Clic

Amb un estat d’ànim incert i incòmode, en Gurney es va aturar a la primera botiga que va trobar després de sortir d’Emmerling Oaks.

Va demanar un cafè llarg carregat, i es va comprar un parell de barretes de cereals per compensar el dinar que no havia fet. Se’n va menjar una, i la va trobar dura, sense gust i enganxosa. Va ficar l’altra a la guantera per esperar algun altre moment de fam molt més desesperat. Va fer uns glops de cafè tebi.

Llavors va començar a fer feina.

Abans d’anar-se’n del despatx de la Carol Blissy, havia descarregat l’arxiu de vídeo de l’entrega de flors al seu mòbil, i ara va enviar el segment del despatx al número de mòbil d’en Bolo, amb el missatge: «Aquesta personeta de les flors et recorda algú?».

Va enviar el mateix material de vídeo a en Hardwick, amb un missatge que deia: «L’individu que porta les flors pot ser sospitós en el cas Spalter, possible relació entre les morts de Mary i Carl. Demà, més».

Es va mirar una altra vegada ei segment de vídeo de l’aparcament, i va confirmar la seva impressió del rètol a la porta de la furgoneta: que no estava pintat directament damunt el vehicle, sinó que era magnètic, de posar i treure. També es va adonar que només hi havia un rètol, i que era a la porta del conductor en comptes de la porta de l’acompanyant; una elecció estranya, perquè en la majoria de circumstàncies sempre és la porta de l’acompanyant la que resulta més visible per al públic. Era una decisió lògica, però, si el conductor volia poder treure el rètol ràpidament, i sense haver d’aturar el vehicle.

No hi havia cap telèfon al rètol. Va buscar per internet «Flowers by Florence» i va trobar diversos negocis amb aquest nom, però cap que estigués a menys de dos-cents cinquanta quilòmetres d’Emmerling Oaks. Cap dels dos fets no el va sorprendre.

Es va acabar el cafè, que ara ja no arribava a tebi, i va enfilar cap a Walnut Crossing. Se sentia alhora vigoritzat i frustrat pel que considerava les dues estranyeses més grans del cas: l’obstrucció del fanal, que semblava convertir la suposada localització del tirador en una impossibilitat, i un assassinat amb un objectiu relativament simple combinat amb un modus operandi exageradament complicat.

En Carl va ser assassinat de la mateixa manera que Oswald va matar Kennedy. No pas de la manera que una esposa dispara al seu marit. No pas de la manera que les organitzacions criminals solucionen les seves disputes. A en Gurney li semblava que l’objectiu es podia haver aconseguit d’una dotzena de maneres més fàcils… maneres que no haurien exigit tanta planificació, coordinació i precisió com un tret de franctirador des de cinc-cents metres de distància enmig d’un funeral, i disparant des de l’altra banda d’un riu, des d’un edifici ple d’okupes, amb un rifle amb silenciador. Això, esclar, si suposàvem que el tret va sortir d’aquell edifici i no d’un altre lloc. Des d’una finestra que tingués una línia de tir ben neta fins a la templa d’en Carl Spalter. I ara que parlàvem de complicacions, per què matar primer a la mare d’en Carl? La raó més evident, atès el resultat, seria per fer anar en Carl al cementiri. Però, i si el primer assassinat era per una raó completament diferent?

Mentre donava voltes a aquestes preguntes tan complicades, l’hora de viatge fins a casa seva se li va fer curta. Immers en possibles explicacions i relacions, amb prou feines es va adonar d’on era fins que, al capdamunt del camí de muntanya que s’acabava en la seva propietat, l’alarma de missatges del seu mòbil li va fer fixar-se un altre cop en el lloc on era. Va travessar la pastura fins arribar al costat de la casa, i llavors es va mirar la pantalla. Era la resposta d’en Bolo que havia estat esperant: «sí, sí, mateixes ulleres, nas estrany, el pixaner».

Per molt qüestionable que fos el testimoni —en Hardwick segurament tornaria a treure la qüestió—, aquesta (suposada) confirmació que aquell personatge menut i estrany havia estat present a tots dos incidents va donar a en Gurney la seva primera sensació de solidesa pel que feia al cas. Era poca cosa més que el clic de les primeres dues peces en un puzle de més de cinc-centes, però el va fer sentir bé.

Un clic era un clic. I el primer clic tenia un poder especial.