21

La nit abans del desastre havia trucat al Jofre un munt de vegades. Qui collons es creia que era per no respondre’m? El telèfon em tremolava a les mans. Era tard, d’acord. No sé quina hora era.

Però vaig ser ben clar:

Després de l’últim missatge em costava respirar. No sé quantes hores feia que no dormia. Em desplaçava d’un costat cap a l’altre com si fos una pista de patinatge. Damunt de la taula del menjador, un DVD del film Persona d’Ingmar Bergman i, escampat sobre el rostre de Liv Ullmann, el que em quedava de coca.

Quan ja començava a fer-se de dia el Jofre em va enviar un WhatsApp. Un puto missatge? Un missatge de merda, després de tantes trucades? M’estava vacil·lant?

Vaig agafar el mòbil, tenia prou lucidesa encara per no esclafar-lo contra la paret, però en aquell moment m’hauria deixat endur, si no fos perquè ja sonava el segon to, i va respondre:

—Oriol, què vols? Són les set del matí. —Fotia molt mala veu.

—Ens hauríem de veure al més aviat possible —li vaig suplicar amb el to més amable del món.

—Aquesta setmana?

Aquesta setmana? Què s’havia pensat? Al més aviat possible volia dir aquesta setmana?

—Demà.

Em va dir que anava molt liat, que no podia, jo vaig insistir i, com si em fes un favor, em va dir, sense assegurar-m’ho, que potser podríem veure’ns al vespre. No em quedava cap més alternativa. D’acord, al vespre, perquè no podia abans. I una merda, és clar que podia, però no li sortia dels collons.

—On vols quedar? —em va demanar.

—A la platja. A l’espigó de la Mar Bella.

I vam penjar.

Vaig notar que el lloc no el deixava indiferent, però si volia cridar l’atenció havia de fer servir totes les meves armes. Em vaig estirar al sofà, intentant dormir la resta del dia per estar despert i en bones condicions al vespre.

Havia passat una setmana a l’infern. Perquè suposo que si l’infern pren alguna forma humana, alguna forma que puguem reconèixer, no pot ser gaire diferent de l’asil on havíem enviat la mare. Serà com un hotel, va sentenciar la Mireia gastant un cinisme infinit.

Potser sí que el lloc dissimulava, perquè era gran, amb espais diàfans i molta llum, amb ascensors sense miralls, amb unes vistes a la platja esplèndides, i mobles que devia haver triat algun decorador homosexual amb un màster de vés a saber on. Reconec que tampoc no era un lloc brut, pudia a lleixiu, hi havia sud-americanes que netejaven cada racó, cuidadores o infermeres (no sabia distingir-les) que intentaven que els avis estiguessin mínimament desperts, contents era impossible, i potser sí que, vist des de fora, aquella residència semblava un lloc extret d’alguna postal.

Però no ens enganyem. El Jofre i la Mireia ho havien meditat durant molt de temps.

Només calia quedar-s’hi una tarda, una estona, no gaire més, passejar-hi, seure al costat de la mare. Quan em veia arribar em feia unes abraçades… Nosaltres que mai on ens havíem tocat. Em feia una pena terrible veure-la allà, desorientada els primers dies, enfadada les primeres setmanes, i moixa després. Al principi xerràvem molt, bé, xerrava ella, i com que dels tres germans jo era l’únic que l’anava a veure, pobreta, sempre feia preguntes, demanant-me explicacions, i tenia tota la raó del món de fer-ho, però jo no tenia respostes. Jo callava, mort de vergonya, quan ella em preguntava:

—Oriol, em véns a buscar, oi?

—No, mare.

—No marxem?

—Vinc a veure’t. Que no et fa il·lusió?

—Molta. Però ara marxarem, oi?

No parava de repetir-ho i a mi se’m trencava el cor i feia que sentís un fàstic irremeiable pels tres germans. Després es calmava i parlava sempre del pare. M’explicava anècdotes que no sabia si eren inventades o si realment apareixien a la seva memòria com un conill d’un barret en un truc de màgia. I quan ho feia, quan es deixava endur pels records, gesticulava i reia ensenyant aquella dentadura pagada a consciència i semblava durant uns segons que estava bé.

Llàstima que la tristesa d’aquella residència es barrejava amb l’oxigen. Eren els anys, les cadires de rodes, els avis en silenci com si fossin zombis extrets de qualsevol sèrie nord-americana davant del televisor. Eren els crits ara d’un, ara les queixes d’un altre, ara una infermera que intentava ser simpàtica, però només trobava la indiferència com a resposta.

A la mare li agradava escriure, tenia un diari personal on s’ho apuntava tot. I sovint me l’ensenyava i presumia de bona lletra. Allà hi havia els menús, qui la visitava, si venia alguna amiga del poble, alguna conversa que havia sentit i les neurones es connectaven de sobte, notícies…

—Mare, estàs molt guapa.

—I tu més, fill. Els tres sou molt guapos. Saps per què?

—No.

I llavors responia múrria:

—Perquè us assembleu a mi.

Però quan arribava l’hora d’acomiadar-nos, a mi se’m feia un nus a l’estómac. No volia anar-me’n. Fins i tot, alguna vegada havia pensat segrestar-la i endur-me-la a algun hotel de la costa Amalfitana, els anys que vam ser més feliços.

—Mare, ara hauré de marxar. Que ja és l’hora de sopar i et vindran a buscar, entesos?

—Però que no marxo amb tu?

—No, mare.

—Però que no em venies a buscar?

—No, mare…

—Però quan de temps més m’hi deixareu aquí?

—No hi estàs bé?

—No. Vull tornar a casa. La teva germana va dir que si no m’hi trobava a gust em trauríeu d’aquí.

—Sí.

—I quan serà?

—Aviat, mare. Parlaré amb el Jofre i la Mireia i et traurem d’aquí.

Va sonar l’alarma.

Havia dormit gairebé tot el dia i no havia menjat res. Tampoc no tenia gana, l’estómac se m’havia tancat amb clau. Em vaig despertar al terra del menjador amb els llavis ressecs i la boca pastosa. No vaig aconseguir quedar-me en blanc, descansar com un tronc… La barreja de droga i somnis no acostumava a donar bon resultat.

Allà dins se’m apareixia el pare. Indolent i desagraït. Anava vestit d’estiu amb bermudes i un barret. Mai no l’havia suportat i ell tampoc a mi. Si amb la mare a la residència sentia que el nostre cordó umbilical era indestructible, el pare va deixar d’interessar-me quan vaig tenir el mínim ús de raó i vaig entendre que era un farsant, que no tenia talent ni pels negocis ni per estimar els seus fills. Afortunadament, feia molts anys que havia decidit allunyar-me de la família, perquè la malaltia de les famílies no les pot curar cap medicament.

Em vaig dutxar, vaig revisar les trucades al mòbil, i vaig escriure un tuit:

El cinema de Bergman és addictiu.

Una fotografia del cartell de Persona i una emoticona de merda. Les emoticones em semblen sempre una merda, però a la majoria de la gent els agraden.

En sortir de la dutxa vaig revisar uns quants Favs (o agradaments, toca’t els collons) i retuits, em vaig vestir i vaig anar cap a l’espigó de la Mar Bella.

Tot em semblava molt confús.

Existir era molt pesat.

Vaig tancar la porta i vaig baixar les escales de dos en dos, però a mig camí un pensament em va travessar el cap, de cop i volta, com un autòmat, em vaig girar i vaig tornar a pujar les escales. Vaig obrir la porta neguitós, em tremolaven les mans, i vaig buscar pertot arreu entre els llibres i les revistes perquè sabia que encara guardava una mica de perico per algun lloc.

Uf… Vaig trobar-ne una bosseta, suficient.

En sortir al carrer no m’ho podia creure, era completament de dia. Vaig mirar l’Iphone i no tenia bateria. Havia escrit aquell tuit o m’ho havia semblat?

Vaig acostar-me a una farmàcia i vaig preguntar quina hora era:

—La una del migdia.

Encara faltaven set hores per veure el meu germà. Quanta estona m’havia quedat al sofà sense somiar res?