Un assassí poc corrent

Aquella nit li va costar més adormir-se.

L’esforç de dur a terme una investigació sense tot l’aparell de què havia disposat al Departament de Policia de Nova York era una font de frustració permanent. I el problema s’havia agreujat d’ençà que en Hardwick havia perdut l’accés als arxius, als sistemes d’informació i als canals d’investigació de la policia de l’estat de Nova York. El fet que ara treballessin des de fora suposava que en gran mesura depenien de persones de dins que estaven disposades a arriscar-se, i les últimes experiències d’en Hardwick demostraven que el risc era considerable.

En la situació en què es trobaven, no tan sols depenien molt de l’Esti, el compromís de la qual semblava positiu i inequívoc, sinó també de les ganes que els contactes de l’Esti tinguessin de ser sol·lícits i discrets. L’èxit de l’empresa també depenia en bona part dels contactes d’en Hardwick i dels sentiments que els despertés el mateix Hardwick i els seus motius. Pressionar qualsevol d’aquells col·laboradors hauria estat una imprudència, sobretot perquè no n’hi havia cap que estigués obligat a ajudar-los.

En Gurney detestava aquella posició: confiar en la generositat imprevisible dels altres amb l’esperança que li arribés alguna novetat procedent de fonts que no controlava.

Va rebre la trucada quan faltaven pocs minuts per a les cinc de la matinada, tot just un parell d’hores després que el remolí d’idees que li voltava pel cap hagués perdut intensitat i li hagués permès de sumir-se en un son lleuger i cansat. Palpant a les fosques, després de tombar un got de vidre buit i de provocar un murmuri de protesta de la Madeleine, per fi va trobar el mòbil a la tauleta de nit. Quan va veure el nom «Hardwick» escrit a la pantalla, es va endur el telèfon a l’estudi.

—Digues?

—Deus trobar que és una mica d’hora perquè et truqui, però pensa que a Turquia tenen set hores més. De fet, ara són al migdia. Deu fotre una calda acollonant.

—Me n’alegro, Jack. Gràcies per la informació.

—M’acaba de despertar el meu contacte d’Ankara. Per això he pensat que també et despertaria a tu. Bé deu ser l’hora en què en Dave el Granger dóna el blat de moro triturat a les gallines. De fet, potser ja ho hauries d’haver fet fa una hora, dropo de merda.

En Gurney estava acostumat a aquell sistema tan singular amb què en Hardwick abordava les converses de feina, i per norma general no feia cas dels exabruptes de rigor.

—És de la Interpol, el teu home d’Ankara?

—Ell diu que sí.

—I què t’ha explicat?

—Unes quantes xafarderies. És el que hi ha. Gentilesa del seu bon cor.

—Va, què t’ha ofert, el seu bon cor?

—De debò que tens temps? Segur que no has d’anar a fer res per a les gallines?

—Les gallines són un afegitó esplèndid per a la vida al camp, Jack. Te n’hauries de comprar unes quantes.

Quan seguia la veta d’en Hardwick, obtenia l’estrany efecte de redreçar-lo.

—Xafarderia número u. Fa cosa de deu anys, les forces del bé tenien ben agafat pels pebrots un dels malfactors més buscats de Còrsega. L’esperaven vint anys molt durs en una presó de mala mort i van aconseguir que col·laborés. Si delatava uns quants col·legues, les forces del bé l’inclourien en un programa de protecció de testimonis i s’estalviaria l’estada en aquella presó de mala mort. Vet aquí el tracte. El problema és que el pla no va acabar de rutllar. Quan feia una setmana que s’havia signat l’acord, el cap de l’operació de protecció de testimonis va rebre un paquet per correu. Vols endevinar què hi havia?

—Era un paquet gros o petit?

—Doncs diguem que era molt més gros del que hauria calgut si li haguessin enviat la seva cigala. Va, què diries que era?

—Només és una suposició, Jack, però si el paquet era prou gros perquè hi cabés un cap, jo diria que segurament hi havia el seu cap. Tinc raó?

El silenci de l’altra banda va ser prou explícit.

—I tot i que només és una altra suposició —va continuar dient en Gurney—, jo diria que hi havia uns quants claus clavats al…

—Que sí, que sí, molt bé, Sherlock. Un punt per a tu. I ara, la segona història. Estàs preparat? No has d’anar a pixar ni res semblant?

—Dispara.

—Fa vuit anys, un membre de la Duma russa, un multimilionari amb molts contactes, ex del KGB, va viatjar a París. Amb motiu del funeral de la seva mare. La mare vivia a París perquè el seu tercer marit era francès, li encantava la ciutat i volia que l’enterressin allà. Endevina què va passar.

—Van liquidar el paio de la Duma al cementiri?

—Quan sortia per la porta de l’església russa ortodoxa del costat del cementiri. Mort d’un tret al cap; a l’ull, per ser més exactes.

—Hmm.

—I hi ha un parell de detalls interessants. Els vols endevinar?

—Digue-me’ls.

—El cartutx era d’un Swift 220.

—I què més?

—Ningú no va sentir d’on va sortir el tret.

—Un silenciador?

—Podria ser.

En Gurney va dibuixar un somriure.

—I petards?

—Ni més ni menys, artista.

—Però, com és que la Interpol va relacionar aquests dos casos? Quin lligam hi van veure?

—No n’hi van veure cap, de lligam, i tampoc els van relacionar mai.

—Doncs què…?

—Les teves propostes, les cerques dels casos d’en Gurikos i l’Spalter, vet aquí el que va fer aflorar el cas de la màfia corsa i l’assassinat a París d’en…

—Però el detall dels claus al cap només hauria fet sortir a la llum la fitxa sobre l’assassinat de Còrsega, i els petards del cementiri només haurien fet sortir a la llum el cas de l’home de la Duma. De què estem parlant, doncs? Si ens cenyim a aquests dos fets, els assassins haurien pogut ser dues persones diferents, oi?

—D’entrada ho podria semblar, si no fos per un petit detall. Resulta que els dos arxius de la Interpol contenien una llista de possibilitats, és a dir, de possibles assassins professionals que les policies locals o les agències nacionals consideraven que valia la pena vigilar. Quatre noms en el cas de Còrsega i cinc en el del rus a París. De tota manera, segons el que he comprovat, ni la policia corsa ni la francesa no els van detenir mai, aquests paios… ni tan sols per interrogar-los. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és que hi ha un nom que figura a les dues llistes.

En Gurney no va dir res: un vincle tan feble podia ser del tot intranscendent.

En Hardwick, com si volgués respondre als dubtes d’en Gurney, va afegir:

—Sé que no demostra res. Però segur que val la pena investigar-ho més a fons.

—Oi tant. Qui és, doncs, aquest paio que té predilecció pels petards i que gaudeix clavant claus als ulls de la gent?

—L’únic nom que figura a les dues llistes és el d’un tal Petros Panikos.

—O sigui que tot apunta que estem buscant un assassí a sou grec?

—Un assassí a sou, segur. I amb un nom grec, també. Ara bé, els noms només són noms. Segons la Interpol, cap país que en forma part no ha expedit mai cap passaport a ningú que tingui aquest nom. Per tant, sembla que en té més. Això sí, tenen un dossier força interessant sobre ell amb el nom Panikos, per si serveix…

—Però, serveix o no serveix? Què en saben, d’ell, en el fons?

—Bona pregunta. El meu contacte m’ha dit que al dossier hi ha molta teca, però que també és una mena de barrija-barreja: s’hi constaten alguns fets, però també s’hi combinen coses de fonts indirectes i algunes històries increïbles de l’hampa que podrien ser veritat o que podrien ser un grapat de bestieses.

—I la tens tu, ara, aquesta barreja tan fascinant?

—El que tinc són fets puntuals, el que el meu home recordava sense l’expedient a mà, tot i que m’ha dit que l’obtindria tan aviat com pogués. Daixò, Sherlock, tu potser no has d’anar a pixar, però un servidor sí. No pengis.

Pels efectes sonors que en Gurney va sentir, en Hardwick no tan sols s’havia endut el telèfon al vàter, sinó que havia apujat el volum. A vegades a en Gurney li costava creure que aquell home hagués sobreviscut tants anys dins la cultura de la rigidesa de la policia de l’estat de Nova York. L’amalgama de característiques que oferia tenia moltes espines. Una ment àgil i uns bons instints d’investigació ocults darrere un zel implacable per ofendre. La seva convulsa trajectòria al cos de policia havia fracassat, com molts matrimonis, per diferències irreconciliables i per una falta de respecte mutu. Havia estat un iconoclasta agressiu en una organització que venerava l’obediència i el respecte pel rang. I ara aquell personatge formidable però erosiu estava decidit a deixar en ridícul l’organització que li havia demanat el divorci.

Mentre en Gurney cavil·lava, es va trobar esguardant, a través de la finestra de l’estudi que donava a l’est, la primera pinzellada grisa d’albada que resseguia la cresta del turó més llunyà. Els últims efectes de so que havia sentit al mòbil deixaven entreveure que en Hardwick havia sortit del quarto de bany i que fullejava un feix de papers.

En Gurney va prémer el botó de l’altaveu del seu telèfon, que va deixar sobre l’escriptori, i es va reclinar a la cadira. Li pesaven les parpelles per la falta de son i les va anar tancant a poc a poc. El cervell li va caure en picat i durant uns moments es va submergir en una relaxació molt plaent, gairebé anestèsica. Aquell petit descans va ser interromput per la veu d’en Hardwick, enronquida per l’altaveu barat del telèfon.

—Ja sóc aquí! Res com un bon riu per aclarir la ment i alliberar l’ànima. Ei, artista, encara ets entre els vius?

—Em sembla que sí.

—Molt bé, et diré el que m’ha donat. Petros Panikos. Conegut també amb el sobrenom de Peter Pan. I del Mag. I amb altres que no sabem. Deu tenir com a mínim un passaport amb un nom que no és Panikos. Volta molt. No l’han detingut mai, si més no amb el nom Panikos. En resum, va per lliure i és un professional singular. Ja va armat i està disposat a viatjar, per un preu, això sí: cent mil per cop, despeses a part. Només se’l pot localitzar mitjançant un grup molt reduït de persones que saben com arribar-hi.

—Cent mil dòlars pel cap baix: això el situa al grup capdavanter de la lliga dels sicaris.

—Sí, aquest homenet és com una mena d’eminència en aquest món. I també…

—Homenet? —el va tallar en Gurney—. És baixet?

—N’hi ha que diuen que fa un metre quaranta-cinc. U cinquanta-cinc a tot estirar.

—Com el repartidor de Flowers by Florence del vídeo d’Emmerling Oaks?

—Ni més ni menys.

—D’acord. Continua.

—Té debilitat pel calibre vint-i-dos en tota mena de cartutxos, formes i dimensions. Però farà servir qualsevol cosa que sigui adequada per a la feina, des d’un ganivet fins a una bomba. De fet, hi té molta tirada, per les bombes. Podria tenir lligams amb traficants d’armes i d’explosius russos. També podria tenir vincles amb la màfia russa de Brooklyn. Podria haver estat involucrat en un seguit d’atemptats amb cotxe bomba en què van morir un fiscal i el seu equip a Sèrbia. Hi ha molts «podria». Per cert, les bales del costat de casa meva eren del calibre trenta-cinc, una elecció molt més intel·ligent que un vint-i-dos a l’hora de tallar cables. Per tant, dedueixo que és un paio flexible, donant per descomptat que ens limitem a una persona. El problema de la flexibilitat és la falta de consistència en el modus operandi de tots els cops. La Interpol sosté que en Panikos, o com es digui, hauria pogut estar involucrat en més d’una cinquantena d’assassinats durant els últims deu o quinze anys. Però aquesta xifra prové de rumors de l’hampa, de converses de presó i de merdes per l’estil.

—Res més?

—He d’esperar que m’arribi. Sembla que en el seu passat hi va haver coses estranyes: una família estrafolària que viatjava amb un circ ambulant, un orfenat de mala mort a l’Europa de l’Est… Però només són rumors, ja ho veurem. El meu home ha hagut de penjar perquè tenia un assumpte urgent entre mans. En teoria em tornarà a trucar tan aviat com pugui. Mentrestant, començaré a tirar cap a casa d’en Bincher, a Cooperstown. Segurament serà una pèrdua de temps, però el malparit no em contesta, ni a mi ni a l’Abby, i bé ha de ser en algun lloc. Et tornaré a telefonar quan m’arribin més dades d’Ankara…, si arriben.

—Només una altra pregunta, Jack. Per què, el Mag?

—Fàcil. Al cabronàs li agrada lluir-se, demostrar que pot fer el que sembla impossible. Se’l devia posar ell mateix, el nom. És la mena de psicòpata que t’agrada com a adversari, oi, Sherlock? —En Hardwick va penjar sense acomiadar-se, cosa gens sorprenent.

Segons en Gurney, disposar de més informació sempre era positiu, si més no objectivament. Però també hi havia la possibilitat que et desorientessis. I en aquells moments tenia la sensació que, com més coses descobria, més abstrús es tornava el trencaclosques.

Semblava que en Carl Spalter no tan sols havia estat la víctima d’un assassí professional, sinó d’un de poc corrent, com també era poc corrent la inversió que s’havia fet per garantir el resultat de l’operació. Tanmateix, considerant el que hi havia en joc per a les persones més pròximes a la víctima —la dona, la filla i el germà—, una tarifa tan elevada hauria resultat una inversió raonable per a qualsevol dels tres. A primer cop d’ull, semblava que en Jonah havia de ser el que tingués un accés més fàcil a aquella quantitat, però la Kay i l’Alyssa també podien tenir fonts amagades o aliats disposats a invertir en una retribució de primera categoria. Llavors se li va acudir una altra possibilitat: la possibilitat que més d’un d’ells hi estigués implicat. I per què no tots tres? O tots tres i en Mick Klemper?

El soroll de les sabatilles de la Madeleine acostant-se a la porta de l’estudi va allunyar en Gurney de les especulacions i el va fer tornar a l’entorn més immediat.

—Bon dia —va dir ella amb veu de son—. Quant fa que estàs despert?

—Des de les cinc.

La Madeleine es va fregar els ulls i va badallar.

—Vols cafè?

—Sí, gràcies. Què ho fa que t’hagis llevat?

—Treballo a primera hora. Ho trobo del tot innecessari, la veritat. De bon matí la clínica està morta.

—Hosti, però si acaba de sortir el sol! A quina hora obren?

—A les vuit. No hi aniré pas de seguida. Vull tenir temps per deixar sortir una estona les gallines abans d’anar-me’n. M’encanta observar-les. T’has fixat que ho fan tot juntes?

—Com ara què?

—Tot. Si n’hi ha una que s’allunya una mica per picotejar alguna cosa que hi ha a l’herba, de seguida que les altres se n’adonen s’hi acosten corrents i s’hi afegeixen. I l’Horace les vigila. Si n’hi ha una que s’allunya gaire, l’Horace comença a cantar. O s’hi acosta d’una revolada i intenta fer-la tornar. L’Horace és el guardià. Sempre alerta. Mentre les gallines picotegen amb el cap arran de terra, ell vigila el voltant. És la seva feina.

En Gurney hi va pensar un moment.

—És interessant comprovar com l’evolució arriba a un ventall d’estratègies de supervivència. Es veu que el gen que determina la vigilància en el gall produeix un comportament que es tradueix en un índex més elevat de supervivència entre les gallines, la qual cosa fa que el gall que té aquest gen s’aparelli amb més gallines, i això fa que el gen de la vigilància s’estengui d’una manera més àmplia en les generacions següents.

—Sí, suposo —va dir la Madeleine, que va fer un altre badall i va anar cap a la cuina.