El pla

El gall mort, el mètode que aparentment s’havia utilitzat per executar-lo i les possibles intencions que s’amagaven darrere d’allò havien enterbolit una mica més l’ambient de la reunió.

Fins i tot en Hardwick semblava apagat, dret al llindar de les portes vidrieres, mirant cap a l’altra banda del camp de ponent, cap a Barrow Hill. Es va girar per mirar en Gurney, que era a la taula amb l’Esti.

—Creus que va disparar des del lloc que has dit abans, al capdamunt del caminet?

—Diria que sí.

—La posició de les coses, la casa, el turó, el bosc, els camins, és bastant semblant a la situació de casa meva. L’única diferència és que casa meva la va atacar de nit, i el teu gall, de dia.

—Sí.

—Se t’acudeix per quina raó?

En Gurney es va arronsar d’espatlles.

—Només la més òbvia. La nit és el moment més eficaç per tallar la línia elèctrica. Però si vols disparar a una de les nostres gallines, ho has de fer de dia. A la nit estant tancades al graner.

Mentre semblava que en Hardwick rumiava sobre això, es va fer un silenci, que va trencar l’Esti.

—¿O sigui que creieu que en Panikos us ha enviat el mateix avís a tots dos: deixeu córrer el cas, perquè us tinc en el punt de mira?

—Una cosa així —va dir en Gurney.

—Bé, deixa’m fer-te la gran pregunta. Quant temps trigarà a passar de disparar a les teves gallines a… —La noia va deixar que la veu se li anés apagant significativament.

—Si realment el que vol és que ens retirem del cas, retirant-nos podríem evitar una nova acció. Si no ens retirem, podria arribar una nova acció ràpidament.

L’Esti va trigar un parell de segons a assumir-ho.

—D’acord. Què fem? O què no fem?

—Tirem endavant. —Si en Gurney hagués expressat la intenció de reomplir el saler, el seu to de veu no hauria pogut ser més neutre—. Tirem endavant i donem-li una raó convincent per matar-me. I un termini urgent. No cal que triem un lloc, ja l’ha triat ell.

—Vols dir… aquí, a casa teva?

—Sí.

—Com creus que intentaria…

—Hi ha un munt de possibilitats. La que em sembla més probable? Calar foc a la casa, amb mi a dins. Probablement amb un mecanisme incendiari amb control remot, com els que va utilitzar a Cooperstown. I disparar-me quan surti.

L’Esti tornava a fer uns ulls com unes taronges.

—Com saps que t’atacarà primer a tu i no en Jack? O fins i tot a mi?

—Amb l’ajuda d’en Brian Bork, podem fer que apunti en la direcció que ens convé.

Tal com esperava en Gurney, en Hardwick s’hi va oposar: va reiterar el seu argument que ja s’havia convertit en una amenaça per a en Panikos, de manera que seria fàcil erigir-se en un objectiu creïble, però ara semblava que l’argument havia perdut lògica i convicció.

Aparentment, el gall havia decantat la partida a favor d’en Gurney.

L’única cosa que faltava discutir eren els detalls, les responsabilitats i la logística.

Una hora després, amb una barreja de determinació i recel, havien acordat un pla.

L’Esti, que havia estat prenent notes durant la discussió, semblava la menys còmoda amb la conclusió. Quan en Gurney li va preguntar què la preocupava, la noia va dubtar:

—Potser…, podríeu tornar-ho a repassar una vegada més? Si no us importa…

—Què coi ens ha d’importar —va grunyir en Hardwick—. A en Sherlock li encanta tot aquest rotllo de l’estratègia. —Es va aixecar de la taula—. Mentre vosaltres ho repasseu una vegada més, jo faré una cosa útil, com per exemple fer les trucades necessàries. Hem d’embarcar en Bork en el tema com més aviat millor i hem d’assegurar-nos que SSS té disponible el material que necessitem.

Scranton Surveillance & Survival era una mena de supermercat d’armes i tecnologia que oferia els seus serveis a empreses de seguretat, paranoics antigovernamentals i a una àmplia varietat de malalts de les armes. El seu logo, SSS, estava format per tres serps de cascavell que ensenyaven els ullals. Els dependents portaven boina i roba militar. En Gurney havia visitat el lloc una vegada, per curiositat, i n’havia sortit amb la desagradable sensació d’haver estat en un univers paral·lel. Tanmateix, era la font més idònia per obtenir l’equipament electrònic que necessitaven.

En Hardwick s’havia ofert a fer el viatge, però primer volia assegurar-se que tenien el material en estoc. Es va girar cap a en Gurney:

—On és que hi ha més cobertura per al mòbil, aquí dalt?

Després d’enviar-lo per la porta lateral fins al fons del pati, en Gurney va tornar fins a l’Esti, que estava asseguda a la taula amb cara de preocupació. Va seure a l’altra banda de la taula, davant seu, i va tornar a descriure el pla que havien elaborat durant l’hora anterior.

—L’objectiu és que en Panikos tingui la impressió que apareixeré al programa de dilluns al vespre de Conflicte criminal, on revelaré tot el que he descobert sobre l’assassinat de l’Spalter, incloent-hi el secret explosiu que en Panikos ha intentat amagar fins ara. En Jack està segur que pot convèncer en Brian Bork i RAM-TV perquè tot diumenge facin anuncis que promoguin aquesta revelació.

—Però què faràs dilluns, quan se suposa que apareixes al programa? Què és el que revelaràs?

En Gurney va fugir d’estudi.

—Si tenim sort, el joc ja s’haurà acabat, aleshores, i no hauré de participar en el programa. L’important és que es promocioni aquesta suposada revelació i el fet que en Panikos se senti amenaçat i empès a fer-me callar abans que arribi el programa de dilluns.

L’Esti no va semblar tranquil·litzada.

—Què diran els anuncis de la promoció?

—Després ja trobarem les paraules per expressar-ho, però la clau és fer creure a en Panikos que sé alguna cosa grossa sobre el cas de l’Spalter que ningú més sap.

—No creus que suposarà que abans has d’haver compartit el que has descobert amb en Jack i amb mi?

—Probablement ho suposaria. —En Gurney va somriure—. Per això estic pensant que potser en Jack i tu hauríeu de morir en un accident de cotxe. A en Bork li encantarà aquesta part de la promoció. Tragèdia, polèmica, drama: a RAM-TV són paraules màgiques.

—Un accident de cotxe? Què coi vols dir?

—M’ho acabo d’inventar. Però m’agrada. I, sens dubte, reduirà les possibilitats d’en Panikos a l’hora de triar l’objectiu.

La noia li va fer una llarga mirada d’escepticisme.

—A mi tot això em sembla massa rebuscat. Estàs segur que RAM-TV s’avindrà a fer aquesta pantomima?

—Com les mosques van a la merda. T’oblides que RAM-TV viu de la pantomima. La pantomima fa pujar l’audiència. La pantomima és el seu negoci.

L’Esti va assentir amb el cap.

—O sigui que tot això és com un embut —va dir la noia—. Està pensat per canalitzar en Panikos cap a una decisió, cap a una persona, cap a un lloc.

—Exactament.

—Però és un embut bastant insegur. I potser el contenidor on va a parar l’embut té forats.

—Quins forats?

—Posem que l’embut funciona, que diumenge en Panikos sent els anuncis, es creu la pantomima, es creu que saps el seu secret, es creu que en Jack i jo ens en hem anat a l’altre barri, a causa d’un accident de trànsit o del que sigui, i creu que seria una bona idea liquidar-te i ve aquí a fer-ho… Quan? Diumenge a la nit? Dilluns al matí?

—Jo apostaria per diumenge a la nit.

—D’acord. Diguem que ve a buscar-te diumenge a la nit. Potser travessant el bosc d’amagat, potser amb una bicicleta de muntanya. Potser amb bombes incendiàries, potser amb una pistola, potser amb totes dues coses. Vaig bé?

En Gurney va fer que sí amb el cap.

—I la nostra defensa contra això què és? Instal·lar càmeres pels camps? I pel bosc? Unes emissores que ens enviïn imatges aquí a casa? En Jack amb una Glock, jo amb una Sig i tu amb aquesta petita Beretta que tens? Ho estic entenent bé?

Ell va tornar a assentir amb el cap.

—No m’he descuidat res?

—Com ara què?

—Com ara avisar la cavalleria perquè ens vingui a salvar el cul! Us heu oblidat del que va passar a Cooperstown, en Jack i tu? Tres cases enormes cremades, set persones mortes, un cap desaparegut. Sou amnèsics?

—No necessitem la cavalleria per a res, nena —va interrompre en Hardwick, que tornava del pati amb un somriure d’orella a orella—. Només una actitud positiva i el millor equipament de vigilància amb infrarojos del mercat. Acabo d’aconseguir un contracte de lloguer de curta durada de tot el que necessitem. A més de tota la col·laboració dels nostres amics de RAM-TV. O sigui que el pla demencial d’en Davey perquè el lleopard vingui a atacar el xaiet podria funcionar i tot.

La noia se’l mirava com si estigués boig.

Tot i que ningú no li havia demanat que entrés en més detalls, en Jack es va girar cap a en Gurney i va continuar.

—Scranton Surveillance & Survival ho tindrà tot a punt perquè ho passem a recollir demà a les quatre de la tarda.

—Cosa que vol dir que tornaràs a ser aquí a entrada de fosc —va dir en Gurney—. No és un gran moment per instal·lar el material.

—Tant se val. Ho podem muntar tot diumenge a primera hora del matí. I després agafem les nostres posicions. El productor d’en Bork m’ha dit que començaran a passar els anuncis en els programes d’entrevistes de diumenge al matí i després tot el dia, fins a les notícies d’última hora de la nit.

—Ho faran? —El to de l’Esti era irònic—. Així de fàcil?

—Així de fàcil, nena.

—De veritat que no els importa que tot plegat sigui una pantomima?

El somriure d’en Hardwick va brillar amb intensitat.

—Els importa un rave. Per què els hauria d’importar? A en Bork li encanta la sensació de crisi que genera tot plegat.

L’Esti va assentir lleugerament amb el cap, un gest que expressava més resignació que convenciment.

—Per cert, Davey —va dir en Hardwick—, jo de tu trauria aquest gall mort del safareig. Fot un tuf de collons.

—D’acord. Ara me n’ocupo. Però primer, m’alegro que m ho hagis recordat, tenim una coseta per afegir als anuncis de RAM TV. Un lamentable accident de cotxe.