i em diu que no pengi per si de cas i que llegeixi i que faci el que hagi de fer.

M’hi poso i només amb l’encapçalament ja en tinc prou. Quadra. I tant que quadra. Tot. Pitjo a «Imprimir». El puto soroll d’aquestes impressores. En menys d’un minut tinc els dos fulls amb lletres i números, molts números. Mentre s’imprimeix intento llegir en diagonal, intento seguir el fil d’aquell text que rebla el clau, que ho fa entendre gairebé tot. De sobte, però, sento un soroll fort i sec. Intuïtivament trec el mans lliures del telèfon mòbil.

—Et truco més tard, Okone —li dic, i penjo.

El soroll és evident: la porta. Han obert la porta. És ella perquè sento soroll d’un manyoc de claus a tocar del moble del rebedor. Tinc diverses opcions. Com si fos Terminator em passen totes pel cap i n’hauré d’escollir una: amagar-me, intentar fugir o donar la cara. Si m’amago he d’escollir un lloc, si intento fugir he de saber on i, si dono la cara, he de pensar com.

S’encenen els llums de la planta de sota mentre sóc a la porta del despatx a pocs metres de l’escala. He de pensar què fer i ràpid. Estic en condicions de desfer el nus, però el problema és que està moll. Em puc deixar les ungles en l’intent.

S’encén la llum de l’escala. Estic atrapat. O m’amago o m’hi enfronto. Tinc pocs segons. El soroll de les sabates pujant les escales cada cop és més proper. Massa i tot.