12

La temperatura és esplèndida. Fa sol però no cau a plom, fa caloreta però no xafogor. Un temps per estirar-se a la sorra i que passi la vida. Passo trepitjant les mateixes fustes que vaig enfonsar ahir mentre anava cap al restaurant amb el Rubén. I ara hi començo a ensorrar les Luigi 3 Daino de Church’s. Em trec les sabates de tres-cents deu euros de rebaixes que vaig comprar a la botiga del carrer Rosselló i començo a caminar cap a l’espigó. Des de lluny observo un grapat de mossos, compto quatre urbans i una vintena de persones que no tenen res més a fotre que tafanejar. Entre els voyeurs, majoritàriament gent gran, homes amb bermudes ridícules i que alcen a crits els seus pensaments privats per fer-los públics. La zona està acordonada per una cinta policial. M’hi acosto. Em dóna l’alto un dels mossos.

—Bon dia! No es pot passar.

—Hola! Sóc l’Albert Martínez Boixadera, investigador. Truqui al comissari Pérez Navarro i li donarà el meu nom.

—Perdoni, però això no ho puc fer. Necessito l’autorització en un docu…

De cop se sent una veu greu:

—Ricard. Tranquil. Ja me’n faig càrrec jo d’aquest pesat de merda.

L’agent fa un pas enrere i apareix darrere meu un armari sabater de dos metres d’alt per metre i mig d’ample vestit de mosso.

—La mare que et va parir, Joan, quin cabró! —li deixo anar.

El Joan Cid és un dels comandaments policials amb qui més he col·laborat aquests últims anys. És dels que deixa fer; ajuda, però si és que no, saps que és que no.

—Ha, ha, ha. Quan t’he vist, he pensat: Ja ha arribat el meu «oloracadàvers» preferit.

—El teu «oloracadàvers preferit» té una història per cagar-me amb la mare que em va parir sense parar.

El Joan em mira amb cara d’espantat.

—Veus aquell restaurant d’allà? —I li assenyalo cap a Ca la Nuri.

Mira el restaurant, em mira a mi, i com a bon mosso d’esquadra que és, clava la mirada angoixadament profunda en la meva i diu:

—Vas estar sopant ahir allà.

El Joan, o el comissari Cid, no deixa mai de sorprendre’m. Sempre sap abans que els altres. Intueix amb la mirada, esbrina escoltant els sospirs. És un gat vell. Un dels veterans del cos. Una de les mans dretes del Pérez Navarro.

—Sí. I els vaig veure com arribaven i com en marxava un de sol. I em va sorprendre, però no hi vaig donar cap importància. Quina merda.

—T’estàs fotent gran, Albert. —I esclata a riure—. Hauries de fer de testimoni davant del jutge. Ets l’únic que pots aportar alguna dada sobre què vas veure.

—Ben poca cosa. El just per poder entendre que un va marxar i l’altre es va quedar. I si el que es va quedar, s’hi ha quedat, és que el que va marxar el va assassinar. Així de simple.