Els germans Spalter

Un pla de mig cos en amunt d’un home assegut en una butaca d’aspecte confortable omplia gairebé tota la pantalla de l’ordinador. En Gurney va reconèixer en Jonah Spalter per la fotografia que sortia a la web de la Catedral del Ciberespai. Se’l veia ben il·luminat, de manera experta, sense elements superflus en el quadre del vídeo que et distraguessin de la sòlida estructura òssia de la cara. La seva expressió era de calma estudiada, amanida amb una petita ombra de preocupació. Mirava directament a la càmera, i per tant feia l’efecte de mirar directament als ulls d’en Gurney.

—Hola, David. Sóc en Jonah. —Si la seva veu hagués estat un color, hauria estat un color pastel—. Li està bé que li digui David? O preferiria inspector Gurney?

—David ja m’està bé. Gràcies per posar-se en contacte amb mi.

Hi va haver un petit cop de cap afirmatiu, un petit somriure, una lleugeríssima preocupació d’assistent social als ulls.

—El seu correu electrònic tenia un to urgent, a més d’algunes frases força alarmants. El puc ajudar d’alguna manera?

—Què en sap de l’intent d’aconseguir anul·lar la condemna a la seva cunyada?

—Sé que l’intent ha acabat amb l’assassinat del seu advocat defensor, juntament amb el de sis veïns seus.

—Alguna cosa més?

—Sé que el senyor Bincher havia fet algunes acusacions molt serioses de corrupció policial. El correu electrònic que em va enviar també parlava de corrupció, així com de «dinàmica familiar». Això podria voler dir gairebé qualsevol cosa. Potser m’ho podria explicar.

—És una esfera que probablement la investigació oficial tindrà en compte.

—La investigació oficial?

—L’assassinat d’en Lex Bincher forçarà el Departament d’Investigació Criminal a revisar l’assassinat del seu germà. No solament el DIC, sinó probablement també el Despatx del Fiscal General, ja que les acusacions de corrupció del recurs d’apel·lació de la Kay apunten al DIC. Arribats a aquest punt, tornarem a analitzar les noves proves que hem descobert, unes proves que indiquen que la Kay va ser incriminada de manera fraudulenta. Per tant, siguin quins siguin els organismes implicats, preguntaran qui, a part de la Kay, es va beneficiar de la mort d’en Cari.

—Bé —va dir en Jonah desconcertat, els ulls molt oberts—, sens dubte això m’inclouria a mi.

—És veritat que vostè i el seu germà no s’entenien?

—Que no ens enteníem? —Va fer un riure fluix i trist—. Això seria un eufemisme. —En Jonah va tancar els ulls un moment mentre remenava el cap, com si se sentís aclaparat pels pensaments que li provocava el tema. Quan va tornar a parlar ho va fer amb un to més esmolat—: Sap on sóc ara mateix?

—No en tinc ni idea.

—No ho sap ningú. Aquesta és la idea.

—Quina idea?

—En Cari i jo no ens vam entendre mai. Quan érem més joves’ la cosa no tenia gaire importància. Ell tenia els seus amics i jo els meus. Després, com vostè deu saber, no és cap secret, el meu pare ens va unir en aquesta monstruositat coneguda com a Spalter Realty. Aquí és on això de «no entendre’s» es va convertir en una cosa perniciosa. Quan em van obligar a treballar diàriament amb en Cari… em vaig adonar que estava tractant amb alguna cosa més que un germà difícil. Estava tractant amb un monstre. —En Jonah va fer una pausa, com si volgués deixar espai perquè el terme monstre s’escampés per la imaginació d’en Gurney.

A en Gurney li va semblar que aquell era un discurs que en Jonah devia haver fet altres vegades, una explicació repetida sovint sobre una relació dolentíssima.

—Vaig veure com en Carl passava de ser un home de negocis egoista i agressiu a ser tot un sociòpata. A mesura que creixia la seva ambició política, per fora es convertia en una persona més amable, més magnètica, més carismàtica. Per dins, s’estava podrint irremeiablement, fins a convertir-se en un forat negre de cobdícia i ambició. En termes bíblics, era un «sepulcre emblanquinat» integral. Es va aliar amb gent de la seva corda. Gent despietada. Criminals de pronòstic. Personatges de la màfia com en Donny Angel. Assassins. En Carl volia treure grans quantitats de diners de Spalter Realty per finançar els seus projectes amb aquesta gent i també la seva candidatura a governador, que era d’una hipocresia suprema. No parava de pressionar-me perquè accedís a fer transaccions poc ètiques amb què jo no volia, ni podia, estar d’acord. L’ètica, la moral, la legalitat… Cap d’aquestes paraules significava res per a ell. Va començar a espantar-me. De fet, aquesta paraula no és prou forta. La veritat és que m’aterria. Vaig acabar creient que estava disposat a fer qualsevol cosa, qualsevol, per obtenir el que volia. A vegades… tenia una mirada… realment satànica. Com si tot el mal del món es concentrés en aquells ulls.

—Com ho va solucionar?

—Solucionar-ho? —Una altra vegada, el petit somriure i el riure trist, seguit per una veu baixa gairebé confessional—. Vaig fugir.

—Com?

—Movent-me sense parar. Literalment. Un dels grans avantatges de la tecnologia actual és que ho pots fer gairebé tot des de qualsevol lloc. Em vaig comprar una autocaravana, la vaig equipar amb tots els aparells de comunicació necessaris i la vaig convertir en la seu ambulant de la Catedral del Ciberespai. Una operació en què he acabat veient la mà de la Providència.

Sempre que tinguis el bé com a objectiu, del mal en pots treure un bé.

—I en aquest cas el bé seria…

—No tenir una ubicació geogràfica fixa, no ser enlloc, en certa manera. La meva única ubicació ara és internet, i internet és a tot arreu. Cosa que ha resultat ser el «lloc» ideal per a la Catedral. La Catedral del Ciberespai. Ubiqua. Universal. Entén què vull dir, David? La necessitat de fugir del meu germà i els seus socis letals s’ha transformat en un do. Realment, els camins del Senyor són inescrutables. Aquesta és una veritat que ens trobem una vegada i una altra. L’única cosa que es necessita és tenir la ment i el cor oberts. —A en Jonah se’l veia cada vegada més radiant. En Gurney es va preguntar si havia fer un petit retoc en la il·luminació. Li van agafar ganes d’abaixar la brillantor.

—Llavors va rebre un segon do, un gran do, amb la mort d’en Cari.

El somriure d’en Jonah es va congelar.

—És veritat. Una vegada més, del mal en va sortir el bé.

—Un bé immens, pel que sembla. He sentit dir que els actius de Spalter Realty tenen un valor superior als cinquanta milions de dòlars. És veritat?

El front de l’home es va arrufar, mentre que la boca va continuar somrient.

—En el mercat d’avui en dia, és impossible dir-ho. —Va fer una pausa i es va arronsar d’espatlles—. Però suposo que, uns quants dòlars amunt o avall, és una xifra vàlida com qualsevol altra.

—És veritat que abans de la mort d’en Cari no podia tocar aquests diners però ara tots van a parar a vostè?

—No a mi. A la Catedral. Jo sóc un simple conducte. La Cibercatedral és d’una importància suprema. És molt més important que qualsevol individu. L’obra de la Catedral és l’única cosa que compta. L’única.

En Gurney es va preguntar si darrere d’aquesta prioritat tan rotunda no hi havia una amenaça poc subtil. En lloc d’embrancar-se en aquest tema, però, va decidir canviar de rumb.

—El va sorprendre l’assassinat d’en Cari?

Aquesta pregunta va provocar la primera vacil·lació visible d’en Jonah. Va unir els extrems dels dits davant del pit.

—Sí i no. Sí, perquè d’entrada aquesta forma de violència extrema sempre sobta. No, perquè l’assassinat no era un final sorprenent per a la mena de vida que portava en Cari. I fàcilment em podia imaginar algú proper a ell que arribés a aquests extrems.

—Fins i tot algú com la Kay?

—Fins i tot algú com la Kay.

—O algú com vostè mateix?

En Jonah va embolcallar la seva resposta amb un posat greu.

—O algú com jo mateix.

Llavors, de manera no del tot subreptícia, es va mirar el rellotge.

En Gurney va somriure.

—Només un parell de preguntes més.

—Tinc una transmissió en directe d’aquí a deu minuts, però endavant, sisplau.

—Quina opinió li va merèixer en Mick Klemper?

—Qui?

—L’investigador en cap de l’assassinat d’en Cari.

—Ah, sí. Quina opinió em va merèixer? Vaig pensar que potser tenia un problema amb la beguda.

—El va interrogar?

—No en diria un interrogatori, d’allò. Aquell dia, al cementiri, em va fer unes quantes preguntes bàsiques. Es va apuntar les meves dades de contacte, però no em va dir res mai més. No em va semblar especialment rigorós… o digne de confiança.

—Se sorprendria si li diguessin que és culpable d’haver manipulat proves?

—No puc dir que me n’estranyés gaire. —Va inclinar el cap amb curiositat—. Està dient que va utilitzar mitjans il·legals perquè condemnessin la Kay? Per què?

—Un cop més, en aquest moment això forma part del recurs d’apel·lació i és confidencial. Però sí que suscita una qüestió important. Suposant que la Kay no matés en Carl, evidentment algú altre ho va fer. El fet que l’assassí estigui lliure el preocupa?

—Per la meva seguretat? En absolut. En Carl i jo estàvem als antípodes cada vegada que es prenia una decisió dins l’empresa, cada vegada que es proposava una acció dins de Spalter Realty, igual que en qualsevol qüestió personal que sorgís mai entre nosaltres. No vam tenir mai els mateixos amics, els mateixos objectius, el mateix res. És molt improbable que tinguéssim un enemic comú.

—Una última pregunta. —En Gurney va fer una pausa, no pas per cap indecisió sinó per crear un efecte dramàtic—. Què diria si li expliqués que potser la mort de la seva mare no va ser accidental?

—Què vol dir? —En Jonah va parpellejar, aparentment atònit.

—Han sorgit proves que relacionen la seva mort amb la d’en Carl.

—Quines proves?

—Aquí no hi puc entrar. Però semblen convincents. Se li acudeix alguna raó per la qual la persona que va tenir com a objectiu en Carl també hagués tingut com a objectiu la seva mare?

L’expressió d’en Jonah era una barreja d’emocions congelada. La més evident era la por. Però era la por pel desconegut? O era una por que el que era desconegut es convertís en conegut? Va remenar el cap.

—No… no sé pas què dir. Escolti, necessito saber quina… vull dir, a quina mena de proves es refereix?

—Ara mateix, això és un aspecte confidencial del recurs d’apel·lació. Intentaré tenir-lo informat com més aviat millor.

—El que diu és… absolutament rocambolesc.

—Ho deu semblar. Però si se li acudeix alguna explicació, qualsevol escenari que cregui que pogués relacionar les dues morts, faci-m’ho saber de seguida, sisplau.

L’única resposta visible de l’home va ser un petit cop de cap afirmatiu.

En Gurney va decidir fer un altre canvi de rumb brusc.

—Què en pensa, de la filla d’en Carl?

En Jonah va empassar saliva i es va regirar a la cadira.

—M’està preguntant si hauria… si hauria pogut matar el seu pare? I també la seva àvia? —Va semblar confós—. No en tinc ni idea. L’Alyssa no… no està bé, però… matar el seu pare? I la seva àvia?

—No està bé en quin sentit? Pot ser més concret?

—No. Ara no. —Es va mirar el rellotge com si l’hora que marcava el deixés desconcertat—. De debò que he de marxar. De debò. Ho sento.

—L’última pregunta. Qui més podria haver volgut matar en Carl?

En Jonah va aixecar els palmells de les mans en un gest que transmetia frustració per la pregunta.

—Qualsevol. Qualsevol que s’hi acostés prou per veure la immundícia que s’amagava darrere el seu somriure.

—Gràcies per la seva ajuda, Jonah. Espero que puguem tornar a parlar. Per cert, quin és el tema de la transmissió?

—Perdoni, la què?

—La transmissió.

—Ah. —Va fer cara de pomes agres—. El tema d’avui és «El camí a la glòria».