Roses mig descloses

Una vegada més, en Gurney, afrontava aquella pregunta senzilla i urgent: i ara què?

En una situació de menys pressió, potser hauria triat l’opció més sensata i segura, una trucada immediata al 911. Havien matat un agent de policia, per molt demencial que hagués estat el seu motiu per ser en aquell escenari. Tot i que potser no havia estat intencionada, difícilment es podia dir que la seva mort fos accidental. Com a resultat directe d’un delicte greu —la detonació temerària d’un explosiu—, allò era un assassinat. El fet de no informar d’això, ni dels antecedents de la situació, les autoritats pertinents en un marge de temps raonable es podia considerar una obstrucció a la justícia.

D’altra banda, la persecució immediata d’un sospitós podia eximir-te de moltes coses.

I potser hi havia una manera de fer venir la policia local sense embrancar-se en el llarg interrogatori que sens dubte tindria lloc i que per tant li faria perdre el que podia ser l’última oportunitat real d’enxampar en Panikos i desenredar el nus del cas Spalter.

Després de tornar a girar el cos d’en Klemper per deixar-lo en la posició original —amb l’esperança que els tècnics que acudissin a l’escenari del crim no fossin prou perspicaços per veure cap prova d’aquella interferència—, en Gurney va tornar corrents cap al darrere de la casa i va cridar en Kyle en veu baixa.

Al cap de menys de mig minut el noi era al seu costat.

—Ostres, hi ha… hi ha… algú… allà a terra?

—Sí. Però oblida-te’n, de moment. No l’has vist. Tens el mòbil?

—El mòbil? Sí, esclar. Però què…?

—Truca al 911. Explica’ls tot el que ha passat aquí dalt fins que hem sortit per la finestra: la roda punxada, l’explosió, el fet que jo crec que algú ha punxat la roda d’un tret… Digue’ls que sóc un exagent de la policia de Nova York, que després de l’explosió he vist moviment a Barrow Hill, que t’he dit que t’amaguessis al bosquet, que he agafat la teva moto i he anat a buscar la persona que crec que hi ha allà dalt. I això és tot el que saps.

En Kyle encara no havia tret els ulls de sobre el cos d’en Klemper.

—Però… i el…?

—Teníem els llums apagats, és fosc, el teu pare t’ha enviat a aquest bosquet perquè t’hi amaguessis. Tu no has vist el cos en cap moment. Deixa que els que rebin la trucada el descobreixin per si sols. Quedat tan sorprès i garratibat com quedaran ells.

—Sorprès i garratibat: diria que no em costarà gaire.

—Queda’t al bosquet fins que vegis el primer cotxe patrulla pujant pel prat. Després surt a poc a poc i deixa que et vegin. Deixa que et vegin les mans.

—Encara no m’has dit què li ha passat… a ell.

—Com menys coses en sàpigues, menys coses hauràs d’oblidar, i més fàcil serà que quedis sorprès i estranyat.

—I tu què faràs?

—Depèn de com em trobi la situació al turó. Hi pensaré de camí cap allà dalt. Però sigui el que sigui, ha de ser ara. —En Gurney va tornar a pujar a la moto, la va engegar tan silenciosament com va poder, va fer mitja volta i va anar a poc a poc cap al darrere de la casa. Convençut que l’edifici li proporcionava prou cobertura, va encendre el far i a poc a poc va conduir la moto, que era poc sorollosa, cap a l’antic camí de vaques que portava fins al camp gran, darrere el qual hi havia Barrow Hill.

Estava força segur que la volta que estava fent impediria que qualsevol que hi hagués al cim del turó veiés el far de la moto que s’acostava. Després podria pujar pel camí del vessant nord, ple d’alts i baixos i que no era directament visible des de dalt.

Tot això semblava més o menys vàlid, d’entrada. Però no ho era prou. Hi havia massa incògnites. En Gurney no podia deixar de pensar que s’estava ficant en una situació en què el paio de l’altra banda de la taula no solament tenia més bones cartes, sinó que a més tenia una cadira millor i una arma més potent. Per no parlar de la trajectòria triomfal que havia seguit.

En Gurney va estar temptat de donar tota la culpa a aquells desgraciats cínics i hipòcrites de RAM-TV, responsables d’un «error» a l’hora d’emetre els anuncis de promoció de Conflicte criminal que, gairebé segur, responia a una decisió deliberada. Més publicitat comportava més audiència, i augmentar l’audiència era el seu objectiu número u. De fet, era el seu únic objectiu. Si algú moria com a resultat d’aquella decisió, bé… això tindria com a resultat la pujada d’audiència més gran de totes.

Però la dificultat de culpar-los de tot, per molt vils i perversos que fossin, era que sabia que ell també havia contribuït al problema. La seva contribució havia estat fer veure, sobretot davant d’ell mateix, que el pla tenia sentit. Ara era difícil conservar aquesta il·lusió, mentre s’escarrassava per mantenir la BSA dreta i negociava els revolts tortuosos d’un recorregut ple d’esbarzers, petits trèmols que li arribaven fins a la cintura i caus de marmotes que, encara que hi hagués hagut una visibilitat perfecta, haurien convertit el límit d’aquell camp sense segar en tot un repte. En una nit fosca, eren un malson.

A mesura que s’acostava a la falda de la muntanya, el terreny es feia més desigual i el sotragueig del feix de llum del far, que travessava els espessos matolls, omplia la zona que tenia al davant d’ombres erràtiques. En Gurney havia afrontat condicions dures en la partida final d’una batalla amb un oponent perillós, però això era pitjor. Sense temps per pensar, per avaluar els pros i els contres i els nivells de risc, se sentia obligat a actuar.

Obligat no era una paraula prou forta per descriure-ho. Ara que tenia en Panikos a l’abast, deixar-lo escapar era impensable.

Quan era tan a prop de la presa, el camp gravitatori de la persecució era més potent i el càlcul del risc racional s’esvaïa.

I també hi havia una altra cosa. Una cosa molt concreta.

Aquell record punyent d’un cotxe que s’escapava, en Danny mort, estès sobre l’asfalt. Un record que va donar origen a una convicció de ferro que mai més —mai més, fos quin fos el perill— no deixaria escapar un assassí que tenia tan a prop.

Això anava molt més enllà de les subtileses de la racionalitat. Era una cosa gravada a foc per una pèrdua insuportable als circuits del cervell.

En arribar al principi del camí del nord, havia de prendre una decisió immediata, i cap de les opcions era encoratjadora. Com que en Panikos devia anar equipat amb una mira telescòpica i uns binocles infrarojos, qualsevol intent d’arribar al cim probablement seria fatal molt abans que en Gurney pogués tenir-lo a l’abast de la Beretta. L’única manera que se li va acudir de neutralitzar l’avantatge tecnològic de l’home va ser fer-lo fugir. I l’única manera que se li va acudir de fer-lo fugir va ser transmetre-li la impressió que el superaven en nombre i en armes, una cosa no gaire fàcil d’aconseguir sense l’ajuda de ningú. Per un moment, en Gurney es va plantejar pujar a tota màquina aquell camí escarpat cridant ordres a uns companys imaginaris i contestant a crits amb altres veus, però li va semblar un estratagema massa transparent i el va descartar.

Llavors se li va ocórrer que tenia una solució a mà. Tot i que no rebria cap ajuda de veritat, l’aparició d’un equip de suport podia ser suficient, i ara estava a punt d’aparèixer un equip de suport prou sòlid. D’un moment a l’altre, en teoria, un cotxe patrulla o dos, potser tres, que amb una mica de sort anirien amb tots els llums encesos, irromprien en escena prat amunt, en resposta a la trucada d’en Kyle al 911. La seva arribada es veuria clarament des de la posició que probablement ocupava en Panikos a la vora del llac, i la visió li hauria de transmetre la impressió que hi havia prou efectius per desbancar-lo, i per tant l’impulsaria a iniciar la retirada per la pista que baixava pel darrere fins a Beaver Cross Road.

Tot això no serviria de res, però, si en Panikos agafava prou avantatge a en Gurney i se li escapava o, encara pitjor, si sortia del camí sense que el veiés i li parava una emboscada. Per evitar aquesta possibilitat, en Gurney va decidir recórrer amb el mínim soroll possible tres quatres parts del camí si fa no fa i situar-se en un punt on esperaria l’arribada dels cotxes patrulla i després improvisaria sobre la marxa, depenent de la reacció d’en Panikos.

No va haver d’esperar gaire temps. Al cap de menys d’un minut que hagués arribat a la posició del camí que volia —a una curta distància del cim—, va veure al capdavall del prat els llums de colors que oscil·laven entre els arbres. I de manera gairebé immediata va sentir el soroll que esperava: un tot terreny que arrencava a tota màquina i després anava baixant de revolucions, cosa que volia dir que, almenys d’entrada, en Panikos estava actuant tal com havia previst.

En Gurney va posar la BSA a tot gas i va recórrer el tram de camí que faltava tan ràpid com es atrevir. Quan va arribar a la petita clariana de la vora del llac, va alentir la marxa per intentar sentir el tot terreny i calcular-ne la posició i la velocitat. Li va semblar que en Panikos no havia cobert més de cent metres de la pista de baixada.

Quan va girar per enfilar la pista i el far va il·luminar la clariana, va veure dues coses estranyes que li van cridar l’atenció. Sobre la roca plana des d’on es tenia la millor vista de la casa d’en Gurney, hi havia un ram de flors. Les tiges estaven embolicades amb un paper de seda groc. Les flors eren d’un vermell marronós intens, un color típic de la sang resseca i també el color més habitual dels crisantems d’agost de la zona.

No va poder evitar pensar si el ram —o el «pom», d’acord amb les paraules de la cançó— estava destinat a ell i havia de ser el missatge final que en Panikos volia deixar sobre el seu cadàver.

La segona cosa estranya era un objecte de metall negre que hi havia a terra, de la mida de mig cartró de cigarrets, situat entre en Gurney i el ram. La seva reacció va ser sobtada, física: va donar un cop de manillar cap a la dreta i va fer girar l’accelerador. La moto va arrencar bruscament, de manera que va llançar una pluja de terra i grava en la foscor i va enfilar la vora del llac a tota pastilla.

Si en Gurney no s’hagués apartat amb aquella rapidesa, l’explosió que va venir a continuació l’hauria matat. Tal com va anar, l’únic efecte negatiu va ser l’impacte dolorós de terra i pedretes contra l’esquena.

En resposta a aquest intent de matar-lo, va cridar amb la millor veu de capità d’equip que va saber fer: «Atenció a totes les unitats, vessant posterior, Barrow Hill. Explosiu amb control remot. Sense víctimes». La idea era augmentar la pressió sobre en Panikos, fer que reaccionés temeràriament, que cometés errors, que perdés l’aplom. Aconseguir que topés contra un arbre o caigués en una rasa. L’objectiu era aturar-lo com fos.

Seria imperdonable deixar-lo escapar.

Deixar que el BMW vermell es perdés en la llunyania i desaparegués per sempre.

No. Això no passaria. Costés el que costés, això no tornaria a passar.

No podia deixar que en Panikos li agafés gaire avantatge. A dos-cents metres de distància, per exemple, podia ser que tingués prou marge d’espai i temps per aturar-se de cop, girar-se, agafar bé la seva arma i disparar un bon tret mentre en Gurney encara era massa lluny per tenir cap possibilitat d’utilitzar la Beretta.

Fixant-se alternativament en els llums del darrere del tot terreny i en el camí ple de sots, ara en Gurney no estava guanyant terreny ni perdent-ne. Però a cada segon que passava notava que li anava tornant el record físic d’anar amb moto. Igual com quan esquies després d’un llarg parèntesi, amb aquella baixada estava recuperant el ritme i la coordinació. Quan van sortir a l’asfalt de Beaver Cross, amb el tot terreny encara uns cent metres davant seu, en Gurney es va sentir prou segur per accelerar al màxim.

El tot terreny semblava extraordinàriament ràpid —devia estar construït o trucat per córrer—, però la BSA encara ho era més. En un quilòmetre i mig, en Gurney havia reduït la distància que els separava a cinquanta metres, potser quaranta —encara massa lluny per a un tret de pistola des d’una moto. Va calcular que a cap d’una mica més de mig quilòmetre ja estaria prou a prop.

Potser intuint el mateix, però des de l’altre punt de vista, en Panikos va girar i va deixar la carretera asfaltada per agafar un camí de carro més o menys paral·lel que recorria el límit d’un llarg camp de blat de moro. En Gurney va fer el mateix, no fos cas que l’home decidís ficar-se al camp de blat de moro.

Encara més ple de sots que la pista de Barrow Hill, el camí de carro va imposar el seu propi límit de velocitat de quaranta a cinquanta quilòmetres per hora, cosa que va fer que la BSA perdés l’avantatge que tenia a la carretera i en Panikos mantingués la distància i fins i tot l’eixamplés una mica, ja que els amortidors del seu vehicle eren més adequats a la superfície que els d’en Gurney.

El camí i el camp de blat de moro adjacent baixaven cap a la vall del riu, relativament més plana però encara molt irregular. Al final del camí, en Panikos va entrar en un camp de pastura abandonat del que, segons li havien dit en Gurney una vegada, havia estat la granja de productes lactis més gran de la zona. Convertit ara en una zona plena de monticles coberts d’herba i rierols fangosos, va donar al tot terreny un avantatge clar sobre la BSA, cosa que va ampliar la distància entre tots dos fins als cent metres del principi i una mica més. Això va empènyer en Gurney a posar la moto a unes velocitats insensates en el que era l’equivalent a un eslàlom sense il·luminació. En una persecució com aquella hi havia una simplicitat primària que li anestesiava la por i li anul·lava qualsevol càlcul de riscos raonable.

A més dels llums de posició vermells, cap als quals dirigia tots els seus esforços, va començar a veure que a la vall, més enllà, hi havia altres llums. Llums de colors, llums blancs, alguns aparentment immòbils, d’altres que es movien. D’entrada, això el va desorientar. On coi havia anat a parar? A Walnut Crossing, aquell desplegament de llums brillants era tan poc habitual com les aloses pradenques a Manhattan. Llavors, quan va veure un arc de llums taronges que giraven lentament, hi va caure.

Era la roda de fira de la fira agrícola d’estiu.

En Panikos va continuar ampliant l’avantatge mentre travessava una depressió de terra pantanosa que separava el prat anterior d’un terreny més alt i sec d’unes dues-centes cinquanta hectàrees, ocupat per la fira i les seves zones d’aparcament. Durant uns quants segons desesperants, en Gurney es pensava que havia perdut en Panikos en el mar de cotxes que envoltaven la tanca de la fira pròpiament dita. De seguida, però, va veure aquells llums que ja coneixia tan bé avançant per un carril exterior del pàrquing en direcció a l’entrada dels expositors.

Quan en Gurney va arribar a l’entrada, el tot terreny ja l’havia travessat. Tres noies que portaven un braçalet de Seguretat, evidentment encarregades de controlar el punt d’admissió, semblaven desconcertades. Una parlava per un walkie-talkie i una altra per un mòbil. En Gurney es va aturar al costat de la tercera. Enfilat a la moto, li va ensenyar la credencial d’agent retirat del Departament de Policia de Nova York mentre li feia la pregunta:

—Acaba d’entrar un tot terreny?

—I tant! Un nano en un quatre per quatre. L’està perseguint?

En Gurney va dubtar un segon davant la paraula «nano» abans d’adonar-se que, vist fugaçment, aquesta era exactament la impressió que devia fer en Panikos.

—Sí. Com anava vestit?

—Vestit? Buf… Jo… jo diria que amb una mena de jaqueta negra lluent… D’aquestes caçadores de niló… No n’estic del tot segura.

—D’acord. Has vist cap a on ha anat?

—Sí, el molt desgraciat! Cap allà. —La noia va assenyalar un passatge improvisat entre una de les tendes principals i una llarga filera de furgonetes i autocaravanes.

En Gurney va travessar l’entrada i va anar fins al final d’aquell passatge estret, que desembocava en un dels passejos principals de la fira. La mirada despreocupada de la gent que voltava tranquil·lament no feia deduir cap topada recent amb un tot terreny, cosa que volia dir que probablement en Panikos s’havia esmunyit en algun dels molts espais que hi havia entre les autocaravanes i ara podia ser a qualsevol lloc de la fira.

En Gurney va girar cua i va tornar a recórrer a tota velocitat el passatge fins a la zona de l’entrada, on va veure que un policia amb cara de pomes agres s’havia afegit a la consternació de les tres noies; sens dubte, devia ser un policia local que es guanyava un sou extra reforçant el contingent de seguretat.

De cabells grisos, panxut, el policia s’estirava un uniforme que potser li havia anat bé deu anys enrere i va mirar la BSA amb una combinació descarada d’enveja i menyspreu.

—Quin problema hi ha aquí?

En Gurney va ensenyar-li la credencial.

—L’home que ha entrat sense parar-se fa un parell de minuts va armat i és perillós. Tinc raons per creure que m’ha punxat una roda del cotxe d’un tret.

El poli es mirava la credencial com si fos un passaport nord-coreà.

—Va armat, vostè?

—Sí.

—Aquest document diu que està retirat. Porta el permís d’armes?

En Gurney va passar ràpidament al compartiment de la seva cartera on es veia el permís.

—Aquí hi ha un factor de temps important, agent. L’home del tot terreny és un…

El policia el va tallar.

—Tregui’l de la cartera i doni-me’l.

En Gurney ho va fer i li va parlar amb veu més alta:

—Escolti. L’home del tot terreny és un sospitós perseguit per assassinat. Perdre’l ara no seria gens bona cosa.

El poli va examinar el permís.

—A poc a poc… Detectiu. Està molt lluny de la Poma Podrida, ara. —Va arrufar el nas desagradablement—. Aquest fugitiu seu es diu d’alguna manera?

En Gurney no havia previst destapar la capsa dels trons, però ara no hi veia més remei.

—Es diu Petros Panikos. És un assassí professional.

—Un què?

Les tres noies encarregades de vigilar l’entrada ara feien una fila darrere del poli, els ulls molt oberts.

En Gurney feia esforços per conservar la paciència.

—En Petros Panikos ha matat set persones a Cooperstown aquesta setmana. Podria ser el causant de la mort d’un agent de policia fa mitja hora. Ara mateix és al recinte d’aquesta fira. Entén què vol dir, això?

El policia va posar la mà a la culata de la pistola, que tenia enfundada.

—Qui coi és vostè?

—La meva credencial ho diu exactament: David Gurney, detectiu de primer grau, Departament de Policia de Nova York, retirat. També li he dit que estic perseguint un sospitós d’assassinat. Ara li diré una cosa més. Està causant una obstrucció innecessària a aquesta captura. Si aquesta obstrucció acaba en una fugida del sospitós, serà el final de la seva carrera. M’ha sentit bé, agent?

L’hostilitat tèrbola que hi havia als ulls del poli s’estava convertint en una cosa més perillosa. Va estrènyer els llavis i va posar al descobert els extrems d’unes dents serrades. Lentament, va recular un pas.

—Ja n’hi ha prou. Baixi de la moto.

En Gurney va mirar darrere seu i es va dirigir a la filera de noies bocabadades amb veu pausada i forta.

—Truqueu al cap de seguretat! Feu-lo venir a l’entrada. Ara mateix!

El poli es va girar i va aixecar la mà que tenia lliure en un gest de Stop.

—No cal que crideu a ningú. Res de trucades. A ningú. Me n’ocuparé jo mateix.

A en Gurney li va semblar que potser aquella seria la seva única oportunitat. Per molt arriscada que fos, perdre en Panikos no era una opció acceptable. Va accelerar de cop, va moure el manillar cap a la dreta, va fer girar la màquina cent vuitanta graus i, amb la roda posterior fumejant, va enfilar a tota pastilla el passatge del darrere de les autocaravanes. A mig camí, de sobte es va ficar entre dos d’aquells grans vehicles i es va trobar serpentejant en un laberint de furgonetes de totes les mides i formes. Aviat va sortir a un dels passejos més estrets de la fira, al llarg del qual els paradistes exhibien de tot, des de barrets peruans de colors cridaners fins a escultures d’ossos fetes amb motoserra. Va deixar la BSA en un espai mig amagat entre dues parades; una venia dessuadores de Walnut Crossing i l’altra, barrets de cowboy de palla.

Impulsivament, es va comprar una dessuadora i un barret i més enllà, en el mateix passeig, es va aturar en un lavabo i es va posar aquella dessuadora gris clar sobre la camisa fosca de màniga curta que portava. Després es va treure la Beretta de la funda del turmell, i se la va ficar a la butxaca de la dessuadora i va mirar quin aspecte tenia al mirall del lavabo. El canvi, juntament amb l’ala del barret de cowboy, que li tapava els ulls, li va fer el pes: a en Panikos i a aquell poli torracollons els costaria reconeixe’l, com a mínim des de lluny.

Llavors se li va acudir que en Panikos potser estava fent una cosa semblant per camuflar-se en l’entorn, i això va suscitar una pregunta òbvia. Mentre buscava aquell homenet entre la gentada, en quines característiques s’havia de fixar?

L’alçada, estimada al voltant del metre i mig, el situava en el grup de la majoria dels nens de nou a dotze anys. Desgraciadament, era probable que els nens d’aquesta edat sumessin almenys uns quants centenars dels aproximadament deu mil visitants de la fira. Hi havia altres criteris que poguessin reduir el perfil? Els vídeos de seguretat havien estat útils a l’hora d’establir certs fets, però per proporcionar un retrat independent del context original tenien un valor limitat, ja que una gran part dels cabells i la cara d’en Panikos estaven tapats amb les ulleres de sol, la cinta del cap i la bufanda. El nas sí que havia quedat al descobert, i era inconfusible, igual que la boca, però era ben poca cosa per facilitar la identificació ràpida d’una cara entre tota aquella gernació en moviment.

L’atabalada noia de seguretat de la porta li havia dit que creia que portava una jaqueta negra, però en Gurney no hi confiava gaire. No l’havia vist segura i, encara que ho hagués estat, les pistes de testimonis que estaven sota pressió normalment no eren gaire correctes, sinó més aviat del tot equivocades. I, fos quina fos la indumentària que portés en el moment d’irrompre a l’entrada, en Panikos podia haver-la canviat tan ràpidament com ho acabava de fer en Gurney. Per tant, almenys de moment, buscava una persona baixa i prima amb un nas afilat i una boca de nen.

Com si volguessin subratllar la insuficiència d’aquesta descripció, una colla de com a mínim dotze nanos esverats —de deu o onze anys, potser dotze— va travessar el passeig just davant seu. Potser la meitat no complien els paràmetres de mides pel que feia a l’alçada o el volum, però en Panikos es podia confondre fàcilment entre l’altra meitat.

De fet, imaginem-nos que efectivament s’hi havia confós. Imaginem-nos que en Panikos estava camuflat entre aquells nens, allà mateix, davant d’en Gurney. Com podia distingir-lo?

Era un repte descoratjador, sobretot perquè era evident que el grupet havia visitat una de les parades on et pintaven la cara, cosa que ocultava els seus trets sota la fisonomia del que en Gurney suposava que eren súper herois de còmic. I quants grups com aquells hi podia haver circulant en aquell moment pel recinte de la fira, amb en Panikos com a possible paràsit?

Va ser aleshores quan es va adonar del que estaven fent els membres d’aquell grup en concret. S’acostaven als visitants de la fira, sobretot als adults, amb rams de flors. Va accelerar el pas i els va seguir fins al passeig més ample per observar amb més atenció el que passava.

Venien flors o, més concretament, regalaven un ram a qualsevol que fes una donació d’un mínim de deu euros al Fons d’Ajuda als Afectats per les Inundacions de Walnut Crossing. Però el que li va cridar completament l’atenció era l’aspecte d’aquells poms.

Les flors eren crisantems de color vermell fosc i les tiges estaven embolicades amb paper de seda groc; aparentment eren idèntiques a les que en Panikos havia deixat sobre la roca, a la vora del llac.

Què volia dir, això? Després de rumiar en les implicacions que tenia, en Gurney va arribar a la conclusió que molt probablement les flors de la vora del llac havien sortit de la fira, cosa que volia dir que en Panikos hi havia estat abans d’anar a Barrow Hill. Això suscitava una pregunta interessant:

Per què?

Segur que en Panikos no havia anat a la fira amb l’objectiu de comprar un ram i portar-lo a la finca d’en Gurney, perquè no tenia manera de saber que hi trobaria unes flors com aquelles, i en tot cas una floristeria de la zona hauria estat una solució més evident. No: havia anat a la fira per alguna altra raó, i els crisantems havien estat secundaris.

Així doncs, quina havia estat la raó fonamental? Segur que no havia estat per pujar a aquelles atraccions rústiques, pel cotó de sucre o pel bingo-fems. Llavors per què dimonis…?

Una trucada al mòbil li va tallar el fil dels pensaments.

Era en Hardwick, extremament nerviós.

—Merda, tio! Estàs bé?

—Em sembla que sí. Què passa?

—Això és el que vull saber jo! On collons ets?

—A la fira. I en Panikos també.

—Llavors què passa a casa teva?

—Com ho saps que…?

—Era a la carretera acostant-me al trencall de casa teva i em trobo un puto comboi: dos cotxes patrulla, el cotxe del xèrif i un cotxe del DIC pujant pel camí de casa teva. Què collons passa?

—En Kempler és allà dalt, al costat de casa. Mort. Una llarga història. Sembla que els que han rebut la trucada d’auxili han trobat el cos i han demanat ajuda. El comboi que veus seria la segona onada.

—Mort? En Mick el Podrit? Mort com?

En Gurney el va posar al corrent dels fets tan de pressa com va poder: des de la roda punxada fins a l’explosió de la pila de taulons, passant per l’angle mortífer clavat al coll d’en Klemper, les flors de Barrow Hill i les de la fira.

Repassar tot allò va recordar-li la necessitat de fer una cosa: trucar a en Kyle de seguida.

En Hardwick va escoltar en silenci absolut la narració dels esdeveniments.

—El que has de fer —va dir en Gurney— és venir cap aquí, al recinte de la fira. Tu has vist els mateixos vídeos que jo, o sigui que tens tantes possibilitats de reconèixer en Panikos com jo.

—Que són gairebé nul·les.

—Ja ho sé. Però ho hem d’intentar. És aquí, en algun lloc. Ha vingut aquí per alguna raó.

—Quina raó?

—No en tinc ni idea. Però avui ja ha estat aquí i ara torna a ser-hi. No és cap casualitat.

—Escolta, ja sé que tu creus que agafar en Panikos és la clau de tot, però no oblidis que el va contractar algú, i jo crec que és en Jonah.

—Has descobert alguna cosa?

—Només m’ho diu el cor, això és tot. Aquell fill de puta amaga alguna cosa.

—A part d’un mòbil de cinquanta milions de dòlars?

—Sí. Crec que sí. Se’l veu massa somrient, massa serè.

—Potser només és l’encantadora herència genètica dels Spalter.

En Hardwick va deixar anar un riure flegmàtic.

—Que se la confitin, l’herència.

En Gurney estava ansiós per posar-se en contacte amb en Kyle i per començar a buscar en Panikos.

—D’acord, Jack. Afanya’t. Truca’m quan arribis.

Quan estava acabant la trucada, va sentir la primera explosió.