36

Fa un quart d’hora que enfilem Gran de Gràcia per girar pels laberíntics carrers, carrerons i places del barri. Quina mania té aquesta dona a caminar a pas lleuger. Recordo encara com es movia per la Barceloneta. Sembla com si tingués un mapa al cap. Sóc dels que quan vaig a peu he de treure el mòbil, anar al Google maps i buscar el recorregut més curt entre dos punts. Si no, estic incapacitat. Aquesta dona, no. Gira a dreta o a esquerra a consciència, amb una seguretat impròpia del qui va dissenyar aquests giravolts de carrers del barri de Gràcia.

L’Eduard m’acompanya. Aquest tio és un amor. El vaig deixar tirat a casa meva el dia que ens vam conèixer. Ara em regala una nit a l’hotel Casa Fuster i, quan estàvem a punt de fer el salt del tigre en una habitació que era com si l’haguessin dissenyat per estrenar-la nosaltres, m’ha de fer de Doctor Watson i seguir-me com si fos un fidel escuder. És tan magnífic que, en lloc d’enviar-me a prendre pel cul, m’ha demanat permís per acompanyar-me.

—Et sap greu que t’acompanyi? —m’ha preguntat després de dir-li que m’esperés, que no trigaria.

Crec que aquesta aventura o bé el distreu o bé, fins i tot, l’apassiona. Mira que ha de tenir una vida entretinguda amb una empresa de models i tot el glamur de divisme que l’envolta. També entenc que no deu ser gaire habitual a la seva agenda perseguir ningú.

—Hi ha algun llibre d’instruccions? —em pregunta quan al cap de deu minuts deixem la recepció de l’hotel.

La pregunta és procedent per a un ingenu en la matèria com ell.

—No, però alguna recomanació, sí. La primera, fer teatre en això que podríem anomenar persecució, és a dir, fer veure que no perseguim ningú.

—D’acord, Albert, però no creus que necessito alguna explicació més? Almenys saber a qui perseguim i el perquè.

L’explicació és un bon argument per crear un teatre real en el seguiment d’aquesta dona. Sense perdre-la de vista li comento a l’Eduard la història de l’espigó, el cadàver, la noia de les ulleres de sol, la trucada de la Gemma i el nus on sóc. No pregunta, es deixa portar pel meu ritme i, de tant en tant, em mira interessat. Li explico el mateix que a la meva amiga Eva, que si estic fracassant, que si tenia la història just davant dels nassos i no vaig ser capaç de reflexionar sobre què estava passant.

De sobte, mentre caminem, l’Eduard, imprevisiblement, de cop i amb traïció, m’agafa per l’espatlla encreuant amb el seu braç tota la meva esquena i prem cos contra cos. És només un segon, potser dos o tres, com a símbol d’amor, d’estima, de tendresa, què sé jo, però hauria desitjat que deixés el seu braç allà quiet.

Mentre avancem vaig mirant els carrers de Gràcia, pels quals o bé no hi havia passat en ma vida o no m’hi havia fixat. Hem anat a petar a la plaça del Sol, on fa uns quants agosts per la festa major vaig agafar un gat amb unes suposades caipirinyes fetes amb una suposada cachaça que feien uns suposats brasilers i que vaig acabar vomitant en un portal del carrer del Canó. La dona de les ulleres de sol puja pel carrer de la Virtut passant per un bar que té l’original nom de Kopes, torna a girar a la dreta pel carrer Montseny i em trobo de cara el Teatre Lliure, local que acostumo a freqüentar amb amics molt estranys que es pensen que van inventar el pensament. Hi he vist grans obres i enormes merdes tot i que és interessant anar-hi amb els meus col·legues, perquè les que a mi m’han agradat ells les detesten, i a l’inrevés. Acostuma a ser així. L’hi explico a l’Eduard. No és gaire de teatre, em comenta. Veig que fan una obra que dirigeix el Julio Manrique. A mi aquest Manrique sempre m’ha caigut bé. En entrevistes llegides em sembla honest, sincer, planer i gens altiu, que és el que em molesta d’aquests directors que es pensen que han inventat les bambolines. Mentre miro de reüll com la noia travessa el carrer Torrent de l’Olla li dic al meu acompanyant si li vindria de gust venir amb mi a veure un dia aquesta obra. Em somriu i em deixa anar una frase que no m’agrada gaire per excessivament pragmàtica.

—Si quadrem agendes, sí.

Quin idiota, penso. Quin immens idiota, em repeteixo.

—Ets molt idiota, eh? —li dic.

Esclata a riure.

—És una manera d’afirmar que accepto l’oferta a l’espera de veure que el dia en qüestió no tingui ni cap trobada, ni cap reunió, ni cap viatge. Tu tens una vida més fascinant que la meva, però la meva tampoc no és plana.

Ja me l’ha fotut. Somric i m’adono que he fet un somriure de nen idiota. I, efectivament, l’idiota era jo.

—Ja t’oferiré dates perquè miris l’agenda i d’aquesta manera…

De sobte, la noia s’atura davant d’un portal. No sé el nom del carrer perquè no hi ha cap placa a la vista. Una de dues: o tirem recte com si res o ens aturem. Si seguim recte deixarem la noia al darrere i no veurem què fa. L’Eduard està, ara sí, neguitós, i em xiuxiueja:

—Què he de fer?

—Callar —responc.

L’agafo entre els braços i el morrejo amb força. M’agrada perquè ell s’hi posa bé. Collons, si s’hi posa bé. Noto que li agrada aquest capítol de l’obra de teatre. Està de cul a ella i jo per damunt de la seva espatlla observo com la noia, vestida amb un jersei de cotó gris, uns texans no gaire ajustats i unes vambes amb brillantets, posa la clau al pany del portal, l’empenta i hi entra.

Aparto l’Eduard amb respecte. Ell em clava una mirada que val per al millor dels polvos que podem fer el pròxim segle.

—I ara què? —em pregunta.

—Ara ens casem —li responc.

Esclatem a riure.

—Ara sabem on viu aquesta dona. Això és important. Deixa’m un moment.

Busco a la cantonada següent el nom del carrer i el quadro amb el número 14. Miro el rellotge: és mitjanit. La casa no té veïns. La paret és d’obra vista i hi ha dues plantes. L’àtic està descobert. És probable que allà dalt hi hagi una gran terrassa. Al pis de sota, ara il·luminat, s’hi veu només una cortina que reflecteix, en un angle, un sostre blanc. La casa, així per fora, sembla molt interessant.

Davant hi ha un petit bar amb un grup de gent aparentment afable que la fa petar. Li dic a l’Eduard si podem prendre alguna cosa per si puc veure res que m’ajudi a no sé ben bé què.

—Ha de durar gaire, aquesta comèdia? —em respon al meu oferiment.

La pregunta em desarma, m’entristeix, m’enfonsa… Abaixo el cap.

—Em sap molt greu. Molt. Eduard, disculpa’m fins on puguis. Marxa si vols, però necessito deu minuts o un quart d’hora per saber què fa aquesta noia. No puc dir-te res més.

—Tranquil. El problema no és seguir jugant a fer d’ajudant d’investigador. És no saber com continua.

—Continua intentant enxampar el dolent perquè sempre…

—Hòstia, mira la tia aquesta —em diu l’Eduard fent una mirada de reüll pèssimament dissimulada.

Del portal surt la noia de les ulleres de sol ara sense les ulleres. S’ha canviat de roba. Com si hagués de tenir alguna trobada especial. Porta un vestit llarg de color vi amb una jaqueta clara i unes sabates d’alçada. S’ha repentinat i una bosseta petita, negra, li penja del coll.

—Toca seguir-la una altra vegada? —em demana l’Eduard.

—Aquesta seria la pregunta correcta que es faria qualsevol ciutadà, lector de novel·les o espectador de cinema negre. Però no és així. L’adequada és si hem d’entrar a casa seva.

La cara del meu acompanyant és d’enviar-me a fer punyetes directament. Esbufega.

—Sé que ets investigador perquè m’ho has dit i per les reaccions que tens. Unes reaccions que, si no ho fossis perquè no tinc cap prova que ho siguis, serien de tarat. I si, al final de l’obra, ets un tarat amb ínfules d’investigador em convertiré en còmplice d’un tarat amb ínfules d’investigador i haurem de compartir cel·la a la Model.

—Doncs, està molt bé. Si no pots anar al teatre perquè has de mirar la teva tan ajustada agenda, almenys compartirem cel·la ja que no tindràs cap opció de fer una altra cosa. Au va, si vols venir, jo vaig a casa d’aquesta noia.

Sense gaire convenciment, l’Eduard surt darrere meu i quan ens acostem al portal em pregunta espantat:

—I si hi ha algú a dins?

—La resposta en breu —responc amb un somriure cínic.

Quan som davant de la porta toco el timbre:

—La millor manera de saber és preguntar.

Torna a esbufegar. El ding-dong és sorollós. Com de palauet. Com era d’esperar aquí dins no hi ha ningú. Miro el pany. És dels antics. De serra. Si no m’hi he fixat malament ha tancat de cop, ergo no ha donat una doble volta amb la clau. Serà fàcil. Poso un filferro especial, demano a l’Eduard que em tapi perquè els que continuen bevent al bar del davant no sospitin res.

—I si té alarma? —qüestiona, definitivament cagat, el meu acompanyant.

—És fàcil de saber.

—Com?

—Entrant-hi.

Just a l’instant, la porta s’obre. Tot és a les fosques.

—Treu el mòbil —li exigeixo a l’Eduard.

—A qui penses trucar ara? —respon amb les dents serrades pel nerviosisme.

—A ningú. Busca la lot.

—Ah, d’acord.

Jo ja l’he encès. Al fons de la sala veig, que és el que més em sorprèn, unes escales color terra que pugen a una segona planta.

—Ja està. Encesa —diu xiuxiuejant l’Eduard.

—Per què parles tan baixet? Si no hi ha ningú… —li dic amb to normal.

Les putes pel·lícules. Tots parlen baixet per si darrere qualsevol columna s’hi amaga un assassí amb un ganivet que, és clar, estarà ben afilat i serà de punxa, i quan el clavin ho faran de tal manera que entrarà perfectament al cos sense trobar ni cap os ni cap costella que en freni la banyegada fins al mànec. Ai, senyor.

L’Eduard està gèlid de fons i forma. Li toco la mà i és com un Frigodedo i quan em parla li tremola la veu com al Serrat.

Moment perfecte. Hi ha el sofà entre l’entrada i l’escala. Agafo l’Eduard pel darrere i li clavo la boca a la seva. M’aparta i deixa anar un renec deu en l’escala Richter d’insults. Pobra mare. Era gran però d’una altra manera i amb una altra feina.

—Com t’atreveixes ara? —em diu angoixat, espantat, rebregat emocionalment.

—Si estem sols.

—Ets un gilipollas.

—Va. Fes-me un petó.

—I una gran merda.

M’apropo per picar-lo.

—Petitet…

—Hòstia, Albert, que foto el camp. Sóc aventurer però no suïcida, collons. Fem la feina i marxem.

—Collons, Eduard. Ja parlem amb primera persona del plural. Fent pinya. Això m’agrada. Va, deixa’m remenar per aquí baix.

A la planta, un parell de fotos d’ella al costat d’uns nens.

Entro a la cuina. Una cuina com Déu mana. Tota d’acer inoxidable. Neta com una patena. Tot perfectament col·locat. Com si fos de Casadecor. Aquesta dona té servei cada dia. Segur. Ningú no té una cuina així de polida si no és que només vas a casa per dormir. I si fos així encara a la pica o al rentavaixelles hi hauria algun got o cullera bruts. Res a la pica, obro el rentavaixelles i res de res.

A la nevera, una nota amb una llista de coses per comprar (cebes, iogurts Sveltesse, aigua amb gas, paper de cuina, suavitzant, bosses d’escombraries, llet desnatada, ous, mantega…). És a dir, la base de qualsevol rebost. També hi ha uns quants magnets de Roma, Londres, Florència, Donòstia, Huelva i Madrid.

L’Eduard continua al saló. L’observo a la penombra amb el mòbil a la mà, il·luminant una taula de centre al costat d’un sofà de quatre places enorme i un televisor Samsung de pantalla plana elevada a través d’un pal d’acer que s’alça des de terra.

—Una foto —em diu en to baix.

M’hi acosto. S’hi veu una noia amb una canya de pescar davant d’un moll. Sens dubte és ella. La fotografia pot ser tant a Miami com al Serrallo com a La Corunya.

Obro calaixos.

—Estàs obrint calaixos? No m’ho puc creure —em reprèn l’Eduard.

—Sóc investigador privat i ja que he entrat en una casa remeno. No penso robar res. Però he de remenar. No hi entro per mirar quadres i retrats.

—Però què esperes trobar en el calaix d’un moble del saló d’una casa que no coneixes?

—Qualsevol xorrada que pugui ser susceptible de ser d’interès per a la investigació. Per exemple, si…

—Perdona, però aquesta noia per què és sospitosa? Per haver anat a un espigó a tafanejar una estona en hores d’oci.

L’Eduard comença a estar incòmode amb la situació. Tinc aquesta intuïció. No ha de ser senzill conèixer un paio i al segon dia acompanyar-lo a profanar una casa, a obrir calaixos i vés a saber encara el que li espera. Si després d’això encara em dirigeix la paraula, li demano matrimoni.

—Tu a les hores d’oci vas a la platja un matí de maig sense banyador per veure una escena d’un grup de policies al voltant d’un difunt ofegat? No sé si aquesta noia hi té alguna cosa a veure, però, si és així, com a mínim hem de trobar un cadàver dissecat a l’armari de les sabates.

—Potser sí. Aquí no hi ha res —diu enfocant la taula del menjador que està només decorada amb un gerro espantós tort de color verd lloro.

—Anem al pis de dalt —ordeno mentre tanco els calaixos plens d’estovalles, tovallons i altres estris poc rellevants.

Observo que al costat del televisor hi ha un moble amb pel·lícules de Blu-ray i confirmo que aquesta noia és especial (L’exorcista, un pack de Saw amb les tres primeres pel·lícules, Insidious, El resplandor, les dues primeres temporades de la sèrie American Horror Story, la de la casa encantada i la del manicomi, Creepshow i una encara sense desprecintar d’Els renegats del diable).

—És una fan del gènere. Ella o qui visqui amb ella. Quina col·lecció de films més agradables.

Pugem les escales. A dalt, a la dreta, veiem un petit quarto de bany. Tret d’una pastilla de sabó i un parell de tovalloles, caca de la vaca.

Una primera habitació amb un llit i res més. Com si fos nova, fet que em fa pensar que no fa gaire que viu aquí.

—Sembla buit, aquest pis, com si no hi visqués ningú —diu l’Eduard amb èmfasi.

—Temo que només hi viu ella. Mira…

Assenyalo una habitació de matrimoni enorme. Un llit gran encapçalat per dues tauletes de nit amb dues petites làmpades, una tele plana contra la paret frontal i un petit corredor on hi ha un vestidor de traca i mocador. Quina meravella. Un munt de roba perfectament penjada i una olor de perfum que encara tomba d’esquena malgrat que fa una estona que la noia ha fotut el camp.

Estem fent una primera mirada. L’Eduard no se separa de mi. Em giro.

—Besa’m —li dic.

—Hòstia, calla —em respon, i m’empenta cap a fora de l’habitació de matrimoni.

—Vaaa, besa’m, cony. —Li toco el botet.

—Albert. De debò. Me’n vaig —em diu.

—No t’ho creus ni tu.

M’encanta emprenyar la gent posant-la en un dilema: o cap aquí o cap allà. Entenc que l’Eduard estigui nerviós, però jo també i, per tant, passo l’angoixa fent conya.

El meu acompanyant està neguitós i comença a baixar l’escala per fotre el camp.

—On vas? —li pregunto.

—A prendre un gintònic al bar d’aquí davant. És un bon símptoma per a tu que no me’n vagi a casa i m’oblidi de tu, que seria el més lògic.

—D’acord, perdona… —I li faig un petó.

Curt però suficient. Se’m queda mirant i ell me’n fa un altre un o potser dos segons més llarg. Baixa escales avall i, de sobte, s’atura. Un soroll ho frena tot. És el pany. Algú està obrint la porta, la puta mare que em va tornar a parir.