La puta boja

Quan van haver deixat el Centre Penitenciari de Bedford Hills darrere seu i anaven en direcció cap al pont de Tappan Zee, en Gurney va treure el tema que l’havia estat rosegant per dintre.

—Tinc la impressió que saps unes quantes coses importants del cas que no m’has explicat.

En Hardwick va accelerar i va avançar una furgoneta que circulava lenta amb una expressió de disgust.

—Està clar, no té enlloc on anar i li és igual a quina hora hi arriba. M’agradaria tenir una excavadora, per poder fotre el molt torracollons al marge de la carretera.

En Gurney va esperar.

En Hardwick, a la fi, li va respondre la pregunta.

—Ja tens la base, artista… fets clau, actors principals. Què més vols, cony?

En Gurney va rumiar-se aquestes paraules, i després va fixar-se en el to de veu.

—Sembles més tu que no pas aquest matí.

—I què cony vol dir, això?

—Rumia-t’ho. I pensa que encara puc fotre el camp i oblidar tot això, cosa que penso fer si no tinc la sensació de saber tot el que saps tu sobre l’assassinat i el cas Spalter. No penso fer d’home de palla només perquè aquella dona contracti el teu advocat. Com ha dit que es deia?

—Tranquil. No et sulfuris. Es diu Lex Bincher. Ja el coneixeràs.

—Ho veus, Jack?, aquest és el problema.

—Quin problema?

—Dónes les coses per fetes.

—Quines coses dono per fetes?

—Dónes per fet que m’he apuntat a la festa.

En Hardwick es va concentrar, amb el front ben arrugat, en la carretera buida que tenia al davant. Tornava a tenir el tic.

—No t’hi has apuntat?

—Potser sí, potser no. La qüestió és que ja t’ho faré saber.

—D’acord. Molt bé.

Tots dos van guardar un silenci que va durar fins que van haver travessat el Hudson i van agafar la I-287 a gran velocitat. En Gurney havia aprofitat aquell temps per rumiar per què se sentia tan afectat, i havia arribat a la conclusió que el problema no era en Hardwick, sinó la seva pròpia manca d’honestedat.

De fet, sí que s’hi havia apuntat. Hi havia molts aspectes del cas —a més de la fotografia corprenedora d’en Carl Spalter— que el tenien intrigat. Però feia veure que no s’havia decidit. I aquest fingiment tenia més a veure amb la Madeleine que amb en Hardwick. Feia veure —i feia creure a la seva dona— que allò era un procés racional que seguia uns criteris objectius, quan, en realitat, no ho era en absolut. La seva implicació en el cas depenia tant d’una tria racional com en podia dependre el fet que decidís obeir o no obeir la llei de la gravetat.

La veritat era que un cas complex d’assassinat atreia la seva atenció i curiositat com cap altra cosa sota la capa del cel. Es podia inventar raons per justificar-ho. Podia dir que tenia a veure amb la justícia. Amb rectificar un desequilibri terrible en l’ordre de les coses. Amb defensar els qui n’havien estat víctimes. Amb una recerca de la veritat.

Però hi havia altres moments en què no ho considerava res més que un enigma de gamma alta a resoldre, una pulsió obsessivo-compulsiva per ajuntar totes les peces soltes. Un joc intel·lectual, una competició de pensament i voluntat. Un camp de joc en el qual ell podia excel·lir.

I també calia tenir en compte el suggeriment ombrívol de la Madeleine: la possibilitat que ell se sentís atret per aquell terrible risc, que alguna part de la seva psique s’odiés a ella mateixa i l’empenyés cegament cap a l’òrbita de la mort.

El seu cap rebutjava aquesta possibilitat, però al mateix temps el cor se li glaçava quan hi pensava.

En definitiva, no tenia cap fe en res del que pensava o deia sobre el perquè de la seva professió. Només eren idees que en tenia, etiquetes amb les quals a vegades se sentia còmode.

Alguna d’aquestes etiquetes capturava l’essència d’aquella atracció gravitacional?

No ho sabria dir.

La conclusió era la següent:

Per molt que racionalitzés i busqués excuses, no podia rebutjar un desafiament com el cas Spalter, de la mateixa manera que un alcohòlic no podia deixar de banda un martini després d’haver-ne fet el primer glop.

Esgotat tot d’una, va tancar els ulls.

Quan a la fi els va tornar a obrir, va veure un trosset del pantà de Pepacton just al davant. Això volia dir que ja havien passat per Cat Hollow i que tornaven a ser al comtat de Delaware, a menys de vint minuts de Walnut Crossing. El nivell de l’aigua del pantà era depriment, molt baix, resultat d’un estiu sec, la mena d’estiu que produiria una tardor esmorteïda.

El cap li va tornar a la trobada que havien tingut a Bedford Hills.

Es va mirar en Hardwick, que semblava perdut en els seus pensaments, sens dubte desagradables.

—Escolta, Jack, què en saps de la «puta boja» de la filla d’en Carl Spalter?

—És evident que et vas saltar aquesta pàgina a la transcripció del judici… va testificar que havia sentit la Kay parlar per telèfon amb algú el dia abans que disparessin a en Carl, i que li va sentir dir que tot estava a punt i que en vint-i-quatre hores els seus problemes s’haurien acabat. El nom d’aquesta encantadora criatura és Alyssa. Pensa coses positives d’ella. Aquesta puta boja podria ser la clau que deixi la nostra clienta en llibertat.

En Hardwick anava a cent deu per un tros de carretera ple de revolts on el límit de velocitat era de vuitanta. En Gurney va comprovar que tenia ben posat el cinturó de seguretat.

—Et fa res dir-me per què?

—L’Alyssa té dinou anys, és guapa com una estrella de cine, i verinosa com una mala cosa. M’han dit que porta tatuat «Sense Límits» en un lloc molt especial. —L’expressió d’en Hardwick va esclatar en un somriure pervers—. També és addicta a l’heroïna.

—I de quina manera ajuda la Kay, això?

—Tingues paciència. Es veu que en Carl era molt generós amb ella. La va malcriar de mala manera, de la pitjor manera possible… mentre era viu. Però el testament era una altra qüestió. Potser va tenir un moment de lucidesa i es va adonar de què faria una ionqui com l’Alyssa amb uns quants milions de dòlars a la seva disposició. Per tant, al testament hi deia que la Kay ho heretava tot. I no havia canviat el testament, quan li van disparar… potser perquè encara no s’havia decidit pel que feia al divorci, o perquè encara no havia tingut temps de posar-s’hi, un fet que el fiscal no es va cansar de destacar com a principal motivació de la Kay per a l’assassinat.

En Gurney va fer que sí.

—I després ja no podia canviar-lo.

—Exacte. Però encara hi ha un altre aspecte a tenir en compte. Un cop condemnada, la Kay no podia heretar ni un centau… perquè la llei impedeix que un beneficiari rebi els béns d’un difunt al qual el beneficiari ha facilitat la mort. En aquest cas, els béns que correspondrien a la part culpable es distribueixen entre els parents més pròxims… en aquest cas, l’Alyssa Spalter.

—Ella té els diners d’en Carl?

—No ben bé. Aquestes coses són lentes en el millor dels casos, i l’apel·lació aturarà qualsevol distribució dels béns fins que hi hagi una resolució definitiva.

En Gurney es començava a impacientar.

—I de quina manera és la clau del cas, la senyoreta «Sense Límits»?

—És evident que tenia un motiu molt poderós perquè la Kay fos declarada culpable. Fins i tot es podria dir que tenia un motiu molt poderós per cometre l’assassinat ella mateixa, sempre que algú altre es carregués el mort.

—I doncs? L’expedient no menciona cap prova que pugui relacionar-la amb el tiroteig. M’ha passat alguna cosa per alt?

—Cap ni una.

—On vols arribar, amb això, doncs?

El somriure d’en Hardwick es va eixamplar. Anés on anés, el que estava clar era que s’ho estava passant de conya. En Gurney va fer un cop d’ull al velocímetre i va veure que marcava gairebé cent vint. Anaven pendent avall, passat l’extrem oest del pantà, i s’acostaven al revolt tancat del Lloguer de Canoes Barney. En Gurney va serrar les dents. Els cotxes d’aquella mena tenien molts cavalls de potència, però a l’hora d’agafar revolts a gran velocitat podien ser molt traïdors.

—On vull arribar, amb això? —Els ulls d’en Hardwick guspirejaven d’alegria—. A veure, deixa que et faci una pregunta. ¿Et sembla que hi podria haver un petit conflicte d’interessos… un petit defecte de procediment… una petita qüestió d’investigació compromesa… si una possible sospitosa en un cas d’assassinat s’estigués follant l’investigador principal del cas?

—Què? En Klemper? I l’Alyssa Spalter?

—Mick el Podrit i la Puta Boja en persona.

—Déu meu. En tens alguna prova?

Per un moment, el somriure es va fer més gran i brillant que mai.

—Saps què, Davey, noi? Em sembla que aquesta és una de les cosetes amb les quals tu ens podràs ajudar.