33

Mentre m’allunyava de l’espigó les cames em tremolaven, tot el cos em tremolava. No em vaig voler girar, vaig fer veure que els últims vint minuts de la meva vida no havien existit, un lapse borrós, una ressaca cruel. Jo no havia vist el meu germà i ell mai no m’havia suplicat auxili mentre s’ofegava. Tot plegat era un error del meu cervell que m’havia fet creure, com hores abans havia cregut que havia dormit un munt de temps, que jo i el meu germà ens havíem trobat a la platja, que havíem discutit, que ell m’havia empès, que havia relliscat…

Volia arrencar a córrer, però també sabia que no hi ha res més sospitós que un home, tot sol, corrent a la platja en plena nit. Vaig comprovar que duia la seva cartera i vaig mirar cap a un costat i cap a l’altre per si hi havia algú a la vora, per si algun desgraciat passejava un gos o vés a saber qui ens hagués pogut veure, però ni rastre.

Quan vaig arribar al passeig, vaig accelerar el pas, i una suor freda em va començar a regalimar esquena avall. Vaig agafar el metro, em vaig col·locar els auriculars i no recordo quina música sonava, sé que tenia el volum al màxim, potser molestava els veïns de vagó, però per a mi tot era massa poc. The Prophet. Eric Dolphy At The Five Spot. Volia que la música m’esborrés la memòria.

Encara esbufegava en arribar al replà de casa. Vaig pujar les escales com un llamp, no tenia res al cap, potser algun gram de coca i unes ganes boges de no tornar al món real.

Davant la porta hi havia l’avi completament despullat, assegut a terra abraçant-se els genolls mig mort de fred.

—Avi…?

—On eres? T’he esperat tota aquesta estona.

A l’avi no el podia enganyar. Però tenia una petita esperança, molt remota, un lloc on aferrar-me, que potser el Jofre al final havia pogut recuperar l’alè, nedar una mica, tocar pedra…, potser havia tornat en si, o algú que passava per allà l’havia salvat, el que fos…

—Què hi fas aquí tot sol i despullat?

—Quina merda de pregunta és aquesta? —va replicar l’avi encara a terra—. M’havies demanat que baixés a llençar les escombraries, i això és el que he fet.

—Però has trigat molt a tornar. Has trigat dos dies, avi.

—I? El que necessiti, Oriol, el temps és relatiu.

Em vaig fregar els ulls. Duia tota la roba xopa de suor freda.

Abans de continuar amb alguna frase pseudofilosòfica i decadent, em va demanar si podíem entrar, que s’estava morint (ell mort) de fred. En treure la clau de la butxaca, just en aquell instant l’avi es va adonar que tenia les vambes plenes de sorra.

—No m’has respost, d’on véns?

No volia escoltar-lo. Li vaig preguntar què volia per sopar i si es dutxaria, que una dutxa d’aigua calenta amb el seu estat el tornaria a la vida. Va riure com un boig. No tornaré a viure, collons. Jo li parlava per entretenir-lo i per entretenir-me. Però a vegades l’avi tenia informació privilegiada. No sé d’on la treia. Sabia coses…, coses que eren impossibles perquè no hi era, i ara no parava de fer-me preguntes sobre el Jofre, preguntes malintencionades, com si ja ho sabés tot, com si hagués estat dues passes enrere de l’espigó veient com el seu altre nét queia a l’aigua.

—D’acord, t’ho explicaré tot.

El vaig fer seure i ens vam servir dues copes de vi, que em vaig beure jo. Li vaig explicar tot, sense excuses, sense prejudicis, neguitós, no vaig voler estalviar-me res. A vegades tartamudejava en alguna paraula, però l’avi m’escoltava molt tranquil, fumant —ell que en vida mai no havia fumat— com si aquell relat no formés part de la seva existència; de fet, no en formava part. I es movia per casa, a poc a poc; quan la història no li interessava tant, s’aixecava i anava a la cuina, després em va demanar si mentre jo parlava ell podia seure a la tassa del vàter, perquè havia d’anar de ventre, perquè des que feia un parell de dies que es passejava despullat per Barcelona i, collons, no havia pogut.

—Quin fàstic de ciutat, que no té lavabos públics.

—Ara canviarà tot, avi, tenim una alcaldessa nova i…

—No queda paper de vàter —em va interrompre.

Li’n vaig portar.

—I fes el favor d’acabar amb la teva història… que, per cert, ja sé com acaba.

—Com?

—Malament. —I va plegar un tros de paper—. Hauries de comprar tovalloletes per al cul, fan que tot sigui més fàcil.

Li vaig explicar que el Jofre havia saltat primer damunt meu, que havia intentat calmar-lo, però que havia estat impossible, i que ell finalment havia relliscat. L’avi va tirar de la cadena i amb una absoluta tranquil·litat, com si li parlés d’un projecte de feina o de qualsevol bajanada, em va preguntar:

—I què penses fer?

—No ho sé, avi. Què creus que hauríem de fer?

—A mi no m’hi fotis.

En un dels prestatges del menjador, dins la Bíblia que m’havien regalat per la primera comunió, hi guardava sempre una mica de coca. Era la coca d’emergència, la coca de Sant Joan de cada dia que necessitava.

Mai no n’havia esnifat davant l’avi, però em calia que una mica de calma m’entrés al cos i em canviés aquell malestar, ser algú altre.

—No et pots entretenir —em va avisar.

—Què vols dir?

—Que hauràs de fugir, Oriol.

—Fugir, per què?

El cabró de l’avi no em deixaria tranquil.

—Et penses que el cos del teu germà no acabarà apareixent? Et penses que això que ha passat no ho ha vist ningú? Avui que tothom ho veu tot, que hi ha càmeres pertot arreu, satèl·lits… —Es va eixugar el cul.

—Està bé! Prou. Potser amb una mica de sort no troben el cos fins d’aquí a moltes setmanes. Podria passar. Saps quanta gent desapareix i no se’n troba mai el rastre? Molts. Moltíssims.

—Estàs ben fotut… —va xiuxiuejar mentre es vestia.

Vaig escampar la coca damunt de la taula, vaig fer servir el DNI, i vaig ordenar-la en una llarga ratlla infinita, desitjant que no s’acabés mai. Que no ho dubti ningú, que la felicitat és química, només química. Vaig esnifar-la sencera, d’una sola tirada. Quan vaig tornar a obrir els ulls, l’avi ja no hi era.

Tenia raó, havia d’afanyar-me.

El telèfon encara el duia desconnectat. L’havia penjat després de la trucada amb la Mireia i estava convençut que ara trauria fum. Durant una fracció de segon, em vaig paralitzar. Potser havia de tornar a l’espigó i veure què havia passat, potser algú havia avisat la policia. No, eren massa riscos. Quin sentit tenia tornar-hi? Perdria el temps, i ara el temps tenia avantatge.

Vaig començar a fer la bossa, de manera desordenada, impetuós. La coca ja començava a fer efecte i jo sentia que tenia la força (suprema) per escalar el Kilimanjaro sense oxigen.

Però a on anar? Cap a on escapar?

I llavors vaig pensar en la Maca. Se’m van connectar les neurones i les calces que havia oblidat damunt del sofà. Vaig encendre el Mac i vaig entrar a e-dreams. Agafaria el primer vol cap a Medellín, l’aniria a buscar, la resta ja es veuria. Però ara com a mínim tenia un destí, una idea per entendre quin era el pas següent. Gràcies, coca.

Em demanava data de retorn. Me la vaig inventar. I el buscador em va proposar un vol l’endemà a les dotze del migdia des del Prat. Amb escala no sé on, un vol de vint-i-vuit hores. Perfecte. El que necessitava. Vuit-cents trenta-nou euros. Dues escales. A Amsterdam i Panamà. No sabia si Espanya i Colòmbia tenien lleis d’extradició, potser hauria de buscar un altre país, algun d’africà. Massa tard. Ja havia clicat i havia donat les meves dades bancàries. Tindria prou hores per acomiadar-me de la mare. Ja estava fet.

Quan em vaig estirar al sofà el cor encara em bategava furiós.

Havia d’engegar el telèfon, havia de tornar, encara que només fos un moment, a la vida real.

Tenia quatre missatges al contestador.

Tots de la Mireia.