25

La Maca.

La més Maca.

La vaig conèixer al Tinder. Tantes vegades me n’havien parlat, del Tinder (els amics, a la feina), que no m’atrevia, em feia pànic deixar la meva cara a la pantalla dels telèfons de tot de noies que em mirarien i em ridiculitzarien amb les seves amigues. Però, al final, una nit de festa amb una amiga —va, Oriol, no siguis idiota— em va treure els prejudicis de sobre i em va parlar de les mil possibilitats i cap derrota que suposava.

Les primeres nits quan feia repàs de les noies estrangeres que mai no formarien part de la meva vida i les mirava estirades en alguna platja, fent ganyotes amb la Sagrada Família de fons o passejant begudes i guapes pels carrers del Born, m’imaginava que l’avi s’asseia al meu costat, als peus del llit, i em preguntava què collons era allò del Tinder.

—Una xarxa social.

—Com el Facebook?

—Avi, tu mai no vas tenir Facebook i tampoc no saps què és.

—Per sort —em respondria.

—No és com el Facebook. El Facebook pots compartir la teva vida, els teus pensaments. Si vas a un lloc o a un altre amb els teus amics.

—Però això a qui collons li interessa, Oriol?

—Als amics… suposo.

—Però si són amics, no cal que els fotis la tabarra, no?

—Potser sí… —L’avi sempre em feia dubtar de tot.

—I el Tinder aquest, hi escrius el que et passa pel cap?

—No, al Tinder la gent hi va a lligar.

—A lligar…

—Sí. Mira, van apareixent les fotografies de les noies. Jo he demanat que no estiguin més lluny de deu quilòmetres i aleshores si llisco la imatge cap a l’esquerra vol dir que no m’agrada, i si ho faig cap a la dreta que sí que m’agrada.

—I ja està? Així de fàcil…? Collons, quina meravella!

—No, avi, no és tan senzill. Ella ha de fer el mateix.

—Ella, què vols dir?

—Que si tots dos hem dit que sí que ens agradem, aleshores podem xerrar.

L’avi em mirava desconfiat, com si aquella tecnologia tan alegre i tan propera en el fons amagués la pitjor de les tristeses. Vam xerrar una bona estona, sobre futbol i sobre dones. Mai no m’havia semblat una bona idea compartir gustos femenins amb l’avi, bàsicament perquè m’incomodava, però ell no parava d’insistir. Potser per això, el vaig animar a mirar junts les fotografies del Tinder, que segur que riuríem i no s’ho va pensar dues vegades.

—Aquesta fa cara de meuca. Ui, aquesta la portes a casa i l’endemà t’ha fotut les joies. Aquesta és maca. Aquesta no la voldria ni de veïna d’escala. Aquesta sento el tuf de peix des d’aquí. Aquesta li falten cinc minuts. Aquesta té cara de fer mal. Mare meva, i els seus pares ja ho saben, que aquestes nenes es fan aquesta mena de fotografies?

—No ho sé, avi…, suposo…

No sé quan va aparèixer la Maca a la meva pantalla. El Tinder em deixava repartir cent «m’agrada». I entre tanta dona és fàcil confondre’s. El que recordo va ser quan ella també em va dir que sí i vam començar la conversa. XD. Ho recordo perquè just quan ella em va parlar, l’avi, no sé ben bé per quina raó, va desaparèixer.

La Maca. Tenia quatre fotos de perfil.

En totes somreia. Era de Medellín, i casualment estava a Barcelona per un viatge de feina. Una mena de convenció premi per gratificar els èxits empresarials del darrer exercici. No em va explicar a què es dedicava la seva empresa, però em va avisar que es quedaria només una setmana a la ciutat.

Jo li vaig parlar de mi —sempre prudent—, vaig fingir que les meves proeses eren petits detalls, que era l’home més empàtic de la ciutat, vaig intentar connectar amb el seu sentit de l’humor i li explicava històries (inventades) de Barcelona. Li vaig semblar un noi delicat, discret i sensible, que no només volia follar amb ella.

Així que vam quedar la tercera nit.

La vaig portar a sopar en un lloc pel centre, un hotel tocant a la Rambla. Vam parlar tota la nit, em va explicar que vivia a la plaça de Botero, que si coneixia el pintor, vam discutir d’art, de política, vam riure molt i ella deixava anar expressions colombianes que jo no entenia però que em semblaven les paraules més dolces del diccionari.

Potser aquella nit ho hauria pogut intentar, convidar-la a un darrer còctel, un gintònic o un mojito, i després preguntar-li, entre acudit i acudit, si volia venir a casa. Però no ho vaig fer, tot i que sabia que només es quedaria quatre dies més, vaig preferir acompanyar-la al seu hotel, que se sentís còmoda i sorpresa, i en arribar a casa vaig enviar-li un WhatsApp:

Por las noches tengo pesadillas, Maca. Mañana quiero dormir contigo.

No va fallar.

D’acord, era un missatge cursi, poc treballat, gens imaginatiu, però va funcionar. I a vegades cal ser resolutiu. L’endemà va venir a casa, vam sopar, no sé què ens vam prometre, va entrar a la meva habitació, va riure com una boja, es va estirar al llit i va abocar una mica de cava al coixí, després es va embolicar amb els meus llençols i les meves cuixes i el meu cervell i ja no en va tornar a sortir mai més. Les seves maletes van passar de l’hotel al rebedor de casa meva. Tenia una serp tatuada en un turmell, i jo no havia estat mai amb una noia sud-americana tan fogosa, que em fes tants petons, que em digués tantes coses boniques i que em fes oblidar durant una estona que viure dura tan poc.

Ella va ser una treva enmig d’aquella vida grisa.

El pare ja ens havia dit que estava malalt, i sabia que el Jofre i la Mireia l’anaven a veure de tant en tant. Jo no, jo no podia. Quan pensava en ell em venia una gran glopada de fàstic que em naixia a l’intestí prim i que havia de fer grans esforços per empassar-me. En canvi, quan la Macarena, amb el seu vestit negre fins als genolls em mossegava les orelles o m’esgarrapava o ens insultàvem, semblava que el món era un lloc més digne i més just.

Es va quedar —jo vaig creure que per sempre— i li vaig prometre que podíem viure aquí tranquil·lament, que no s’amoïnés mai pels diners, que no li faltaria de res, i ella, de sobte, una tarda va desaparèixer.

Em va escriure un WhatsApp des de l’aeroport, i una nota de veu llarguíssima plorant:

Perdona por haberme enamorado de ti, por amarte y por hacerlo de la peor manera. No sé más. No sé mejor. Y perdona porque me cuesta mucho hablar de mis sentimientos, y cuando lo hago, lo hago poco y mal. Todo me desborda y me da mucha pena. Me he enamorado de ti. Me he enamorado de ti de la forma más loca, más total y más bestia que recuerdo. En el peor momento. Te quiero, necesito abrazarte y coserme a ti y decirte que estoy más cerca de ti que nunca. Perdóname. Lo siento mucho y no quiero hundirte, ni destrozarte ni que me odies. No quiero hacerte daño. Nunca he querido hacerte daño.

No sabia per què em demanava perdó, no entenia absolutament res.

Vaig córrer cap a l’aeroport amb el primer taxi que vaig trobar, i quan hi vaig arribar, el seu avió ja s’enlairava cap a Colòmbia. Vaig intentar trucar-li durant molts dies i ella no m’agafava mai el telèfon, només em responia amb missatges de text, deia que si sentia la meva veu o si encreuaven una paraula es tornaria més feble i vulnerable.

La Maca.

La més Maca de totes.

Li vaig demanar si havia mort el seu pare, o la seva mare o què collons havia passat? Ella mai no m’havia parlat de la seva vida, jo no sabia ni els noms dels seus germans ni dels seus amics. Quatre coses del seu barri, curiositats. Sempre m’explicava que a Barcelona hi havia trobat una calma que mai podria recuperar al seu país, que aquí era un full en blanc, que era capaç d’escriure tot el que volgués, que ningú no la jutjaria… I per què tantes paraules de merda, i per què tantes estones junts si al final un missatge de veu i un vol cap a Medellín?

Mentre tornava cap a casa de l’aeroport gairebé de matinada, el taxi em va deixar a l’altra banda del carrer. Ho recordo perfectament, perquè mentre esperava que el semàfor es posés verd per creuar i tornar a pujar al pis i morir-me de pena, va sonar el telèfon. Era una missatge de la Mireia.

Vine cap a casa, el pare ja no hi és.

S’hi havien atrevit.

Un dels meus germans (fill de la gran puta) s’havia atrevit a fer cas del pare. La seva última voluntat. Com podia algú fer una cosa així? Potser l’hi havia promès una recompensa que els altres mai no sabríem. Jo tenia el cervell en un avió cap a Colòmbia, i quan vaig arribar a casa, la mare es va desmaiar, la Mireia em va abraçar, i el Jofre, que va arribar més tard, es va encarregar de parlar amb els de la funerària i tota la paperassa.

Aquells dies són confusos, no recordo res, només que la Mireia, abans de llegir quatre paraules al funeral, em va demanar que volia parlar amb mi. A soles.

Parlar amb mi i no explicar-ho a ningú.

—De tot el que t’explicaré, Oriol, m’has de prometre que no en diràs ni una paraula al Jofre, m’ho promets?

—Què passa?

—M’ho promets? —va insistir.

—No parlo mai amb el Jofre, ja ho saps.