L’endemà al matí

En Gurney es va despertar amb una ressaca emocional considerable.

Enredat entre pensaments i somnis, el son havia estat massa superficial i intermitent per acomplir la funció vital de desar el garbuix d’experiències del dia als calaixos ordenats de la memòria. Hi havia parts del trasbals del dia anterior que encara l’acompanyaven, que continuaven ben presents al seu cap i que li obstruïen la imatge del present. No va ser fins que es va haver dutxat i vestit, fins que va agafar el cafè i es va asseure amb la Madeleine a la taula de la cuina, que es va adonar que feia un dia ras i radiant.

Però fins i tot aquell factor positiu no va exercir l’efecte reviscolador habitual en el seu estat d’ànim.

A la ràdio pública posaven música, una peça orquestral. En Gurney detestava la música de bon matí, i l’humor amb què s’havia llevat feia que la trobés especialment irritant.

La Madeleine li va llançar una ullada per sobre el llibre que tenia obert al davant.

—Què et passa?

—Em sento una mica perdut.

Ella va abaixar el llibre uns quants centímetres.

—El cas Spalter?

—En bona part sí, suposo.

—Què li passa?

—No en traiem l’aigua clara. I s’està tornant cada vegada més tèrbol i caòtic. —En Gurney li va explicar les dues trucades d’en Hardwick des de Cooperstown, ometent-ne la decapitació, que no es veia amb cor d’esmentar—. No entenc què dimonis està passant —va dir a tall de resum—. I em sento com si no tingués els recursos necessaris per afrontar-ho.

La Madeleine va tancar el llibre.

—Per afrontar-ho?

—Per treure’n l’entrellat, per saber què està passant de veritat, qui hi ha al darrere, per què…

Ara el mirava fixament.

—Però, no l’has enllestit, ja, la feina que et van encomanar?

—Enllestit?

—Em pensava que ja l’havies desmuntat, el cas contra la Kay Spalter.

—Això sí.

—Per tant, li revocaran la condemna. No era aquest, l’objectiu?

—Ho era, sí.

—Només ho era?

—Em sembla que se n’està armant una de grossa. Aquests assassinats nous amb incendis provocats…

—Però per a això ja tenim la policia —el va interrompre la Madeleine.

—Sí, però la primera vegada no s’hi van lluir gaire. I em sembla que no tenen ni la més remota idea del rival amb qui s’enfronten.

—I tu sí?

—La veritat és que tampoc.

—Per tant, ningú no sap què passa. I qui és que ho hauria de descobrir?

—Oficialment, el DIC.

La Madeleine va decantar el cap amb posat desafiador.

—Oficialment, legalment, lògicament i en tots els sentits.

—Tens raó.

—Però…?

Després d’un silenci incòmode, en Gurney va dir:

—Hi ha un boig que campa lliurement.

—N’hi ha un fotimer, de bojos que campen lliurement.

—Però aquest s’ha dedicat a matar gent des que tenia vuit anys. I li agrada. Com més gent, millor. Algú el va deixar anar perquè cacés en Carl Spalter i ara sembla que no vol tornar a la gàbia.

La Madeleine li va aguantar la mirada.

—Per tant, el perill ha augmentat. L’altre dia em vas dir que hi havia un u per cent de probabilitats que et vingués a buscar. I ara sembla evident que l’atrocitat de Cooperstown ho canvia tot.

—Fins a cert punt. Tot i així, continuo pensant que…

—David —el va interrompre la Madeleine—. T’ho he de dir perquè si no rebento. Ja sé el que em respondràs, però t’ho he de dir de totes maneres. Pots renunciar-hi.

—Si renuncio a la investigació, continuarà campant lliurement. I les probabilitats d’atrapar-lo es reduiran.

—Però si tu no l’empaites, potser ell no t’empaitarà a tu.

—Qui sap si el seu cervell no es regeix per aquesta lògica…

La Madeleine semblava nerviosa i desconcertada.

—Pel que me n’has explicat, a mi em sembla un estrateg molt meticulós i lògic.

—Un estrateg meticulós i lògic mogut per accessos homicides. Vet aquí una singularitat dels assassins a sou. Poden aparentar fredor i indiferència respecte a accions que esgarrifarien gairebé tothom, però quan parlem de les motivacions la fredor i la indiferència desapareixen. I no em refereixo als diners que els donen per fer el que fan. Això és secundari. He coincidit amb diversos assassins a sou. N’he interrogat uns quants. N’he conegut uns quants força bé. I saps què són per norma general? Uns assassins en sèrie moguts per la ràbia que han convertit la seva follia en una feina remunerada. Vols sentir una bogeria?

Tot i que l’expressió de la Madeleine denotava més recel que no pas curiositat, ell va prosseguir.

—Quan en Kyle era petit, jo li deia que per ser feliç a la vida, tant a casa com a la feina, la clau era trobar una activitat que t’agradés tant que estaries disposat a fer-la sense cobrar, i després trobar algú que et pagués per fer-la. No són gaires les persones que ho aconsegueixen. Sobretot són pilots, músics, actors, artistes, atletes… I els assassins a sou. No ho dic perquè acabin sent feliços; ben mirat, n’hi ha molts que acaben patint una mort violenta o dinyant-la la presó; ho dic més aviat en el sentit que frueixen del que fan. De fet, gairebé tots acabarien assassinant tant si els paguessin com si no.

Mentre ell parlava, la Madeleine estava cada cop més trasbalsada.

—David, què punyetes em vols dir?

En Gurney es va adonar que havia divagat més del que havia previst.

—Només que una renúncia al cas a aquestes altures no es traduiria en res positiu.

La Madeleine estava fent un esforç visible per conservar l’aplom.

—Perquè ja et té en el punt de mira?

—Podria ser.

El to de la Madeleine es començava a crispar.

—És per culpa d’aquell programa tan horrorós, Conflicte criminal, oi? Perquè en Bincher et va esmentar i et va relacionar amb en Hardwick. Va ser aquell imbècil, en Brian Bork, el que va crear el problema. Doncs només cal que l’elimini. Que anunciï que has renunciat al cas i llestos.

—Dubto que a hores d’ara servís de gaire.

—Què m’estàs dient? Que t’has tornat a posar davant d’un boig assassí? Que l’única cosa que podem fer és esperar que arribi el fatídic enfrontament?

—Això és justament el que miro d’evitar… trobant-lo abans que ell em trobi a mi.

—Com?

—Intentant esbrinar tot el que pugui d’ell. Per preveure les seves accions abans que ell prevegi les meves.

—Ah, és aquest, el patró, oi? Tu i ell.

—Què?

—Tu i ell. L’un contra l’altre. El duel a vida o mort que sembla que sempre acabes disputant. És justament per això que volia que anessis a veure en Malcolm.

En Gurney se sentia atordit.

—Aquesta vegada no és el mateix. No sóc només jo. Hi ha altres persones al meu costat.

—Ah, sí? Qui? En Jack Hardwick, el primer que et va arrossegar cap a aquest merder? La policia de l’estat, que és un escull per a la teva investigació? Són aquests, els teus amics i aliats? —La Madeleine va remenar el cap com si hagués tingut una esgarrifança, i va afegir—: Encara que el món sencer estigués disposat a ajudar-te, no serviria de res. Seríeu tu contra ell. Com sempre. Duel de gegants.

No la va corregir.

Mentre la Madeleine l’observava, va reclinar l’esquena al respatller. De mica en mica li va anar canviant el semblant, com si hagués fet una descoberta.

—M’acabo d’adonar d’una cosa.

—De quina?

—Tu no vas treballar mai per al Departament de Policia de Nova York, oi? Mai no et vas considerar un empleat seu, una eina seva. Al contrari, tu veies el departament com una eina teva, com un instrument que podies fer servir quan et convingués i quan et donés la gana per assolir els teus objectius.

—Els meus objectius eren els seus objectius. Atrapar els dolents. Obtenir proves. Tancar-los a la presó.

La Madeleine va continuar parlant com si ell no hagués intervingut.

—Per a tu el departament només equivalia a reforços. El duel de veritat era el que protagonitzàveu tu i el dolent. Tu i el dolent al combat final. A vegades t’aprofitaves dels recursos del departament i a vegades no. Però per a tu sempre era la teva batalla, el teu cas.

En Gurney va escoltar tot el que li havia de dir. Potser la Madeleine tenia raó. Potser enfocava les coses d’una manera massa reduïda, massa limitada al seu punt de vista. Potser era un problema greu, o potser no. Potser només era el resultat natural de la seva química cerebral, una cosa que no controlaria mai. Però, amb independència del que fos, no tenia gens de ganes de continuar-ne parlant. Tot d’una va notar que aquell tema l’esgotava.

No tenia clar què havia de fer.

Però havia de fer alguna cosa. Encara que no portés enlloc.

Va decidir trucar a l’Adonis Angelidis.