Caiem tots

Ara arribaven corrent més membres del personal de seguretat. Alguns intentaven allunyar els firaires de l’estable i del cotxe antiincendis per deixar via lliure als bombers, que havien començat a desplegar les mànegues. Altres intentaven recuperar el control dels cavalls, les vaques, els porcs, les ovelles i fins i tot un parell de bous enormes que fugien.

En Gurney va observar que començava a córrer la veu que ja hi havia hagut dues explosions més, cosa que va produir un grau de por i desconcert creixent. Ara, com a mínim, una tercera part de la gent estava enganxada al mòbil: hi parlava, enviava missatges de text, fotografiava l’incendi i el caos regnant.

Mentre buscava entre la canviant multitud de cares el trio que havia perdut de vista, o algú que es pogués assemblar a en Panikos, en Gurney es va sorprendre en veure fugaçment la Madeleine, que sortia de l’estable. Després de trobar un angle on no li obstruïen la visió, es va adonar que la seva dona portava dues alpaques agafades per les regnes, una a cada mà. I en Dennis Winkler era darrere seu, portant-ne dues més.

Tan bon punt van sortir de la zona ocupada pels bombers, es van aturar per discutir alguna cosa, principalment parlava en Winkler, i la Madeleine anava fent que sí amb el cap, enèrgicament. Després van continuar caminant, amb en Winkler al davant, i van enfilar una mena de passadís per entre la gent que els encarregats de seguretat havien obert per a l’evacuació dels animals.

Això va fer que anessin a parar molt a prop d’en Gurney.

En Winkler el va veure primer.

—Hola, David. Em pots donar un cop de mà?

—Ho sento. Ara mateix no et puc ajudar.

En Winkler va semblar ofès.

—És una urgència important.

—Jo també en tinc una d’important.

En Winkler el va mirar fixament i després va continuar caminant mentre murmurava un comentari que va quedar ofegat per un tro.

La Madeleine es va aturar i va mirar en Gurney amb curiositat:

—Què hi fas, aquí?

—I tu? Què hi fas, tu, aquí? —Mentre deia això, el seu to de veu aspre el va alertar: era millor que es tranquil·litzés una mica.

—Ajudo en Dennis i la Deirdre. Tal com t’he dit que faria.

—Has de marxar d’aquí. Ara mateix.

—Què dius? Però què et passa? —El vent li feia onejar els cabells endavant, que li tapaven la cara, i, com que tenia les dues mans a les regnes, la Madeleine sacsejava el cap perquè no li vinguessin als ulls.

—No és un lloc segur.

La dona va parpellejar com si no entengués res.

—Per l’incendi de l’estable?

—L’incendi de l’estable, l’incendi de la pista, l’incendi de la parada de flors…

—Què dius?

—L’home que estic perseguint… el que va calar foc a les cases de Cooperstown…

Hi va haver un llamp i el tro més fort que s’havia sentit fins ara. La Madeleine es va encongir i va aixecar la veu.

—Què dius?

—És aquí. En Petros Panikos. És aquí aquesta nit, ara. Podria ser que hagués deixat el recinte minat d’explosius.

Els cabells continuaven venint-li a la cara, però ara la Madeleine no feia cap esforç per controlar-los.

—Com saps que és aquí?

—L’he seguit.

—Des d’on?

Un altre llamp, un altre tro.

—Des de Barrow Hill. L’he perseguit fins aquí amb la moto d’en Kyle.

—Què ha passat? Per què…?

—Ha matat en Mark Klemper.

—Madeleine! —Els va arribar la veu impacient d’en Dennis Winkler, que s’esperava a uns deu metres de distància—. Madeleine! Vinga! Hem d’anar tirant.

—En Klemper? On?

—Al costat de casa nostra. No tinc temps d’explicar-t’ho. En Panikos és aquí. Ho està fent volar tot pels aires, ho està incendiant tot, has de marxar d’aquí.

—I els animals?

—Maddie, per l’amor de Déu…

—Tenen pànic del foc. —La dona d’en Gurney es va girar angoixada cap al parell d’alpaques, que feien una mirada curiosament pensativa.

—Maddie…

—D’acord, d’acord… deixa’m només portar aquestes dues a un lloc segur. Després marxaré. —Era evident que la decisió li semblava molt difícil—. I tu? Què faràs, tu?

—Estic intentant trobar-lo per aturar-lo.

Finalment, una por manifesta va omplir els ulls de la Madeleine, que va començar a discutir, però ell la va tallar.

—Ho he de fer! I tu has de marxar d’aquí. Sisplau. Ara!

Per un moment, la Madeleine va semblar immobilitzada pels seus propis pensaments espantosos i tot seguit va fer un pas cap a ell, el va abraçar amb una mena de desesperació, es va girar sense dir ni una sola paraula més i va estirar els animals cap allà on l’esperava en Winkler. Tots dos van intercanviar unes quantes paraules i després van continuar avançant de pressa, un al costat de l’altre, pel passadís que els membres de seguretat havien obert entre la gent.

Durant els pocs segons que els va observar fins que es van perdre de vista, en Gurney va sentir la punxada d’una emoció que no podia definir. Se’ls veia tan compenetrats, tan fotudament compatibles…, com uns pares que cuiden els seus fills petits i s’afanyen a protegir-los de la pluja.

Va tancar els ulls amb l’esperança de trobar una manera de sortir d’aquell pou amarg.

Quan els va tornar a obrir al cap d’un moment, aquell trio estrany de les cares pintades havia reaparegut, com si fos del nores. Van passar caminant pel seu costat, en la mateixa direcció que la Madeleine i en Winkler. En Gurney va tenir la impressió inquietant —potser només eren imaginacions seves— que una d’aquelles cares pintades somreia.

Va deixar que s’allunyessin uns quinze metres i es posar a caminar darrere seu. El passeig era un embolic de corrents enfrontats. La curiositat atreia bandades de gent insensata cap a l’estable en flames, mentre el personal de seguretat s’esforçava per fer-los girar cua i per mantenir un passadís obert a través del qual els animals i els seus cuidadors poguessin anar en la direcció oposada, cap a una sèrie de corrals que hi havia a l’extrem del recinte de la fira.

Més enllà del radi de visibilitat del foc, i de la seva elemental capacitat d’atracció, l’amenaça d’un xàfec estava empenyent una multitud de firaires a deixar els passejos de vianants i ficar-se a les tendes on s’exposaven productes o a anar cap als cotxes. La reducció de la densitat feia que per a en Gurney fos més fàcil no perdre de vista el trio de nens.

Al final d’un tro fortíssim que va ressonar per tota la vall es va adonar que li sonava el telèfon.

Era en Hardwick.

—Encara no has detectat aquest fill de puta?

—Potser una o dues possibilitats remotes, res de sòlid. Tu quina zona has recorregut, de moment?

No hi va haver resposta.

—Jack?

—Espera un segon.

Mentre passaven els segons, en Gurney es va trobar que dividia l’atenció entre el trio que estava seguint i l’enorme pantalla cúbica de vídeo que dominava el centre del recinte, que proporcionava un acompanyament incessant de música country al malson que es desenvolupava a sota. Mentre parava l’orella al mòbil, esperant tornar a sentir en Hardwick, no hi havia manera que es pogués desempallegar de la tornada escandalosament edípica d’una cançó titulada El dia de la mare, que parlava del conductor d’una furgoneta que treballava molt i bevia molt i no havia conegut mai una senyora tan encantadora com la seva mare.

—Ja sóc aquí.

—Què passa?

—Estic seguint una colleta d’arreplegats i no els volia perdre de vista. Van disfressats com uns idiotes. N’hi ha un parell que porten la cara pintada.

—Alguna cosa destacable?

—Sembla que hi ha un nucli central i després hi ha una mena de marginadet.

—Un marginadet?

—Sí. Com si anés amb el grup però no acabés de formar-ne part.

—Això és interessant.

—Sí, però no t’emocionis gaire. En un grup sempre hi ha un nano que està una mica marginat. Això no vol una puta merda.

—Veus si porta la cara pintada?

—He d’esperar que es giri.

—On ets?

—Estic passant per davant d’una parada d’esquirols dissecats.

—Coi. Algun punt de referència més clar?

—Al final del passeig hi ha un edifici amb una imatge d’una carbassa gegant a la porta, al costat d’un saló recreatiu de videojocs. De fet aquests cabronets acaben d’entrar-hi.

—I el marginat?

—Sí, ell també. Són tots dins. Vols que hi entri?

—No, millor que no. Encara no. Assegura’t que només hi ha una porta per no perdre’ls.

—Espera, acaben de sortir. Tornen a caminar.

—Hi són tots? El marginat també?

—Sí. Estic comptant-los… vuit, nou… sí, hi són tots.

—Cap on van?

—Han passat pel costat de la carbassa i s’acosten al final del passeig.

—Això vol dir que estem a punt de trobar-nos. Jo vaig un passeig per sobre teu i avanço en la mateixa direcció; segueixo una corrua d’animals i el grupet de nens amb la cara pintada.

—Animals?

—Estan traslladant els animals que hi havia a l’estable als corrals que hi ha darrere de la roda de fira. L’estable s’ha incendiat.

—Merda! He sentit algú que parlava d’un estable incendiat. Em pensava que es confonien amb l’incendi de la pista. D’acord, deixa’m penjar, haig d’estar atent aquí… però espera! Tens alguna notícia del que passa allà dalt, a casa teva?

—He de trucar al meu fill i preguntar-l’hi.

—Ja me n’informaràs.

Mentre en Gurney penjava, la Madeleine i en Winkler es ficaven en una mena de passeig circular que envoltava la zona de les atraccions i els corrals. Al cap d’un moment, el trio vigilat per en Gurney va agafar el mateix camí, i quan en Gurney va arribar a la cruïlla s’estaven afegint al grup de nou que havia seguit en Hardwick.

Mentre es movien entre els animals i els firaires, que continuaven impassibles davant l’amenaça de tempesta i ignoraven el desastre que s’estava desencadenant, en Gurney no va ser capaç de detectar entre aquella dotzena de criatures cap intrús evident, cap mini adult monstruós que s’estigués fent passar per un nen. Ara s’havien acostat cap a la barana d’un metre d’alçada si fa no fa que separava el passeig de les atraccions.

La Madeleine, en Dennis i les alpaques estaven passant pel costat de les atraccions en direcció als corrals. En Gurney es va situar en un lloc on pogués veure els corrals i a la vegada tingués una visió clara del grup que s’havia reunit a tocar de la barana. Llavors va detectar en Hardwick, que s’estava situant allà on el segon passeig recte desembocava en el circular. En lloc de revelar la seva connexió acostant-se a en Hardwick i parlant-hi directament, es va treure el mòbil i li va trucar.

Quan va contestar, en Hardwick estava mirant cap a en Gurney.

—Què fas amb aquest barret de camperol?

—Camuflatge improvisat. Una llarga història per a un altre moment. Què, has detectat algú interessant, o els principals candidats són aquests que tenim al davant?

—Són aquests. I si et bases en el factor panxa en pots descartar més o menys la meitat.

—El factor què?

—Alguns estan grassos de collons, i pel que vaig veure als vídeos el nostre petit Peter és prim com una anguila.

—O sigui que això ens deixa només sis possibilitats?

—Jo diria més aviat dues o tres. A part del factor panxa, hi ha el factor alçada i el factor bàsic de l’estructura facial. De manera que potser només ens en queden dos del meu grup i un del teu. Però fins i tot aquests tres són possibilitats remotes.

—A quins tres et refereixes?

—El que està més a prop teu, amb una gorra de beisbol idiota i una mà a la barana. El del seu costat, amb la dessuadora negra amb caputxa i les mans a les butxaques. I el que està més a prop meu i porta un equipament de bàsquet blau que li va tres talles gran. Tu has trobat alguna alternativa millor?

—Deixa que me’ls acabi de mirar. Et truco ara.

En Gurney es va ficar el mòbil a la butxaca i va observar els dotze cossets que hi havia a la barana, fixant-se sobretot en els tres que havia destacat en Hardwick. Però una cosa que havia dit en Jack l’irritava: «Són possibilitats remotes».

Possibilitats remotes, efectivament. De fet, en Gurney tenia la sensació depriment que hi havia un fons ridícul en aquella idea, la idea que un d’aquells nanos que no paraven de bellugar-se i anaven vestits d’una manera absurda pogués ser de veritat en Peter Pan. I quan va canviar de posició per veure’ls millor la cara va estar temptat de deixar-ho córrer tot, d’acceptar la probabilitat que en Peter Pan s’hagués escapat del recinte de la fira i en aquell moment s’estigués dirigint a qualsevol lloc desconegut, lluny de Walnut Crossing. Segurament allò era una posició més raonable que creure que una d’aquelles personetes de la barana —aparentment captivades pels rugits de les atraccions— pogués ser un criminal despietat.

Era concebible que l’home a qui la Interpol atribuïa més de cinquanta assassinats, que havia esclafat el crani de la Mary Spalter contra la vora de la banyera, que havia clavat dos claus als ulls d’en Gus Gurikos, que havia cremat set persones a Cooperstown, que havia decapitat en Lex Bincher, ara s’estigués fent passar per una d’aquelles criatures? Mentre en Gurney passava lentament pel seu costat, com si estigués buscant un lloc des d’on veure millor la roda de fira, va trobar forassenyada la possibilitat que cap d’aquells nens pogués ser un assassí professional, un assassí que, a més, s’havia especialitzat en encàrrecs que altres consideraven impossibles.

Aquesta última idea va acostar en Gurney a un tema sobre el qual s’havia preguntat diverses vegades els últims dies, però que en cap moment no havia acabat d’analitzar de debò. Probablement era la pregunta més desconcertant de totes:

Què tenia el cop contra en Carl Spalter que el feia tan difícil?

Quin era l’aspecte que el feia «impossible»? Què era el que havia fet que, ja d’entrada, fos una feina destinada a en Panikos?

Potser la resposta a aquesta pregunta desvelaria tots els altres secrets del cas. En Gurney va decidir pensar-hi del dret i del revés, allà mateix, en aquell precís instant, fins que aparegués la veritat. Era una pregunta tan senzilla que estava convençut que era la pregunta adequada. Això fins i tot li va fer recuperar un lleuger optimisme. Va tenir la sensació que el camí adequat era aquell.

Llavors va passar una cosa sorprenent.

Se li va acudir una resposta que era tan senzilla com la pregunta mateixa.

Al principi va tenir por de respirar, com si la solució fos fràgil com el fum i només respirant es pogués esvair. Però com més la va examinar, com més va comprovar-ne la solidesa, més convençut va quedar que era correcta. I si era correcta, finalment el cas de l’assassinat de l’Spalter estava resolt.

Mentre observava com aquella explicació d’una senzillesa fabulosa agafava forma dins del seu cap, va sentir l’emoció estremidora que sempre acompanya la revelació d’una veritat.

Es va repetir la pregunta clau a si mateix: què tenia el cop contra en Carl Spalter que el feia tan difícil? Què l’havia convertit en una cosa que semblés tan impossible?

Llavors va riure en veu alta.

Perquè la resposta era, senzillament, res.

Res en absolut havia fet que semblés impossible.

Mentre tornava a passar pel costat dels nens recolzats a la barana, va tornar a comprovar la validesa de la seva percepció i totes les implicacions que tenia preguntant-se quina llum projectava sobre els racons del cas encara foscos. La seva emoció va créixer quan va veure que els misteris es resolien un darrere l’altre.

Ara entenia per què la Mary Spalter havia hagut de morir.

Sabia qui havia ordenat el tret que havia posat fi a la vida d’en Carl Spalter. El motiu era clar com l’aigua. I més fosc que una nit a l’infern.

Sabia quin era el terrible secret, quin sentit tenien els claus clavats al cap d’en Gus el Gras i per a què se suposava que havia de servir la matança de Cooperstown.

Va veure com l’Alyssa, en Klemper i en Jonah encaixaven en el trencaclosques.

El misteri del tret que provenia d’un lloc del qual no podia provenir ja no era un misteri.

De fet, de sobte, tot el que envoltava el cas de l’assassinat de l’Spalter era senzill. Fastigosament senzill.

I tot plegat subratllava una veritat indefugible. Calia aturar en Peter Pan.

Mentre en Gurney sospesava aquest repte final, un altre «bum» va interrompre els seus pensaments accelerats.