5

Tete, sóc l’Oriol, sé que és tard, però és important, si us plau, truca’m tan aviat com puguis, hem de parlar… de la mare… Hem de parlar, d’acord?

No hi ha res pitjor que un mediocre motivat. Deia l’avi, amb un puro a la boca, després de dinar, en un restaurant de luxe del passeig de Gràcia. Encara que el que més li agradava, just quan duien el compte i el pare feia l’intent d’anar a pagar, era: «La paciència me l’acabaràs, però els diners, no».

Després d’uns quants mesos de dol pel suïcidi dels avis, el pare va veure una bona oportunitat per fer créixer el negoci, però la idea li va durar poc, sobretot perquè la mare li va fer entendre que era més complicat conservar que enamorar, i que ara totes li ponien, i que sí, d’acord, que potser es veia amb força i projectes, però calia pensar en el futur, calia saber administrar bé el patrimoni i no fer volar coloms.

Recordo discussions entre els pares, quan la Mireia ja era al llit; recordo que el pare li recriminava que no confiés en ell, i, malgrat que la mare se la sabia llarga i encertava amb les paraules més dolces, tenia tota la raó. La seva dona, llesta com una guineu, no es refiava ni un pèl d’aquell orfe de cinquanta anys, calb, amb ulleres, una mica de sobrepès i que suava pels descosits. Per això, es van vendre uns quants hotels. No sé quants. Sobretot, els de França i Itàlia, el pare es justificava dient que n’estava fart, de viatjar amunt i avall. Li havien deixat prou patrimoni per viure ell, els seus tres fills, els nostres fills, els nostres néts i els nostres besnéts.

Però res no es pot calcular per sempre. I els números dels meus pares no els teníem mai clars. Eren un misteri. Primer, perquè la mare tenia l’afició de queixar-se per tot, res no li semblava prou bo, podia deixar d’anar a comprar a una botiga perquè el preu dels tomàquets era deu cèntims més car que els altres. L’austeritat, molt abans que l’inventessin els polítics, era la manera de viure dels meus pares. Segon, perquè van perdre cabassos de diners en un fons d’inversió per ineptes. I, després, perquè, a mesura que passaven els anys, la Mireia, però sobretot l’Oriol, amb els seus capricis i els seus fracassos, anaven gastant quantitats ingents de bitllets.

—Mare, potser no hauríeu de gastar tants diners amb els fills.

—Gastar? Què vols dir? —repetia amb un to d’ingenuïtat.

—Que ja som grandets, que heu de deixar que ens equivoquem tot sols.

—Però si ja us equivoqueu, Jofre, i molt.

Li agradava al meu pare, de tant en tant, deixar clar que ell gestionava hotels i nosaltres aspiràvem a oficinistes.

—Si la Mireia es treu el carnet i vol un cotxe, que se’l pagui ella, i si l’Oriol necessita un pis de cent metres quadrats i…

—Si ja t’entenc, Jofre, ja t’entenc…

I a la majoria de converses acabaven dient que ells ho entenien tot, que ells no s’amoïnaven per res, i, és clar, la merda d’una generació sempre empudega l’altra. Carreguem els pecats dels nostres ancestres, però no només això, sinó que també carreguem les males decisions i el seu afany de viure com si no existís l’endemà.

Sovint intentava parlar amb els meus germans, explicant-los que si no anàvem tots a l’una acabaríem malament, però ells no m’escoltaven. Discutíem en la majoria de dinars familiars, que eren els pocs moments que passàvem junts, i tots sempre seguíem el mateix guió. Arribàvem puntuals amb la Gemma, la meva dona, i saludàvem a tothom. La mare era a la cuina. La Mireia ja havia arribat deu o quinze minuts abans, sola o amb algun nòvio estacional, perquè no acostumaven a durar-li gaire més. Parlàvem de foteses, el pare només sabia xerrar de futbol o de l’últim aparell electrònic que no sabia fer funcionar.

—Ha de venir un noi a instal·lar-nos el router.

La Gemma s’asseia amb la mare a la cuina, se servia una copa de vi blanc —imprescindible per suportar qualsevol àpat o trànsit de més de dues hores amb la meva família— i li responia a tot que sí. Mai no li vaig preguntar de què parlaven, mai no ho vaig voler saber. El pare m’agafava per banda i m’explicava que a la botiga d’informàtica li havien assegurat que si ara comprava una pantalla de plasma faria el ridícul, que el millor era apostar per les televisions de sempre, però que havia d’invertir (i això era una aposta segura) en el minidisc, que el minidisc era el futur. I aleshores me’n treia un parell i em demanava que què em semblava? I jo, anys enrere, amb vint-i-pocs, sempre li deia que què fotia gastant-se els diners d’aquella manera, però amb el temps vaig aprendre que no, que si a ell li feia il·lusió, qui collons era jo per dir res.

—Molt bé, pare. Si a tu t’agrada… semblen molt… útils.

Mentrestant, la Mireia i el Pau (o el Miquel, o el Guillem o tant se val el seu nom, no penso dedicar-hi ni mitja neurona) s’asseien al sofà i, a vegades ella, si li agradava de debò aquell paio, li ensenyava fotografies nostres a la platja, o en diferents hotels, com més lluny millor, com més luxes més s’hi entretenia, tot per fer-se la important, per millorar l’autoestima, perquè a la Mireia, en aquella família, l’estimàvem poc i malament.

I després arribava l’Oriol, amb alguna excusa de merda, feia un petó a la mare, li explicava qualsevol collonada al pare sobre els minidiscos i com al Japó tothom en duia un, que era l’última moda i tots contents. I així passàvem els àpats familiars. Després, al cafè o potser a la copeta, les converses es tornaven més agres, tot començava amb un acudit poc afortunat o un comentari esmolat que algú es prenia més malament del compte. I la mare preguntava sovint a taula, per relaxar l’ambient, si la Gemma i jo tindríem fills. I, arribat el moment, en vam tenir: la Clara i el Roc (tan semblants a la seva mare que sovint m’espanto). Mentrestant, l’Oriol anava i venia de Londres amb el seu nou projecte musical, que ningú no coneixia, i la Mireia vivia en un pis d’estudiants amb feines temporals mal pagades i pensant que sempre tindria vint anys.

Mai no havíem tingut cap talent pels estudis ni pel món professional. Potser perquè crèiem que ja ho teníem tot fet a casa. I esperàvem sense gaire fe que algun dia ens tocaria gestionar un hotel.

Així de miserables podíem ser.

Els anys passaven damunt nostre de manera discreta, però letal. Cada Nadal, cada aniversari, cada excusa per trobar-nos, cada diumenge de cada quinze dies, sempre el mateix ritual, sempre les mateixes cares i les mateixes paraules, sempre els mateixos problemes innocus, fins al 31 de desembre de fa cinc anys.

No l’oblidarem mai, aquella nit.

Després d’haver sopat massa, després de les dotze campanades, el pare va voler fer un brindis.

—Pel futur i pels qui hi sereu! —va proclamar amb la copa ben alta.

El Roc i la Clara dormien a l’habitació dels convidats.

—Va, pare no et posis melodramàtic —va dir la Mireia aferrant-se al braç d’un londinenc de nom impronunciable.

I aleshores es va fer un silenci dens, incòmode. Li va canviar el rostre a la mare, com si tota aquella nit hagués fet teatre. Els pares es van mirar de reüll. Vaig apagar la televisió perquè la monotonia de les cançons em feia mal de cap. Què passa? El pare ens va fer seure als tres germans i a la Gemma.

—Voleu una altra copa? —va proposar ell, que mai no bevia.

—No —va contestar l’Oriol deixant la copa de cava damunt la taula.

—Vosaltres us ho perdeu. És un xampany boníssim que m’han portat…

—Pare —va interrompre la Mireia.

—Què? —va xiuxiuejar sense aixecar els ulls de terra.

Semblava que de sobte un pes feixuguíssim li travessés l’estómac. Va fer un silenci llarg i la mare li va acaronar la mà. Ells que mai no es tocaven.

—Què ens has de dir?