Visions

A vegades, enmig de l’apocalipsi del camp de batalla, quan els recursos mentals d’en Gurney semblaven haver patit l’assalt més devastador, sorgia un possible camí per deixar el perill enrere. Aquesta vegada va aparèixer en forma de l’agent J. Olzewski.

L’Olzewski va reconèixer en Hardwick per un seminari sobre les clàusules especials de la Patriot Act dirigit als diferents cossos de seguretat. No sabia que en Hardwick havia deixat de treballar al Departament d’Investigació Criminal, cosa que va fer que obtenir la seva col·laboració fos més fàcil que no pas si ho hagués sabut.

De manera molt resumida, adequada al moment d’emergència, en Gurney va explicar-li la situació i l’agent es va avenir a assegurar la zona immediata del voltant del cadàver, custodiar oficialment el mòbil d’en Panikos, avisar els caps del seu departament més que no pas la policia local, dur a terme personalment la recerca de l’arma amagada que s’havia descarregat en aixecar el braç d’en Panikos i assegurar-se que l’arma passava a ser custodiada pel departament del xèrif.

Tot i que moure en Hardwick seria arriscat, van estar d’acord que en aquelles circumstàncies esperar l’arribada d’una ambulància encara ho seria més, d’arriscat.

Malgrat la ferida de bala que li sagnava en un costat, en Hardwick es va entestar a posar-se dret —cosa que va aconseguir amb l’ajuda d’en Gurney i l’Olzewski i una bona tirallonga de renecs— i anar fins a la porta d’entrada dels vehicles d’emergència. Com si volgués donar suport a aquesta decisió, un generador es va engegar i alguns dels fanals del passeig es van tornar a encendre, tot i que només emetien una petita part de la llum habitual. Almenys, el canvi va permetre que hi pogués haver moviment més enllà dels límits de la il·luminació dels focs i dels llamps.

En Hardwick caminava ranquejant, fent una ganyota de dolor, amb el suport d’en Gurney en un costat i el de la Madeleine a l’altre, quan la roda de fira —la part superior es veia per damunt de la tenda principal, al passeig del costat— va començar a tremolar i a balancejar-se mentre se sentia un soroll de metalls que espetegaven i objectes pesants que impactaven contra el paviment. Llavors, en una mena de càmera lenta surrealista, l’enorme estructura circular es va inclinar fins a perdre’s de vista més enllà de la tenda i, un segon després, es va sentir un terrabastall estremidor.

A en Gurney li van venir nàusees. La Madeleine va començar a plorar. En Hardwick va emetre un so gutural que tant podia ser l’expressió d’un horror emocional com d’un dolor físic. Era difícil saber fins a quin punt era conscient de la catàstrofe que l’envoltava.

Mentre avançaven cap a la porta dels vehicles, però, alguna cosa el va fer canviar d’idea sobre allò de buscar una plaça en una ambulància.

—Massa gent ferida, massa pressió per als metges, no vull ocupar el lloc de ningú, no vull impedir que algú rebi ajuda, no vull. —Ho va dir amb una veu baixa que amb prou feines era un murmuri ronc.

En Gurney es va inclinar cap a ell per assegurar-se que el sentia bé.

—Què vols fer, Jack?

—L’hospital. Fora del radi. Aquí tot estarà col·lapsat. No ho podran assumir. Cooperstown. Més val que anem a Cooperstown. Directes a urgències. Què et sembla, artista? Creus que podràs conduir el meu cotxe?

A en Gurney li va semblar una idea horrorosa: fer un trajecte de gairebé noranta quilòmetres amb un home ferit de bala per unes carreteres secundàries de dos carrils i plenes de revolts amb un cotxe normal i sense material de primers auxilis. Però hi va accedir. Perquè deixar en Hardwick a mercè d’un sistema d’emergències totalment desbordat enmig d’una catàstrofe d’una magnitud a què els serveis mèdics de la zona no s’havien enfrontat mai semblava una idea encara més horrorosa. Ningú sabia quantes víctimes de la roda de fira, mutilades i amb prou feines vives, per no parlar de les víctimes de les diverses explosions i incendis anteriors, caldria atendre abans que a ell.

De manera que van travessar amb pas feixuc la porta dels vehicles, que també era la porta dels exhibidors, i davant de la qual, a la vora del camí d’entrada, en Hardwick havia aparcat el seu vell Pontiac. Abans de pujar al cotxe, en Gurney es va treure la samarreta que portava sota la dessuadora i la va estripar en tres trossos. Dos els va convertir en una mena de coixinet: un el va posar sobre la ferida frontal i l’altre sobre la ferida posterior del costat d’en Hardwick; el tercer tros el va lligar ben fort al voltant de la cintura d’en Hardwick perquè aguantés els coixinets a lloc. Amb l’ajuda de la Madeleine, el van instal·lar al seient del passatger del davant, que van abatre al màxim.

Tan bon punt en Hardwick es va recuperar prou del dolor per poder parlar, va agafar el mòbil del cinturó, va prémer un botó, va esperar i va deixar un missatge amb una veu completament exhausta però somrient, se suposava que a l’Esti:

—Hola, nena. Un petit problema. M’he quedat xop i m’han disparat. Penós. M’ha disparat un mort. Difícil d’explicar. Vaig cap a urgències, a Cooperstown. En Sherlock em fa de xofer. Una abraçada, bombonet. Et truco.

Això va recordar a en Gurney que havia de trucar a en Kyle. Aquesta trucada també va anar a parar a la bústia de veu.

—Hola, fill. T’informo. He seguit el nostre home fins a la fira. Hi ha hagut un daltabaix infernal. Han disparat a en Jack Hardwick. Estic a punt de portar-lo amb cotxe a l’hospital de Cooperstown. Espero que allà dalt vagi tot bé. Truca’m i explica-m’ho així que puguis. Una abraçada.

Tan bon punt va penjar, la Madeleine va seure al seient de darrere i ell al del conductor i van emprendre la marxa.

La gran quantitat de vehicles que sortien de la zona contigua al recinte de la fira creava una mena de trànsit agressiu que era surrealista en un lloc on normalment sempre hi havia moltes més vaques que cotxes i on els pocs moments d’embús eren causats per la lentitud dels carros de fenc.

Quan van sortir a la carretera, el front tempestuós s’havia desplaçat cap a l’est, en direcció a Albany, i ja arribaven els helicòpters dels mitjans de comunicació escombrant la vall amb els seus reflectors: evidentment anaven a la recerca dels detalls de la catàstrofe més fotogènics que poguessin trobar. Gairebé era com si en Gurney ja sentís la creativitat impressionant amb què RAM-TV narraria la notícia sobre «la gent que, enduta pel pànic, s’endinsa en la nit per fugir del que alguns sospiten que ha estat un atac terrorista».

Un cop lliure d’aquesta congestió passatgera del trànsit, en Gurney va conduir tan de pressa com es va atrevir i una mica més. Amb el velocímetre que marcava entre vuitanta i cent seixanta la majoria del camí, va arribar a l’entrada d’urgències de Cooperstown al cap de tres quarts d’hora. L’angoixant combinació de la velocitat excessiva, l’agressivitat amb què va agafar els revolts i el rugit amb prou feines ofegat de l’enorme motor V-8 va semblar que eliminava qualsevol possibilitat de conversa durant el trajecte, per molt importants i urgents que fossin els temes oberts i les preguntes sense resposta.

Al cap de dues hores, la situació era força diferent.

A en Hardwick l’havien examinat, sondat, punxat, cosit i embenat, i li havien fet un escàner i una transfusió; li havien posat un gota a gota d’antibiòtics, analgèsics i electròlits, i l’havien ingressat a l’hospital perquè s’hi estigués almenys fins l’endemà. En Kyle havia arribat inesperadament i s’havia afegit a en Gurney i la Madeleine, que ja eren a l’habitació d’en Hardwick. Tots tres estaven asseguts en una cadira, a la vora del llit d’en Hardwick.

En Kyle va posar tothom al corrent de tot el que havia passat des que la policia havia arribat a casa fins que havien traslladat el cos d’en Klemper, passant per la suspensió sobtada del procés d’investigació inicial quan havien rebut l’avís, igual que tot el personal policial i d’emergència en un radi de vuitanta quilòmetres, d’anar al recinte de la fira; per això, al final havien deixat acordonada una gran zona al voltant de la casa que delimitava l’escenari del crim. Aleshores, com que ja havia sentit prou comunicacions policials per fer-se una idea del desastre que s’estava produint, en Kyle havia canviat la roda punxada i s’havia dirigit, ell també, cap a la fira. Va ser llavors quan va mirar si tenia missatges al mòbil i es va trobar el del seu pare que li deia que anava cap a l’hospital de Cooperstown.

Quan va acabar el seu relat, la Madeleine va deixar anar un riure nerviós.

—Suposo que t’havies imaginat que si un boig estava fent volar la fira pels aires, allà és on et trobaries el teu pare.

En Kyle va semblar incòmode, va mirar cap a en Gurney i no va dir res.

La Madeleine va somriure i va arronsar les espatlles.

—Jo hauria fet la mateixa suposició. —Llavors va deixar anar una pregunta a l’aire, amb un to enganyosament despreocupat—: Primer va ser en Lex Bincher. Després l’Horace. Després en Mick Klemper. Qui havia de ser el següent?

En Kyle va tornar a mirar el seu pare.

En Hardwick estava estirat sobre una pila de coixins, relaxat però atent.

Finalment, en Gurney va oferir una resposta tan evasiva que amb prou feines es podia considerar una resposta.

—Bé, el principal, la cosa més important, l’única cosa que és important de veritat, és que ja s’ha acabat tot.

Ara tots se’l van quedar mirant: en Kyle, encuriosit; en Hardwick, escèptic, i la Madeleine, atònita.

En Hardwick va parlar lentament, com si parlar més de pressa li hagués de fer mal.

—Estàs de broma o què?

—No, de debò. Finalment, ha quedat tot clar —va dir en Gurney—. El teu client, la Kay, guanyarà el recurs. L’assassí està mort. El perill ha quedat neutralitzat. El cas s’ha acabat.

—Acabat? T’oblides del cadàver estès al jardí de casa teva? I que no tenim proves que el nan a qui has disparat fos realment en Peter Pan? I que aquells anuncis de RAM-TV on es prometien les teves grans revelacions sobre el cas Spalter faran que tot els polis que hi estan embrancats et persegueixin fins a la cuina de casa?

En Gurney va somriure.

—El que he dit que s’ha acabat és el cas. Les complicacions i els conflictes trigaran a resoldre’s. Els ressentiments s’enverinaran encara més. Les recriminacions continuaran. Haurà de passar un bon temps perquè s’acceptin els fets. Però ara ja s’ha desenterrat un tros prou gran de veritat perquè ningú la pugui tornar a enterrar.

La Madeleine el mirava amb atenció.

—Vols dir que deixaràs el cas de l’assassinat de l’Spalter?

—Exactament.

—Que te’n despreocupes?

—Sí.

—I ja està?

—I ja està.

—No ho entenc.

—Què no entens?

—No t’has despreocupat mai d’un cas quan encara falta una peça important per encaixar.

—És veritat.

—Però ara ho estàs fent?

—No. Ben bé al revés.

—Vol§ dir que s’ha acabat perquè l’has resolt? Ja saps qui va contractar en Peter Pan per matar en Carl Spalter?

—La veritat és que ningú el va contractar per matar en Carl.

—Què coi vols dir?

—A en Carl no l’havien de matar. Des del principi, tot aquest cas ha estat una comèdia, o una tragèdia, dels errors. Acabarà sent una gran eina didàctica. El capítol del llibre de text d’investigació criminal es titularà «Les conseqüències funestes d’acceptar suposicions raonables».

En Kyle es va inclinar endavant a la cadira.

—Que a en Carl no l’havien de matar? Com ho has descobert?

—Donant-me cops de cap contra les altres peces del cas que no tenien sentit si l’objectiu era en Carl. L’escenari dona-mata-el-marit de l’acusació es va desmuntar gairebé tan bon punt me’l vaig mirar amb atenció. Semblava molt més probable que la Kay, o potser algú altre, hagués contractat un professional per carregar-se en Carl. Però fins i tot aquest escenari tenia aspectes complicats, com ara la procedència del tret i la complexitat en general del cop i la peculiaritat de fer entrar en joc un professional car però incontrolable com en Peter Pan per al que d’entrada era un cop prou senzill. Alguna cosa fallava. I després hi havia alguns casos antics que no paraven de venir-me al cap: un tiroteig en un carreró, un cotxe que va explotar…

Els ulls d’en Kyle es van eixamplar.

—Estaven relacionats amb l’assassinat d’en Carl, aquests casos?

—No directament. Però tots dos van implicar suposicions errònies pel que fa al temps i la seqüència. Potser vaig intuir que aquestes mateixes suposicions s’amagaven en el cas Spalter.

—Quines suposicions?

—En el tiroteig del carreró, dues de molt grans. Que el tret que va disparar l’agent realment va tocar el sospitós i el va matar. I que l’agent mentia sobre la posició del sospitós quan li va disparar. Totes dues suposicions eren força raonables. Però eren errònies. La ferida de bala que va acabar matant el sospitós havia estat provocada abans que l’agent arribés al lloc. I l’agent deia la veritat. En el cas del cotxe, la suposició va ser que va explotar perquè el conductor va perdre el control del volant i es va estimbar per un barranc. La realitat, però, va ser que el conductor va perdre el control del volant i es va estimbar pel barranc perquè el cotxe havia explotat.

En Kyle va assentir amb aire pensatiu.

En Hardwick va fer una de les seves cares d’impaciència.

—I què té a veure tot això amb en Carl?

—Tot: la seqüència, el temps, les suposicions.

—Què et sembla si ho expliques en el llenguatge simple d’un pallús com jo?

—Tothom va suposar que en Carl va ensopegar i va caure perquè li van disparar. Però i si li van disparar perquè va ensopegar i va caure?

En Hardwick va parpellejar i en els seus ulls es va reflectir una ràpida reconsideració de les possibilitats.

—Vols dir que va ensopegar i va caure davant de la persona que havia de ser la víctima?

La Madeleine no semblava convençuda.

—No és una mica rebuscat, això? Dius que li van disparar accidentalment perquè va ensopegar davant de la persona a qui l’assassí apuntava de veritat?

—Això és exactament el que tothom va veure que passava, però després tothom va canviar d’opinió, perquè el seu cervell va tornar a connectar els punts d’una manera més convencional.

En Kyle semblava perplex.

—Què vols dir que «això és exactament el que tothom va veure que passava»?

—A l’enterrament tothom que va ser interrogat va afirmar que al principi creien que en Carl havia ensopegat, que potser s’havia entrebancat amb alguna cosa o s’havia torçat el turmell i havia perdut l’equilibri. Al cap d’una estona, quan es va descobrir la ferida de la bala, automàticament tothom va rectificar la seva primera percepció. Bàsicament, el seu cervell va avaluar de manera inconscient la probabilitat relativa entre dues possibles seqüències i es va decantar per la que en condicions normals hauria estat més factible.

—No se suposa que és això, el que ha de fer el cervell?

—Fins a cert punt. El problema és que un cop acceptem una seqüència determinada, que en aquest cas és «li van disparar, va ensopegar i va caure» en lloc de «va ensopegar, li van disparar i va caure», tendim a descartar i oblidar l’altra. La nostra nova versió es converteix en l’única versió. La nostra ment està feta per resoldre ambigüitats i tirar endavant. A la pràctica, això sovint significa passar d’una suposició raonable a una veritat suposada, sense mirar enrere. Evidentment, si resulta que la suposició raonable és inexacta, tot el que construïm sobre aquesta base no té sentit i finalment s’enfonsa.

La Madeleine mostrava la petita ganyota d’impaciència amb què acollia la majoria de les teories psicològiques d’en Gurney.

—I a qui estava apuntant en Panikos quan en Carl es va interposar?

—La resposta d’això és prou fàcil de saber. Seria la persona que en el seu paper de víctima fa que totes les altres peculiaritats del cas tinguin sentit.

Els ulls d’en Kyle no es desviaven del seu pare.

—Tu ja saps qui és, oi?

—Tinc un candidat que satisfà el meu criteri, però això no vol dir que tingui raó.

La Madeleine va continuar:

—El que no paro de sentir-te dir, la «peculiaritat» que et preocupa més, és la implicació d’en Peter Pan, que suposadament només acceptava encàrrecs realment difícils. O sigui que hi ha només dues preguntes. Primera: «Quina persona de l’enterrament de la Mary Spalter era la més difícil de matar?». I la segona: «En Carl va passar per davant d’aquesta persona quan s’encaminava cap al pòdium?».

La resposta que va oferir en Hardwick va semblar certa, malgrat que semblava que arrossegués les paraules.

—La resposta a la primera pregunta és «en Jonah». La resposta a la segona és «sí».

En Gurney havia arribat a la mateixa conclusió gairebé quatre hores abans al passeig del costat de la roda de fira, però va ser tranquil·litzador comprovar que un altre cervell arribava al mateix lloc. Amb en Jonah com a víctima potencial, totes les peces guerxes del cas es redreçaven. En Jonah era difícil o impossible de localitzar físicament, cosa que el convertia en el repte perfecte per a en Panikos. De fet, l’enterrament de la seva mare era potser l’únic esdeveniment que podia garantir la seva presència en un lloc i en un moment predictibles, que és el motiu pel qual en Panikos va matar la Mary Spalter. La posició d’en Jonah en una cadira a tocar de la tomba resolia el problema de visual que es podia obtenir des de l’apartament d’Axton Avenue. A en Carl no el podria haver tocat cap bala mentre passava pel costat de l’Alyssa, però sí que l’hauria pogut tocar una bala dirigida a en Jonah quan va ensopegar i va caure a terra davant seu. Aquest guió també explicava la incongruència que preocupava en Gurney des del principi: com s’ho havia fet en Carl per avançar tres metres o tres metres i mig després que una bala li hagués destruït el centre motriu del cervell? La resposta era senzillament que no havia estat així. I finalment, el resultat absurd —és a dir, que el Mag va matar l’home que no tocava, cosa que el podia convertir en la riota precisament dels cercles en què la seva reputació era més important— explicava els seus letals esforços posteriors per mantenir en secret aquest fet ruïnós.

La pregunta següent va arribar de manera natural.

La va fer en Kyle, incòmodament.

—Si en Jonah era l’objectiu real, qui va contractar en Panikos perquè el matés?

Des d’una simple perspectiva del mòbil, a en Gurney li semblava que la resposta era òbvia. Només una persona es beneficiava significativament de la mort d’en Jonah, i se’n beneficiava molt i molt significativament.

L’expressió dels altres demostrava que la resposta era igual d’òbvia per a tothom.

—Tros de merda repugnant —va murmurar en Hardwick.

—Déu meu. —La cara de la Madeleine semblava indicar que la visió que tenia de la naturalesa humana havia rebut un cop molt dur.

Tots es van quedar mirant-se, com si es preguntessin si hi podia haver una explicació alternativa.

Però semblava que no hi havia manera d’escapar-se de l’odiosa veritat.

L’home que havia llogat la persona que va matar en Carl Spalter només podia ser en Carl Spalter mateix. En l’intent de liquidar el seu germà, havia provocat la seva pròpia mort, una mort lenta, en plena consciència de la seva responsabilitat.

Era tan horrorós com ridícul.

I d’una simetria increïble, innegable, gratificant.

Era un karma portat a l’extrem.

I finalment proporcionava una explicació adequada a aquella cara de pànic i desesperació que va fer l’home en el moment de morir a la sala del tribunal: la cara d’un home que ja era a l’infern.

Durant el quart d’hora següent, la conversa va oscil·lar entre observacions crues sobre el fratricidi i els esforços per assumir els anguniosos detalls pràctics de la situació en què estaven embrancats.

Tal com ho va plantejar en Hardwick, a poc a poc però amb determinació:

—Deixant de banda tota aquesta tragèdia merdosa de Caín i Abel, hem de tenir clar on som. Està a punt de començar una ofensiva legal gegant, i tots els que hi participin faran el que puguin per donar-nos pel sac.

En Gurney va assentir.

—Per on vols començar?

Abans que en Hardwick pogués contestar, l’Esti va aparèixer a la porta, esbufegant i amb una cara d’espant que, en ràpida successió, va passar a ser d’alleujament i després de curiositat.

—Ei! Bombonet! —El murmuri ronc d’en Hardwick va anar acompanyat d’un petit somriure.

—Com t’ho has fet per venir amb tot el sidral que s’ha armat?

La noia no va fer cas de la pregunta, sinó que es va acostar corrents al llit i li va estrènyer una mà.

—Com estàs?

Ell li va fer un petit somriure torçat.

—Cap problema. Una bala traïdora. Però m’ha travessat sense tocar res important.

—Que bé! —L’Esti va semblar alarmada i contenta a la vegada.

—Digue’m, doncs, com t’ho has fet per escapar-te de tot aquell sidral?

—Oficialment no me n’he escapat, només m’he desviat una mica quan anava a complir una missió de trànsit. T’ho pots creure? Ara hi ha més idiotes que arriben a la zona que no pas que en surten. Amants de les emocions fortes, xafarders, imbècils!

—O sigui que ara assignen missions de trànsit als investigadors?

—Estan assignant de tot a tothom. No saps el merder que s’ha organitzat. I circulen un munt de rumors. —Va fer una mirada significativa a en Gurney, que estava assegut als peus del llit—. Es diu que un assassí tocat de l’ala ho ha fet saltar tot pels aires. Es diu que un detectiu de la policia de Nova York ha disparat a un nen. O potser ha disparat a l’assassí tocat de l’ala? O a un nan que encara no han identificat? —L’Esti va tornar a mirar en Hardwick—. Un dels agents m’ha dit que el nan era en Panikos, i que ell és el que t’ha disparat, i que, no se sap com, ho ha fet quan ja estava mort. Veus què vull dir? Tothom parla, però ningú entén res del que passa. I, per acabar-ho d’adobar, hi ha una competició jurisdiccional per veure qui la té més grossa entre el personal del xèrif del comtat, la policia local, l’estatal, i potser aviat també s’hi ficaran els federals. Per què no? Com més serem més riurem, oi? I tot això està passant mentre al pàrquing hi ha sonats que es dediquen a envestir-se mútuament amb el cotxe per intentar ser l’imbècil que en surt primer. I encara hi ha imbècils més sonats que intenten entrar-hi i potser fer fotografies i penjar-les al Facebook. O sigui que així van les coses allà baix. —L’Esti va mirar en Hardwick i en Gurney alternativament—. Vosaltres hi éreu. Què és això del nen? Li has disparat? T’ha disparat ell a tu? Per començar, què coi hi fèieu, allà?

En Hardwick va mirar a en Gurney.

—Endavant. Ara ja em costa una mica, això de parlar.

—D’acord. Seré ràpid, però haig de començar des del principi.

L’Esti va escoltar amb estupefacció i angúnia el ràpid relat que en Gurney li va fer dels esdeveniments clau del vespre: des de l’explosió de la pila de fustes i la mort d’en Klemper a tocar del tros dels espàrrecs fins a la persecució amb la moto, passant per la mort d’en Peter Pan enmig de la destrucció desenfrenada de la fira.

Després d’un silenci atònit, la seva primera pregunta va ser de les grosses:

—Pots demostrar que la persona a qui vas disparar era en Panikos?

—Sí i no. Sens dubte podem demostrar que la persona a qui vaig disparar és la mateixa que va provocar la sèrie d’explosions i la mateixa que tenia una arma amagada que es va disparar i va ferir en Jack. Els homes del xèrif custodien el seu cadàver, l’arma i el mòbil, que va utilitzar com a control remot. El registre de l’antena de telefonia mòbil més propera demostrarà que va trucar a una sèrie de números en el mateix lloc. I no tinc cap mena de dubte que el moment en què es fan aquestes trucades correspondrà exactament amb el moment de les explosions, cosa que es pot verificar a través de les gravacions de seguretat del recinte. Per poca sort que tinguem, els fragments de les bombes de la fira inclouran trossos dels sistemes de detonació, i els sistemes coincidiran amb els que va fer servir a casa d’en Bincher. I gairebé segur que trobaran que les fórmules químiques de les bombes incendiàries utilitzades a la fira i a casa d’en Bincher són equiparables. En la bogeria que s’ha desencadenat després de les explosions i l’apagada de la llum, no hi ha hagut oportunitat d’escorcollar-lo, però tan bon punt ho facin m’hi jugo un pèsol que trobaran una arma amagada, i això, si la va utilitzar en algun altre lloc, podria obrir una altra porta. A la Interpol i als seus socis els tocarà relacionar el cos i el seu ADN amb la identitat d’en Panikos a Europa. D’altra banda, les fotos prèvies a l’autòpsia de la cara, que l’última vegada que l’he vist estava intacta, es poden comparar amb les faccions captades pels vídeos de seguretat que tenim al nostre poder.

Mentre l’Esti anava fent que sí a poc a poc, en un esforç evident per entendre i recordar tota aquesta informació, en Gurney va acabar:

—Personalment, estic del tot convençut que és el cadàver d’en Panikos. Però això, des d’una perspectiva legal purament pràctica, no em serveix per cobrir-me les espatlles. Podem demostrar que el cadàver correspon a un individu que ha estat voluntàriament responsable de la mort de vés a saber quanta gent en l’últim parell d’hores.

—De fet, sí que ho sabem. L’últim recompte oscil·la entre les cinquanta i les cent.

—Què?

—Això és l’últim que he sabut quan marxava per incorporar-me a la missió de trànsit. I es preveu que la xifra creixi. Cremades severes, dos edificis enfonsats, una batalla campal al pàrquing, nens que han quedat atrapats. I el pitjor ha estat la caiguda de la roda de fira.

—Entre cinquanta i cent? —va murmurar la Madeleine, horroritzada.

—Déu meu. —En Gurney es va tirar enrere a la cadira i va tancar els ulls. Va veure com s’inclinava la roda de fira, com queia lentament i desapareixia darrere de la tenda. Va sentir el soroll esfereïdor, els crits enmig d’aquell daltabaix espantós.

Hi va haver un silenci prolongat a l’habitació, trencat per en Hardwick.

—Podria haver estat pitjor, potser molt pitjor —va remugar, animant-se—. Si en Dave no hagués aturat aquell fill de puta quan ho ha fet.

Davant d’aquesta observació, els altres van assentir amb aire taciturn.

—A més —va afegir en Hardwick—, enmig de tot aquest merder descomunal, ha aconseguit resoldre el cas d’assassinat de l’Spalter.

L’Esti va semblar sobresaltada.

—Resolt… com?

—Explica-l’hi, Sherlock.

En Gurney va tornar a relatar la història en què en Carl era el malvat tràgic que tramava un pla i se li girava fatalment en contra.

—O sigui que el seu pla era eliminar el seu germà, agafar el control de Spalter Realty i liquidar els actius per fer-ne l’ús que ell volgués?

En Gurney va fer que sí amb el cap.

—Així és com ho veig jo.

En Hardwick hi va afegir el seu cop de cap afirmatiu.

—Cinquanta milions de dòlars. Gairebé prou per comprar la mansió del governador.

—I es pensava que no el pescaríem mai? Mare meva, quin fill de puta arrogant! —L’Esti va mirar en Gurney amb curiositat—. Fas una cara estranya. Què passa?

—Només pensava que el fet que es carreguessin el seu germà hauria pogut ser un factor positiu per a la campanya d’en Cari. Ho podria haver pintat com l’intent de la màfia d’espantar-lo perquè no es fiqués en política, l’intent d’impedir que un home íntegre entrés en el govern de l’estat. Em pregunto si això formava part del seu pla des d’un bon principi: pintar l’assassinat del seu germà com una prova de la seva pròpia honestedat.

—M’agrada —va dir en Hardwick amb un espurneig cínic als ulls—. Cavalcar en el cadàver del germà com si fos un puto cavall blanc fins al dia mateix de la investidura!

En Gurney va somriure. Veia el ressorgiment de la vulgaritat d’en Hardwick com un símptoma de bona salut.

L’Esti va canviar de tema.

—O sigui que en Klemper i l’Alyssa només eren dos petits voltors corruptes que intentaven treure una picossada, després dels fets, a costa de la Kay?

—Es podria dir així —va contestar en Gurney.

—En realitat —va afegir en Hardwick rabejant-s’hi—, més aviat era un petit voltor corrupte que es diu Alyssa i un voltor idiota que es deia Mick el Podrit.

Després de mirar-se una bona estona amb la preocupació afectuosa que pot inspirar un nen encantadorament incorregible, l’Esti li va agafar la mà i l’hi va estrènyer.

—Més val que me’n vagi. Se suposa que hauria d’estar aturant i desviant el trànsit: hi ha tot d’idiotes que van cap al recinte de la fira des de la carretera interestatal.

—Carrega-te’ls a trets —va suggerir-li amablement en Jack.

Quan l’Esti va haver marxat, van fer una mica més de conversa, una conversa que va derivar en teories sobre el sentiment de culpabilitat i l’autodestrucció; aparentment, això va fer venir son a en Hardwick.

En Kyle va parlar d’una cosa que recordava de l’assignatura de psicologia de la universitat, la teoria de Freud sobre els accidents, la idea que potser no es tracta de cap manera d’esdeveniments «accidentals» sinó que tenen un objectiu: evitar o castigar una acció amb la qual la persona està en conflicte.

—Em pregunto si hi va haver alguna cosa així darrere l’ensopegada d’en Carl quan passava pel costat del seu germà.

No va semblar que ningú volgués aprofundir en la qüestió.

Com si necessités trobar una estructura organitzada en què pogués fer encaixar aquells esdeveniments caòtics, el noi va treure el tema del karma.

—No va ser només en Carl qui es va trobar que les vileses que cometia se li giraven en contra. Fixeu-vos-hi: a en Panikos li ha passat igual quan la roda de fira que ell mateix ha fet volar pels aires l’ha acabat esclafant. I mireu què li ha passat a en Mick Klemper quan es proposava matar el pare. Fins i tot en Lex Bincher: es va tornar una mica boig amb aquella mena de viatge narcisista a RAM-TV on es va voler atribuir el mèrit de tota la investigació, i això va fer que el matessin. Ostres, és com si això del karma fos real.

En Kyle es va mostrar tan apassionat, tan engrescat amb la seva idea, tan jove —li va semblar que es mostrava tan semblant a com era ell en els moments d’entusiasme de l’adolescència—, que en Gurney va tenir unes ganes irresistibles d’abraçar-lo. Però deixar-se portar per un impuls tan espontani, sobretot en públic, no encaixava amb el seu caràcter.

Al cap d’una estona, dos zeladors van venir per tornar-se a endur en Hardwick a la secció de radiologia i fer-li uns quants escàners més. Mentre l’instal·laven a la llitera amb rodes, es va girar cap a en Gurney.

—Gràcies, Davey. Estic… estic pensant que… portant-me aquí tan de pressa potser m’has salvat la vida. —Cosa estranya venint d’en Hardwick, ho va dir sense ni un bri d’ironia.

—Bé… —va murmurar incòmodament en Gurney, que no sabia mai com acollir un agraïment—, tens un cotxe ràpid.

En Hardwick va deixar anar un petit riure, que va acabar en un crit sufocat davant de la incomoditat que li va produir, i se’l van endur.

La Madeleine, en Kyle i en Gurney es van quedar sols a l’habitació, drets al voltant del llit buit. Potser finalment estaven tots a un pas del col·lapse: ningú tenia res a dir.

El silenci va quedar trencat pel so d’un mòbil, que va resultar ser el d’en Kyle. Va mirar la pantalla.

—Ostres —va dir a ningú en concret, i després va mirar el seu pare—. És la Kim. Li he dit que li trucaria, però amb tot això… —Després d’un moment d’indecisió, va afegir—: Hauria de parlar amb ella. —Va sortir al passadís i, parlant en veu baixa, es va anar allunyant fins que el van deixar de veure i sentir.

La Madeleine mirava en Gurney amb una expressió plena d’un gran alleujament i un gran cansament alhora, cosa que es va traslluir en la seva veu.

—Te n’has sortit sa i estalvi —va dir. I després va afegir—: Això és el més important.

—Sí.

—I ho has resolt tot. Una vegada més.

—Sí. Almenys, diria que sí.

—No en tinc cap dubte. —La Madeleine feia un somriure dolç i indesxifrable.

Hi va haver un silenci entre tots dos.

A més d’una profunda onada de cansament físic i emocional, en Gurney va començar a sentir-se tot el cos entumit i adolorit, cosa que, després d’un breu moment de perplexitat, va atribuir al fet d’haver estat placat per dos policies quan intentava fer caure el mòbil rosa de les mans d’en Panikos.

De sobte, es va sentir massa cansat per pensar, massa cansat per aguantar-se dret.

Per un moment, dret a l’habitació de l’hospital, en Gurney tanca els ulls. Quan ho fa, veu en Peter Pan, tot vestit de negre, dret, girat d’esquena a ell. L’homenet comença a tombar-se. Té la cara d’un groc biliós, el somriure d’un vermell sang. Es gira. Es gira cap a ell i aixeca els braços com si fossin les ales d’un ocell rapinyaire.

Els ulls de la cara biliosa són els ulls d’en Carl Spalter. Ple d’horror, odi i desesperació. Els ulls d’un home que voldria no haver nascut mai.

En Gurney s’estremeix davant d’aquesta visió i intenta concentrar-se en la Madeleine.

Ella li proposa que s’estiri al llit d’hospital. S’ofereix a fer-li un massatge al coll, a les espatlles i a l’esquena.

En Gurney hi accedeix i aviat es troba en un estat de consciència difusa en què només sent l’escalfor i la pressió suau de les mans de la Madeleine. La seva veu, fluixa i relaxant, és l’única altra realitat que l’envolta.

Entre l’esgotament i el son hi ha un espai de profunda desconnexió, senzillesa i claredat on sovint en Gurney trobava una mena de quietud que no trobava enlloc més. S’imaginava que allò devia ser semblant a l’efecte immediat de l’heroïna, una onada de pura pau impenetrable.

Normalment era un estat d’aïllament de tots els estímuls sensorials, que comportava una incapacitat meravellosa per distingir on s’acabava el seu cos i començava la resta del món, però aquesta nit és diferent. Aquesta nit el so de la veu de la Madeleine i l’escalfor penetrant de les seves mans han entrat a la bombolla.

La Madeleine li parla de passejar per la costa de Cornualla, dels prats verds inclinats, els murs de pedra, els alts penya-segats sobre el mar…

De navegar en caiac per un llac turquesa del Canadà…

D’anar amb bicicleta per les valls de les Catskill…

De collir nabius…

D’instal·lar casetes per als ocells a les pastures altes…

De seguir un corriol que travessa una granja de les Highlands d’Escòcia…

La veu de la Madeleine és tan suau i càlida com el tacte de les mans amb què li relaxa les espatlles.

La contempla enfilada en una bicicleta, amb unes bambes blanques, mitjons grocs, bermudes fúcsia i una jaqueta blau espígol que centelleja al sol.

El sol es converteix en un enorme cercle de llums. Una roda lluminosa.

El somriure de la Madeleine és el somriure d’en Malcolm Claret. La veu d’ella és la veu d’ell.

«Només hi ha una cosa important en aquesta vida: l’amor. Només l’amor».