Un home desesperat

Després d’un sopar no gaire distès durant el qual cap dels dos amb prou feines va obrir la boca, la Madeleine va començar a rentar els plats, una feina de la qual insistia a apoderar-se.

En Gurney se li va acostar i es va asseure en silenci en un tamboret de l’illa de la cuina. Ell sabia que, si s’esperava una mica, ella acabaria exposant el que pensava.

Després d’haver col·locat els plats a l’escorreplats, la Madeleine va agafar un drap per eixugar-los.

—Dedueixo que era l’investigador de l’assassinat de l’Spalter.

—Sí. En Mick Klemper.

—Un home molt enfadat.

Quan la Madeleine constatava alguna cosa que era evident, en Gurney sabia que n’hi havia implícita una altra que no ho era tant. Però en aquest cas li costava endevinar quina era; tot i així, sentia la necessitat d’oferir-li alguna explicació sobre el que ella devia haver sentit.

—Deu haver tingut un dia complicat.

—Ah, sí? —El to de la Madeleine denotava indiferència, però l’emoció subjacent semblava molt allunyada d’aquella qualitat.

En Gurney es va explicar.

—De seguida que les acusacions d’en Bincher van començar a voltar per la xarxa, en Klemper devia rebre una allau de trucades que li demanaven que aclarís la qüestió. Del DIC, del Departament Jurídic de la Policia de l’Estat, de l’Oficina del Fiscal del Districte, d’Afers Interns, de l’Oficina del Fiscal General… Per no parlar dels voltors de la premsa.

La Madeleine tenia un plat a les mans i arrugava el front.

—Em costa d’entendre.

—És ben senzill. Després d’haver parlat amb la Kay Spalter, en Klemper va decidir que era culpable. La qüestió és fins a quin punt va ser una decisió massa recargolada.

—Recargolada?

—El que vull dir és fins a quin punt la va basar en el fet que la Kay li feia pensar en la seva exdona. I també quantes lleis va incomplir per assegurar-se que la condemnessin.

La Madeleine encara tenia el plat a les mans.

—Jo no em refereixo a això. Em refereixo al grau de ràbia que he presenciat des del graner. L’he vist gairebé al límit, a punt de…

—No em sorprendria gens que fos per por. Por que la malvada Kay surti en llibertat, por que li destrueixin el cas que ell havia construït, por de perdre la feina, por d’anar a la presó. Por de desintegrar-se, d’ensorrar-se, de perdre el control sobre la seva vida. Por de convertir-se en un no-ningú.

—Vols dir que està desesperat?

—Desesperat del tot.

—Desesperat. Desintegrant-se.

—Sí.

—Ja duies la pistola?

La pregunta el va desconcertar.

—No. Esclar que no.

—Tenies un boig emprenyat a un pam del nas. Un paio desesperat que s’està desintegrant. Però, esclar, tu no duies la pistola, oi? —Els ulls de la Madeleine destil·laven sofriment. Sofriment i por—. Ho entens, ara, per què vull que vagis a veure en Malcolm Claret?

En Gurney va estar a punt d’esgrimir que ell no sabia que en Klemper l’esperava i que, a més a més, a ell no li havia agradat mai portar pistola, i que només en portava quan s’havia d’enfrontar amb un perill conegut. Però llavors es va adonar que la Madeleine es referia a una qüestió més profunda i més àmplia que no pas aquell incident, una qüestió que ara no li venia de gust tocar.

Després d’haver eixugat el mateix plat amb posat absent durant un altre minut, la Madeleine va sortir de la cambra i va enfilar les escales del rebedor. Al cap d’un moment, en Gurney va sentir els compassos inicials d’una peça per a violoncel desagradablement sincopada.

Havia esquivat la qüestió implícita en la pregunta de la Madeleine sobre en Malcolm Claret; no obstant això, ara no es va saber estar d’imaginar-se’l: l’esguard cerebral; les entrades sobre un front alt i esblanqueït; els gestos, tan prudents com el seu discurs; els pantalons incolors i la jaqueta ampla de punt; la calma; la modèstia.

En Gurney es va adonar que s’imaginava l’home tal com era feia molts anys. En va modificar la imatge mental com si fos un programa informàtic d’envelliment: fent les arrugues més fondes, traient-li cabells i afegint-li els efectes desgastadors del temps i de la gravetat a la pell de la cara. Incòmode amb el resultat, se’l va treure del cap.

Va decidir pensar en en Klemper, en aquella tírria tan obsessiva que sentia per la Kay Spalter, en aquell convenciment amb què la considerava culpable, en aquella predisposició a alterar la investigació per arribar com més aviat millor al desenllaç desitjat.

Era un plantejament desconcertant, però no pas perquè estigués del tot allunyat del procediment habitual, sinó pel contrari. Per en Gurney, la infracció d’en Klemper no era de forma, sinó de grau. La idea segons la qual els bons detectius sempre es regien per la lògica més pura i per una ment oberta a les conclusions objectives, tant pel que feia a la naturalesa del delicte com a la identitat de la persona que l’havia comès, era en el millor dels casos una fantasia agradable. En el món real de la delinqüència i de la justícia —com en totes les iniciatives humanes— l’objectivitat és una il·lusió. La supervivència ens exigeix que arribem a conclusions ràpides. Les accions crucials sempre es basen en proves parcials. El caçador que sol·liciti una declaració jurada a un zoòleg perquè li certifiqui que el cérvol que té al punt de mira és, efectivament, un cérvol no trigarà a morir-se de gana. El que es dediqui a comptar les ratlles d’un tigre enmig de la selva abans de decidir si fuig acabarà mort i devorat. Per norma general, els gens que estimulen la certesa no passen a la generació següent.

En el món real, hem d’unir els pocs punts que tenim i endevinar un patró que sembli factible. És un sistema imperfecte. Però la vida també ho és. El perill aflora no tant per l’escassetat de punts com de les intencions inconscients que anteposen uns punts a uns altres, unes intencions que volen que el dibuix tingui un aspecte determinat. La nostra percepció dels fets varia més per la força de les nostres emocions que no pas per la inconsistència de les nostres dades.

Des d’aquesta òptica la situació era ben senzilla. En Klemper volia tant sí com no que la Kay fos culpable i, en conseqüència, s’ho va creure. Els punts que no anaven bé per fer el dibuix eren subestimats o descartats. Les normes que impedien un desenllaç «just» també eren subestimades o descartades.

Amb tot, encara hi havia una altra perspectiva.

Vist que el procés d’arribar a una conclusió a partir de dades incompletes era natural i necessari, l’advertiment habitual contra aquella pràctica es quedava en un advertiment per evitar que s’arribés a conclusions equivocades. Però la veritat era que qualsevol conclusió podia ser prematura. El veredicte sobre la legitimitat d’aquell impuls l’atorgaria la legitimitat del resultat.

Aquella idea va fer aflorar una probabilitat inquietant.

I si la conclusió d’en Klemper era correcta?

I si en Klemper i l’odi que acumulava havien arribat a la veritat? I si els seus mètodes matussers i els seus possibles delictes constituïen una ruta podrida que conduïa a la destinació correcta? I si la Kay Spalter era culpable de l’assassinat del seu marit? En Gurney no tenia gens de ganes de contribuir a l’alliberament d’una assassina a sang freda, per molt imperfecte que hagués estat el seu judici.

Fins i tot hi havia una altra possibilitat. I si la determinació enderiada d’en Klemper per engarjolar la Kay no tenia res a veure amb percepcions limitades ni amb conclusions defectuoses? I si tot plegat no havia estat sinó una empresa cínica i corrupta, contractada i sufragada per una tercera part que volia el cas tancat al més aviat possible?

I si…? I si…? I si…? En Gurney començava a trobar aquell eco irritant i infructuós, alhora que la necessitat de descobrir més fets li resultava imperiosa.

Els acords dissonants de la peça per a violoncel de la Madeleine sonaven cada vegada més forts.