24

Sí. L’he contestat. És clar que no t’estimo. Com vols que t’estimi després d’una matinada escoltant Raphael i de la qual no recordo ni quina hora era ni com va entrar la clau al pany de casa? Com vol que t’estimi si un dels meus millors amics em diu que a la nit marica et coneix mig Barcelona? Se t’ha calçat mig Eixample i mig barri de Sant Antoni? O se t’han calçat ells? Res. Una simple resposta per WhatsApp:

No t’estimo. És clar que no.

I una merda de carota d’aquelles amb un petó en forma de cor.

Quan faig «enviar» m’adono de la cagada. La notícia no són les dues frases. És l’emoticona. No he posat prou èmfasi en la duresa que m’hauria de caracteritzar i, en canvi, m’he entregat a aquest festival de macramé en pols que són les cares aquestes d’idiotes compulsius.

Li he dit «No t’estimo, però et faig un petonet d’amor». Maricóoooon de merda que sóc. Quin imbècil.

Al cap de poca estona, ell s’hi ha tornat però, ho ha fet amb elegància i classe, no com jo.

Si no m’estimes tindràs els teus motius. Si me’ls vols explicar quedem per sopar quan vulguis. Estaré encantat.

La mare que el va matricular. M’està dient de quedar. I ara dubto: el faig patir si és que aquest tio pateix o li responc el que desitjo, dir-li lloc i hora.

Mentre penso m’arriba un missatge del Rubén. Sempre enmig, com el dijous.

Que ja no m’estimes?

Un altre amb carència afectiva. Afegeixo:

Truca a ta mare si necessites amor. No em toquis el ous, Rubén, que no tinc el dia.

Rebo una resposta concisa:

Ja ho veig.

Insisteixo:

Disculpa. Ja en parlarem.

Immediatament rebo la rèplica:

No. No en parlarem. En parlem ara.

El Rubén té aquestes coses que el fan un gran tio. Que quan el necessites sempre hi és. El problema és que, quan hi és, el fotries fora perquè t’ho complica tot una mica més.

I sona el mòbil. I, és clar, és el Rubén.

—Què vooools? —li dic arrossegant la o.

—Saber què cony et passa? Ha anat malament, la declaració davant del jutge?

—Nooooo. No és això.

—Què és?

—Mira, per telèfon, no.

—Fem l’aperitiu? Acabo de sortir del gimnàs i tinc temps fins a l’hora de dinar. On quedem?

Em fa molta mandra, però potser em convé que m’expliqui a què es referia quan em va dir que tothom coneix l’Eduard de la nit de Barcelona. Depèn del que em digui, actuaré en conseqüència.

—D’aquí a mitja hora a la cafeteria del Hilton.

—Bona elecció.

Ja ho sabia. Qualsevol cafè d’hotel de cinc estrelles per al Rubén era el millor. Lluir el cos, l’americana, el pentinat repentinat, el perfum.

—Fins ara.

Hi vaig amb moto des de la Ciutat de la Justícia, a l’Hospitalet. En tot el recorregut he tingut temps de pensar en l’Eduard, però sobretot en aquell coi de noia de les ulleres que he perdut i que no sé què cony té a veure amb tot això.

El Rubén ja deu estar assegut a l’amable cafeteria del Hilton. Ell va a un gimnàs proper. També es mou amb moto i, tot i la volta que ha de fer, en cinc minuts ja hi és. Durant els deu minuts des dels jutjats fins a l’hotel a la Diagonal no miro el mòbil, ni ganes. Per això quan deixo el casc lligat a la Vespa blanca i em trec el telèfon de la butxaca interior de l’americana veig dues trucades perdudes i un missatge. El WhatsApp és del Rubén que arriba cinc minuts tard. Ha anat a posar benzina.

Les dues trucades perdudes són d’un número de mòbil que desconec i de l’123.

Truco al número.

Una veu de dona ronca, molt trencada, que em recorda les de doblatge, m’ha deixat un missatge. Ho ha fet després d’escoltar-ne un amb la meva veu:

Sóc l’Albert. Deixa el missatge. Que sigui curt i amb consistència.

Aquesta veuassa li respon:

Perdoni la trucada. És sobre el tema de la mort de l’espigó. Sé que vostè és un bon investigador. M’agradaria que portés el cas. Em podria trucar?

I em deixa un número. Agafo la Montblanc i l’apunto en una petita Moleskine que sempre va amb mi. La dona no m’ha deixat cap nom, fet que em posa especialment nerviós. Si truques, abans de res, el nom i després el que et roti.

Veig com el Rubén arriba amb la moto. Em somriu quan es treu el casc.

—Hola, ligón —em fa la gracieta absurda quan posa el casc al forat de la seva moto pija.

—Hola, gilipollas —li dic amb un somriure caigut.

I no sé què fer primer: si preguntar-li per l’Eduard o trucar al número misteriós. Els dos casos al davant. El Rubén se m’abraça i li demano que em permeti fer una trucada.

—T’espero dins —em diu—. Aprofitaré per fer feina.

Agafo el mòbil, miro la Moleskine, teclejo el número apuntat i dóna senyal. Despenja la mateixa veu trencada, amb un «digui’m» n’hi ha hagut prou per saber que era la mateixa que m’ha deixat fa uns minuts el missatge.

—Sóc l’Albert. Amb qui parlo?

Odio no saber qui és el meu interlocutor i no saber de qui és una trucada perduda que no tinc a la meva agenda.

—Hola, Albert. Em dic Gemma. Perdoni la trucada, però m’interessaria saber si podríem parlar una estona. És per la història de l’espigó. Sóc familiar de la víctima i no sé ben bé com funciona contractar un investigador privat ni el preu i totes aquestes facècies de novel·la negra. Així…

La tallo. Ja em conec aquesta cantarella.

—Quan li aniria bé quedar?

—Com més aviat millor.

La cançó de l’enfadós. Volen la feina per avui mateix. Resoldre el cas, pagar, enterrar el difunt, la pena, i tal dia farà un any.

—Tinc molta feina, però, si vol, demà per esmorzar.

—Em sembla perfecte. Cap a quina hora?

—A les deu?

—Molt bé. On?

—Per on es mou vostè a aquella hora?

—Per on em digui.

Aquesta mania que tot ho hem de decidir els altres. Estic a punt de dir-li que quedem a Sos del Rey Católico.

—Doncs, miri, a les deu en punt al Mauri del carrer Provença.

—Fet! Fins demà.

Penjo i entro per la porta principal de l’hotel Hilton de la Diagonal de Barcelona. A mà dreta, el bar, de tan polit sembla que mai hagi estat brut. Al fons del saló veig el Rubén espatarrat, amb elegància, això sí, en un dels sofàs amb un cafè i un entrepà invisible de formatge.

—Tens gana, eh, lladre?

Aquesta ridiculesa d’entrepans sense cap ànima que amb dues queixalades els liquides. El Rubén fa com si no m’escoltés. De cop, em mira amb cara de pomes agres.

—I a tu, què et passa? —em deixa anar.

—Potser que primer segui.

No m’agrada sentir-me acorralat per molt xorra que sigui la situació. I el Rubén em fa sentir contra la paret amb aquesta merda de pregunta.

—Mira. Em passen massa coses i tinc una edat que ja…

—Tinc una edat, tinc una edat… Què cony vol dir que tens una edat? Com tots. Prou ja de pensar en l’edat. Estàs bé? Treballes? Lligues? T’ho passes bé?

De vegades, la vida és molt simple i és dels simples. I el Rubén ho és. I quan menys t’ho esperes, explota la seva senzillesa.

—Mira, Rubén, sí, tens raó, però…

Arriba el cambrer. Per què els cambrers apareixen sempre al pitjor moment d’una conversa?

—Un cafè doble ben carregat, un croissant de xocolata i una ampolla d’aigua freda.

—D’acord —diu el cambrer sense gaire esma.

—Però si tot es culpa teva! —escridasso el Rubén.

—Què cony he fet ara?

—Xerrar per boca d’ase.

El Rubén fa cara de no entendre res.

—No t’entenc.

Efectivament.

—L’Eduard… saps qui és?

—És clar que sé qui és. Eduard Miñambres.

—Vaja, molt bé. I el coneix mitja nit barcelonina, em vas assegurar.

—Sí, és clar. I em vaig quedar curt. És un dels més grans organitzadors de festes de la ciutat i el responsable d’una de les agències de models més importants d’Europa, però com que tu només surts de copes un dia de cada mig any, si sortissis més sovint sabries de qui parlo perfectament.

—Però aquest home surt molt?

—Això, ja no ho sé. Jo l’he vist tres o quatre vegades i discretament. No sé si és un drogoaddicte o un alcohòlic. Jo, sempre que l’he vist, anava amb un mateix grup de barbuts tallats pel mateix patró. I ell ni balla ni canta. Fins i tot diria que és un avorrit de collons, però, és clar, el coneix tothom. Per entendre’ns, quan hi ha una festa a qualsevol discoteca o sala de festes a Barcelona i moltes a Madrid o Sevilla sempre hi ha l’Eduard pel mig.

El cor em comença a bategar amb força i em deu pujar la pressió. O sigui que, d’acord, m’he fet una pel·lícula falsa, m’he pensat el que no era i que l’Eduard no és el baliga-balaga que creia.

Ve el cambrer amb el cafè, l’aigua i el croissant i ho deixa damunt de la petita taula del bar del Hilton.

I, de cop, en deu minuts, dos temes tèrbols comencen a aclarir-se. Ben pensat, em podria haver estalviat el sopar d’ahir a la nit amb l’Eva.