14

Mira que és pesada la gent.

La urbana i els mossos han d’anar apartant els tafaners que no paren de mirar l’escena. El voyeurisme de la parròquia és inexplicable. Quan hi ha un accident a les carreteres es formen cues quilomètriques, no pas per la topada, sinó per la voluntat de passar amb el cotxe a poc a poc per veure si hi ha algun decapitat, alguna cama tallada, molta sang o algun cos tapat, i poder dir «quina pena!».

Aquí igual, el de sempre: hi ha tertúlies organitzades debatent sobre el fets. Com ha caigut, on ha topat, qui pot haver estat, quan ha arribat la policia i, sobretot, com se n’han assabentat cadascun dels tertulians.

Hi ha uns quants grupets. En un, una dona amb banyador xerra amb un home que duu un espantós Turbo lila. En un altre, tres homes tallats pel mateix patró, cabells blancs, baixets, amb bermudes comprades a pes situades estratègicament per damunt del melic i amb xancletes. No m’hi vull acostar perquè m’emprenyaria només de sentir la quantitat de teories absurdes que deuen haver inventat.

Al costat dels grupuscles hi ha una noia amb ulleres de sol que s’ho mira. Va amb un vestit vermell moll. Es nota que ve de fer un bany. Els seus cabells rossos també són xops. Mira i no diu res. Observa no sé ben bé què, perquè les ulleres són absolutament opaques. Potser els policies, potser l’espigó, potser a mi.

De fet, la notícia és que el cos d’aquell pobre desgraciat està estirat i embolicat al costat d’una roca esperant que algú doni el permís per aixecar-lo i fer-li l’autòpsia i les exèquies.

Abandono la proximitat de les tertúlies sobre el difunt i m’acosto per fi al cos. Li demano al comissari Cid que m’hi acompanyi i si pot treure un moment la manta que el cobreix.

El comissari ordena a un pobre mosso que faci el moviment. Aixeca la capa i apareix Superman. De la butxaca, en trec uns guants de làtex, que em poso delicadament. En contra de com es dibuixen els investigadors de sèries i relats, sóc dels que sec a terra com si volgués acaronar la víctima i acompanyar-la en la pena.

Miro el cos: pel color diria que és mort fa una dotzena d’hores. Si són les dotze del migdia, des de la mitjanit, poques hores després que acabéssim de sopar.

—No sabia nedar —dic en veu alta.

Els mossos em miren amb cara de sorpresa. Sembla una fantasmada. No ho és però com si ho fos. La clau és molt senzilla. Si amb el Rubén vam acabar de sopar a quarts d’onze, vam veure marxar l’acompanyant una mitja hora abans, amb dues hores n’hi hauria hagut prou per haver sortit. No hi ha cap senyal de violència al cos, ni una rascada, ni els pantalons són esquinçats, ni la camisa estripada… Res.

Sense sabates, això sí.

Inflat, a causa de les hores capbussat sota l’aigua, i de pell de color morat fent joc amb el ridícul banyador Turbo d’un dels espectadors. Per tant, o va caure o bé el van llançar i va ser incapaç d’arribar a les pedres. És evident que no sabia nedar, però que l’havien d’haver llançat lluny perquè no intentés avançar sense ofegar-se d’alguna manera. Com s’ho devia haver fet l’acompanyant? Estava sol? En principi, sí. Estaven tots dos sols a l’espigó.

Tapo el cadàver. Res de nou. Un dels agents dels mossos m’ensenya una bossa de plàstic amb tot el que han trobat a prop del cos. Alguna cosa interessant? Una sabata, un mòbil que miraran què hi poden fer si és que hi poden fer alguna cosa i un mocador. Sí: un mocador. Que curiós. «De moment no s’ha trobat la cartera», m’expliquen.

M’acosto a les roques. Intento simular on podria haver estat llançat o haver caigut. Ha de ser a la part més llunyana de la costa. Una roca en forma de penya-segat no permetria escalar-la en cas de caure-hi. T’obligaria a nedar uns trenta o quaranta metres per agafar-te’n a una altra. Si el corrent anava en contra, que és el més probable i no tens idea de nedar, ets home mort.

Observo si hi ha res més que hagi pogut haver passat per alt en la mirada dels mossos d’esquadra. Res. Torno cap a la sorra i, ai, collons, la noia amb ulleres de sol continua mirant vés a saber què.