53

El capità ens va anunciar que en menys d’una hora aterraríem al Prat. M’havia pres un parell de Dormidinas (m’ho va recomanar l’avi) i malgrat els blaus i el mal d’ossos vaig poder descansar. No vaig menjar res. L’avi es va acomiadar de mi a l’aeroport, em va prometre que si teníem sort ens tornaríem a veure a Barcelona, que ell no tenia bitllet, ni seient, però que ara això no era important i que fes el favor de recuperar-me. Per què no m’havia parlat abans d’aquesta manera? Era proper, semblava que l’importava. Em va dir que s’estimava més no dir adéu, que féssim mitja volta i ja està, i jo li vaig fer cas.

Quan vaig obrir els ulls a l’avió tenia el sobre de la mare a la falda. Vaig mirar cap a un costat i cap a l’altre, dubtant si algú m’espiava, si era víctima d’una conxorxa universal. I el vaig obrir.

Potser esperava que hi hagués un taló amb una xifra plena de zeros, una carta explicant-me algun secret inconfessable de la família, però no…, la imaginació em va trair. El desig que en aquell sobre hi hagués quelcom revelador, una sorpresa, em va fer pensar que la mare era alguna cosa més del que realment era, una pobra velleta asseguda en una residència meditant els dies que li quedaven.

Dins d’aquell sobre hi havia una fotografia dels tres germans a la platja: la Mireia rient, canviant les dents de llet, rodejada de rasclets i pales, jo, preadolescent, amb borrissol damunt el llavi i saltant sobre el Jofre, i ell, que reia d’orella a orella obrint la boca i fent el ruc.

Quins estius més collonuts…

Darrere la fotografia, escrit a mà: «Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat. La teva mare».

Un mai no sospita quin és el límit de la hipocresia.

No podia imaginar-me que en només onze paraules hi cabés tot el cinisme del món, tot el dolor i tota la ràbia… Vaig resseguir amb el dit el cos de la Mireia, la rialla del Jofre… i vaig estripar la fotografia en mil bocins. Em vaig alçar per anar al lavabo, però una hostessa em va demanar que segués, que ja estàvem a punt d’aterrar.

—És una urgència. He d’anar al bany.

—Ràpid, si us plau.

Quin ridícul, em movia a poc a poc, com un astronauta explorant el planeta de la misèria, em recolzava en els seients, demanant excuses a tothom i, finalment, quan ja vaig ser dins del bany, no vaig poder desfer-me de la fotografia perquè la tassa era tan estreta que no acceptava res que no fossin pixats o paper del cul. Jo, que m’imaginava que la imatge es perdria vàter avall, que cauria per algun conducte secret cap a l’oceà i es perdria al fons abissal, devorada per algun monstre marí.

—Ha de sortir, aterrem ja, senyor.

—Ja va!

Puta civilització.

Vam aterrar, vaig recollir la bossa i em vaig prendre un altre ibuprofè. Vaig anar cap al lavabo i vaig llençar la fotografia feta a miques i la cartera del meu germà, que m’havia acompanyat fins llavors, però que ja no em serviria. Abans de sortir de la terminal vaig imaginar-me què seria de mi, què podria passar-me. Potser hi hauria la Gemma amb les dues criatures i aniríem a casa i parlaríem; aquesta era la situació ideal, però també la menys probable. Potser ella havia trucat a la Mireia i ara m’esperava la policia o vés a saber què.

L’avi m’hauria esbroncat. No pensis tant, pensar fa de burro. De fet, em va semblar veure’l, recollint alguna bossa a la cinta, m’hi vaig acostar, se’m va escapar un «Ei, sí que hi ets!», però quan es va girar aquell jubilat vaig tenir la seguretat que a l’avi no el tornaria a veure, que s’havia quedat a Colòmbia vivint una mort tranquil·la, emborratxant-se, fent turisme i fotografies, o perseguint jovenetes amb la promesa de regalar-los un hotel.

Quan les portes automàtiques es van obrir, no m’esperava ningú. Menteixo, hi havia un home barbut i calb amb una camisa blanca que em mirava fixament. Em mirava, treia el mòbil, comprovava alguna cosa i tornava a mirar-me. Se’m va apropar.

—Ets l’Oriol?

—Sí.

No s’ho acabava de creure. Evidentment que li devia costar de reconeixe’m, m’havien fet una cara nova.

—He vingut a buscar-te.

—Ets de la policia?

L’home va dubtar.

—Més o menys.

—No entenc res.

—Tot al seu moment. Jo sóc l’Eduard. I m’has d’acompanyar.

—Acompanyar-te a on?

Aleshores va canviar el to de veu. Va rascar-se la barba. Duia un anell al dit petit. Estava més nerviós que jo.

—Mira, Oriol, tenim dues maneres de fer les coses: una de senzilla i agradable, o una altra de més complicada.

—De què parles?

—Jo prefereixo fer-ho de la manera fàcil. M’acompanyes, puges al cotxe i no fas preguntes. La complicada és que jo ara tregui el telèfon, faci un parell de trucades i vingui la policia, tu decideixes.

No vaig fer preguntes, no tenia esma per preguntar res. Vaig assentir amb el cap, i ell, molt amable, em va agafar la bossa. Després vam anar cap al pàrquing de l’aeroport. Li va costar trobar el cotxe, estava desorientat i més neguitós que jo.

—Ja està, és aquest!

Es va treure un pes de sobre, per uns moments havia pensat en la possibilitat que li haguessin robat el cotxe.

Quan vam sortir del pàrquing va enviar un WhatsApp.

Tot bé. Venim cap aquí.