55

Mentre l’Eduard s’acaba de dutxar repasso, a la taula de la seva cuina, escrivint a les notes del mòbil, la trobada que tindrem a la tarda al meu despatx. Són dos quarts de quatre de la matinada. Busco el despertador al telèfon. El poso a dos quarts d’onze. No he tingut cap WhatsApp des de fa una hora i mitja, temps en què he estat desconnectat del món i només connectat a l’Eduard. Quan em desperti trucaré al meu amic advocat Josep Maria Aymerich perquè també vingui, ho lligui tot i els germans busquin qualsevol matí per trobar-nos amb la mare i fixar el nou testament aprovat pels dos germans i per la vídua del Jofre.

Sorprenentment, l’Eduard surt vestit de l’habitació. Enrere queden els Armani i les cuixes. Hem acabat la festa i intueixo que, tot i que ho ha fet amb focs artificials al llit, no li puc demanar, després d’aquests tres dies i tres nits, cap favor més. Ni tan sols quedar-me a dormir a casa seva. No li he ni de preguntar. Marxo i ja veurem que ens regala el futur.

—Vols menjar alguna cosa? —em pregunta.

—No, gràcies. Amb el teu permís me’n vaig cap a casa. Potser hauríem d’haver parlat venint cap a casa teva, però no sabia què dir-te vist el drama d’aquests dies. Ha estat una bogeria i segurament…

—Calla, Albert. No és el moment. És tard i he de mastegar totes aquestes bestieses. Totes, les bones i les dolentes. Han estat moltes, diverses, i algunes, per què t’he d’enganyar, excessives. Dóna’m temps.

—I tant.

Me’l miro com si no ho hagués de tornar a fer mai més a la vida. Com si s’hagués acabat per sempre més.

—En fi…

I ve i em fa un petó esquifit.

—Va, vés —em xiuxiueja mentre m’obre la porta.

—Ja em trucaràs, si vols —li dic deixant clar que el pròxim moviment l’ha de fer ell.

—D’acord —em confirma secament.

Res més. Ignoro com he d’interaccionar. Només sé que, per molt que em dolgui, encara tinc un punt de dignitat. Per tant, noi, si vols alguna cosa, ja saps on trobar-me.

Baixo les escales del seu pis i, a aquelles hores de la matinada, miro a dreta i a esquerra i començo a caminar. Li he dit a l’Eduard que no volia menjar res i tinc una gana que no ho puc suportar. Cony de ciutat que no saps on anar quan tens gana. Miro el rellotge. Avui soparé fruita quan arribi a casa. Noto una vibració a la butxaca interior de l’americana. Qui collons deu ser a aquestes hores?

Missatge del Rubén:

Què cony fas despert a aquestes hores?

Somric. Pesat de tio, però és dels qui encara valen la pena i no falla mai.

Li responc:

I penso, camí de casa del Rubén, que els que hi han de ser no acostumen a fallar mai. I si fallen, no mereixen ser-hi.