Lluny del perill

—Què en penses, doncs? —En Kyle, la mirada inquisitiva, aguantava una tassa de cafè calent amb les dues mans, els colzes repenjats a la taula de l’esmorzar.

—Què en penso dels vídeos? —En Gurney estava assegut a l’altra banda de la taula de pi rodona, aguantant la seva tassa d’una manera semblant, agraint l’escalfor que li donava a les mans. La temperatura havia caigut gairebé deu graus d’un dia per l’altre, des dels vint fins als deu, una cosa prou habitual al nord-oest de les Catskill, on sovint la tardor arribava a l’agost. El cel estava tapat i amagava el sol, que en condicions normals, a aquesta hora, un quart de vuit, s’hauria vist per sobre la serralada de llevant.

—Creus que t’ajudaran a aconseguir… el que vols aconseguir?

Lentament, en Gurney va fer un glop de cafè.

—La seqüència del cementiri aporta un parell de coses. Estableix el punt en què en Carl va rebre el tret, i l’angle obstruït des de la finestra de l’apartament a aquesta posició debilitarà l’argument de la policia sobre l’origen del tret. I el fet que el vídeo estigués en mans de la policia des del principi, en mans d’en Klemper, abonarà l’acusació d’ocultació de proves. —En Gurney va callar i per un moment va quedar absort en el record de la conversa que havia tingut amb en Klemper al centre comercial de Riverside.

En Gurney va veure en Kyle observant-lo amb curiositat i va continuar.

—La seqüència del carrer és útil en dos sentits: pel que ensenya i pel que no ensenya. El simple fet que no s’hi vegi la Kay Spalter entrant a l’edifici hauria estat una prova exculpatòria important per a la defensa. De manera que, com a mínim, abona unes acusacions serioses de supressió de proves i mala conducta professional per part de la policia.

—Llavors… com és que no se’t veu més content?

—Més content? —En Gurney va dubtar—. Suposo que estaré més content quan ens acostem al final.

—Quin és el final?

—Depèn de l’objectiu de què parlem.

—Què vols dir?

—Hi ha un objectiu establert per l’equip i hi ha l’objectiu d’en Hardwick.

—No són el mateix?

—Esclar que no. Seria massa senzill. —Sorprès pel seu propi to de veu, en Gurney va fer una pausa abans de continuar—. L’objectiu general en què estem tots d’acord és assegurar que es faci justícia amb la Kay, basant-nos en les proves d’una condemna il·legítima. Aquest objectiu ja està pràcticament aconseguit, en el sentit que s’han descobert prou coses per assegurar almenys una revisió del cas i probablement una revocació rotunda. D’altra banda, l’objectiu personal d’en Jack és venjar-se, fer com més mal millor a l’organització que el va fotre al carrer, i vés a saber quan considerarà que aquest objectiu s’ha aconseguit.

En Kyle va assentir lentament amb el cap.

—I el teu?, quin és el teu objectiu?

—M’agradaria saber què va passar de veritat.

—Vols dir descobrir qui va matar en Carl?

—Sí, això és el que és realment important. Si la Kay és innocent vol dir que algú altre volia matar en Carl, va tramar un pla i va contractar en Panikos per dur-lo a terme. Vull saber qui va ser. I el petit assassí que va prémer el gallet? De moment, ja ha estat capaç de matar nou persones, sense comptar el munt de persones que ha matat abans; se n’ha sortit sempre sense que l’enxampessin i hi ha tornat. Voldria que aquesta vegada no se’n sortís.

—Fins a quin punt creus que esteu a prop d’aturar-lo?

—Fa de mal dir.

En Kyle va clavar-li una mirada intel·ligent i inquisitiva que indicava clarament que esperava una resposta millor. Mentre en Gurney en buscava una sense èxit, el so del telèfon mòbil el va salvar.

Era en Hardwick. Com de costum, l’home no va perdre el temps amb salutacions.

—He rebut el teu missatge sobre això de la trucada per internet amb en Jonah Spalter. On coi és?

—No en tinc ni idea. Però el fet que vulgui tenir una conversa d’aquesta manera és millor que res. Vols venir abans de les vuit en lloc de les nou i participar-hi?

—No puc arribar abans de les nou. L’Esti igual. Però tots dos tenim una fe immensa i indestructible en les teves habilitats com a interrogador. Tens un programa per gravar la trucada?

—No, però el puc descarregar. Hi ha alguna pregunta concreta que voldries que li fes?

—Sí. Pregunta-li si va contractar l’home que es va carregar el seu germà.

—Una gran idea. Algun altre consell?

—Sí. No la caguis. Fins a les nou.

En Gurney es va tornar a ficar el telèfon a la butxaca.

En Kyle va inclinar el cap, encuriosit.

—Què és el que has de descarregar?

—Un programa de gravació audiovisual que sigui compatible amb Skype. Creus que me’l podries trobar?

—Dóna’m el nom i la contrasenya que fas servir a Skype. Ara mateix me n’ocupo.

Mentre el noi anava cap a l’estudi proveït de la informació que necessitava, en Gurney va somriure davant d’aquell afany d’ajudar-lo, i va somriure també pel simple plaer de tenir el seu fill a casa. Això va fer que es preguntés, una vegada més, per què passaven tan poques estones junts.

Hi va haver un temps en què li va semblar que en sabia la raó, un temps que va arribar al punt més crític quan en Kyle va començar a guanyar una quantitat de diners obscena a Wall Street gràcies a una feina on havia entrat per la porta que li havia obert un amic de la universitat. En Gurney estava convençut que el Porsche groc que va anar acompanyat d’aquella feina era la prova concloent que els gens embogits pels diners de la seva exdona, agent immobiliària i mare d’en Kyle, s’havien acabat imposant. Però ara sospitava que això només havia estat una justificació que l’absolia d’un fracàs més profund i menys explicable a l’hora de comunicar-se amb el seu fill. Acostumava a dir-se que això era perquè en Kyle li recordava la seva exdona per altres coses desagradables —certs gestos, certes entonacions, certes ganyotes—. Però això també era una excusa qüestionable. Hi havia moltes més diferències que semblances entre mare i fill, i encara que no fos així, era pervers i injust equiparar una persona amb l’altra.

A vegades pensava que l’explicació real no anava més enllà d’una cosa tan senzilla com la defensa de la seva peculiar zona de confort, una zona de confort que no incloïa els altres. Aquest era l’argument que la seva xicota d’universitat, la Geraldine, li havia deixat ben clar el dia que el va plantar, molts anys enrere. Quan s’ho mirava des d’aquest punt de vista, veia que aquella distància aparent amb el seu fill era només un símptoma més de la seva introversió innata. Res de l’altre món. Cas tancat. Però’ un cop conformat amb aquesta resposta, un petit dubte començava a rosegar la seva certesa. Segur que aquella introversió explicava completament el fet que veiés tan poc en Kyle? I aquell rosec anava creixent fins a convertir-se en un neguit persistent i desembocar en una pregunta incontestable: podia ser que la presència d’un fill li recordés inevitablement que temps enrere n’havia tingut dos, de fills, i que encara en tindria dos si no hagués…?

En Kyle va reaparèixer a la porta de la cuina.

—Ho tens tot a punt. T’he deixat la pantalla encesa. No té cap dificultat.

—Oh. Perfecte. Gràcies.

En Kyle se’l mirava amb un somriure curiós.

A en Gurney li va recordar una mirada que a vegades veia en la Madeleine.

—Què penses?

—En com t’agrada trobar explicacions a les coses. En la importància que hi dónes. Mentre descarregava el programa, pensava que… si la Madeleine fos detectiu, voldria aclarir el misteri per poder agafar el dolent. Però jo crec que tu vols agafar el dolent per poder aclarir el misteri.

En Gurney va somriure, no pas per la posició que ocupava en aquella comparació, que no li va semblar particularment lloable, sinó per la perspicàcia que demostrava per part d’en Kyle. El nano tenia cap, i això a en Gurney el satisfeia molt. Es va veure envaït per una petita onada de complicitat.

—Saps què penso? Penso que utilitzes la paraula pensar gairebé tan sovint com jo.

Mentre deia això, va començar a sonar el telèfon fix. En Gurney va entrar a l’estudi per posar-s’hi. Com si l’hagués convocat en Kyle en fer-hi referència, era la Madeleine.

—Bon dia! —Semblava contenta—. Com va tot?

—Bé. Què feu, vosaltres?

—La Deirdre, en Dennis i jo acabem d’esmorzar. Suc de taronja, nabius, torrades i… bacon! —L’última paraula la va dir amb el to de falsa culpabilitat d’haver comès un fals pecat—. Sortirem d’aquí a una estoneta per passar revista als animals i preparar-los per portar-los cap a la fira. De fet, en Dennis ja és a fora, a tocar del corralet, fent-nos senyals amb la mà perquè sortim.

—Sembla divertit —va contestar en Gurney sense gaire entusiasme, meravellat una altra vegada davant la capacitat de la Madeleine per trobar la manera divertir-se enmig d’un paisatge general de problemes seriosos.

—Ho és, de divertit! Com estan les nostres gallinetes aquest matí?

—Bé, suposo. Ara estava a punt de baixar al graner.

La Madeleine va fer una pausa i després, en un to més suau, va entrar prudentment en el paisatge general, aquell en què ell estava profundament embrancat.

—Alguna novetat?

—Bé, ahir en Kyle es va presentar a casa.

—Com? Per què?

—Li vaig demanar que m’ajudés amb un programa informàtic i va decidir venir fins aquí a fer el que calgués fer. La veritat és que ha estat molt útil.

—L’has enviat a casa?

—Ho faré.

La Madeleine va fer una pausa.

—Vés amb compte, sisplau.

—Hi aniré.

—Ho dic de debò.

—Ja ho sé.

—D’acord. Bé… En Dennis ens fa uns gestos més insistents, o sigui que val més que m’afanyi. Un petó!

—Un petó. —En Gurney va penjar l’auricular i després va seure mirant el telèfon sense veure’l, mentre es deixava endur pels pensaments i recordava la cara d’en Panikos al vídeo i les paraules «Un paio que està com una puta cabra».

—M’equivoco o t’he sentit dir que tenies la trucada a les vuit? —La veu d’en Kyle des de la porta de l’estudi va fer tornar en Gurney al present. Va mirar l’hora al racó de la pantalla de l’ordinador: les 7.56.

—Gràcies. Ara que hi penso: et volia demanar que durant la trucada no entressis en el camp de visió de la càmera.

—Cap problema. En realitat, el que pensava fer, ja que a les nou tens l’altra reunió aquí mateix, i el dia és ideal per fer-ho… He pensat que m’arribaria amb la moto a Syracuse.

—A Syracuse? —Hi va haver un temps en que a en Gurney el nom d’aquesta ciutat freda i grisa noli deia res, però ara s’havia convertit en un dipòsit mental de tots aquells esdeveniments terribles del cas recent del Bon Pastor.

Evidentment, per a en Kyle la ciutat anava associada a coses més positives.

—Sí, he pensat que, tenint en compte que ja sóc aquí dalt, hi aniria i potser dinaria amb la Kim.

—La Kim Corazón? Us heu mantingut en contacte?

—Una mica. Bàsicament per correu electrònic. Va baixar a Nova York una vegada. La setmana passada li vaig dir que pensava passar uns dies aquí dalt amb tu, a mig camí de Syracuse, i que potser seria un bon moment per veure’ns. —En Kyle va fer una pausa i va mirar el seu pare amb una expressió interrogativa—. Fas una mica de cara d’espantat.

—Sorprès, seria la paraula. No m’havies parlat mai de la Kim després… després que es tanqués el cas.

—Pensava que no voldries que et recordés tot aquell merder a què et va arrossegar. Encara que la noia no tingués intenció de fer-ho. Però la cosa va acabar sent força traumàtica.

Era veritat que no era un cas del qual a en Gurney li agradés parlar. Ni tan sols li agradava pensar-hi. En general, no hi pensava, en els casos passats, excepte quan havien quedat caps per lligar i demanaven una solució. Però el cas del Bon Pastor no era una d’aquestes excepcions: s’havia solucionat. Al final, les peces del trencaclosques havien encaixat. Es podia argumentar, però, que el preu havia estat massa alt. I la seva posició en l’acte final d’aquell drama s’havia convertit en un dels instruments principals de la Madeleine quan li argumentava que s’exposava massa alegrement a un grau de perill excessiu.

Ara en Kyle l’observava amb ulls de preocupació.

—Et molesta que la vagi a veure?

En unes altres circumstàncies, la resposta sincera hauria estat que sí. La Kim li havia semblat molt ambiciosa, molt impulsiva, molt ingènua, una combinació més problemàtica del que hauria desitjat per a una xicota del seu fill. En les circumstàncies actuals, però, el pla d’en Kyle resultava una casualitat oportuna, igual que ho havia estat el pla de la Madeleine d’ajudar els Winkler.

—De fet —va dir en Gurney—, en aquests moments sembla una bona idea, com a mínim més segura.

—Ostres, pare… O sigui que creus que aquí en passarà alguna de grossa?

—Crec que les probabilitats són molt i molt petites. Però no voldria que correguessis cap risc.

—I tu què? —Era la pregunta de la Madeleine, dita en el mateix to.

—Forma part de la feina, del deure que vaig contreure quan vaig accedir a ajudar amb aquest cas.

—Puc fer res per tu?

—No, fill, ara mateix no hi ha res. Però gràcies.

—D’acord —va dir en Kyle, no gaire convençut. Per un moment va semblar confós, com si esperés que se li acudís alguna altra opció, algun altre pla d’acció.

En Gurney no va dir res, sinó que es va limitar a esperar.

—D’acord —va repetir en Kyle—. Deixa’m que vagi a buscar les coses i marxo. Quan arribi a Syracuse et trucaré. —El fill d’en Gurney va sortir de l’estudi amb una ganyota de preocupació.

Un to musical de l’ordinador va anunciar l’inici de la trucada de les vuit del matí que en Gurney estava esperant.