Pacte de cavallers

L’aparcament del centre comercial de Riverside estava mig buit, com gairebé sempre.

A la zona menys concorreguda, al costat del TJ Maxx que ocupava un extrem del centre comercial, un estol incongruent de gavines estava plantat en silenci sobre l’asfalt.

Quan en Gurney va entrar a l’aparcament, va alentir la marxa per observar-les amb més deteniment. Va calcular que n’hi devia haver cinquanta o seixanta. Des de la perspectiva del cotxe semblaven immòbils, totes orientades cap al mateix punt, d’esquena a la posta de sol.

Mentre les deixava enrere i buscava un aparcament més a prop de l’entrada principal, no es va poder estar de reflexionar sobre aquella creixent migració de gavines als centres comercials de terra endins, atretes sens dubte per les deixalles dels devoradors de menjar ràpid. També se’ls obstruïen les artèries com als seus benefactors, a aquelles aus transportades, i de retruc es tornaven sedentàries i menys propenses a aixecar el vol? Valia la pena meditar-hi. Però ara no era el moment. L’exigència de la missió el va fer tornar a la realitat. Va tancar el cotxe i va travessar l’arc de l’entrada, una estructura sorprenentment alegre amb les paraules centre comercial riverside que recorrien la corba de damunt l’arc il·luminades amb llums de colors.

El centre comercial no era gaire gran. Hi havia un vestíbul principal i un nombre reduït de galeries que en brotaven. La promesa llampant de l’entrada donava pas a un interior més aviat ensopit. Semblava que l’haguessin dissenyat unes quantes dècades enrere i que d’aleshores ençà amb prou feines hi haguessin practicat reformes. Es va encaminar cap a un costat del vestíbul principal i, si fa no fa a mig camí, es va asseure en un banc, davant de la botiga d’Alpine Sports, on havien dedicat un aparador a la indumentària brillant i arrapada dels ciclistes. Una dependenta feia el ronso a la porta, mentre mirava la pantalla del mòbil amb les celles arrufades.

En Gurney es va mirar el rellotge. Eren les 5:33.

Va esperar.

En Klemper va aparèixer a tres quarts.

El món dels cossos policials, com la presó, canvia les persones que hi passen un temps. I les canvia a força d’alimentar algunes qualitats: l’escepticisme, la reflexió, l’estretor de mires, la resistència. Aquestes qualitats es poden desenvolupar per vies benignes o malignes, depenent del caràcter de l’individu, de l’orientació essencial del seu esperit. Hi ha policies que poden acabar sent animals de ciutat, lleials als companys i valents, decidits a fer una bona feina en circumstàncies difícils. D’altres, en canvi, poden acabar sent summament cínics, crítics i cruels, decidits a fotre el món que els fot a ells. En Gurney va deduir que la mirada d’en Mick Klemper mentre s’acostava al banc l’enviava directament a la segona categoria.

Es va asseure a l’extrem del banc, deixant uns quants pams de separació amb en Gurney. No va dir res. Es va limitar a obrir un maletí petit sobre l’ordinador portàtil i en va girar una mica la part de dalt perquè en Gurney no en veiés el contingut. Llavors va començar a manipular alguna cosa.

En Gurney va deduir que era un escàner, segurament un model multifuncional que detectava la presència d’aparells de transmissió o d’enregistrament.

Al cap d’un minut aproximadament, en Klemper va tancar el maletí. Va recórrer el vestíbul amb una ullada de tres-cents seixanta graus i en acabat va parlar amb una veu aspra, mig entre dents i amb l’esguard fix a terra.

—Quin collons de joc és aquest? —L’agressivitat d’en Klemper semblava un escut per als nervis crispats, i la seva corpulència, un excés d’equipatge, la càrrega que li originava la pàtina de suor de la cara. Tot i així, abaixar la guàrdia i considerar-lo inofensiu hauria estat un error.

—Em podries fer un favor i jo te’n podria fer un altre —va dir en Gurney.

En Klemper va desenganxar la vista de terra i va riure per sota el nas, com si identifiqués un truc d’interrogatori.

L’empleada d’Alpine Sports continuava arrufant les celles darrere el mòbil a l’entrada de la botiga.

—Com està l’Alyssa? —va preguntar en Gurney com aquell qui res, conscient del risc que comportava jugar-se-la tan aviat amb aquella carta.

En Klemper li va llançar una mirada de reüll.

—Què?

—La sospitosa amb qui et vas embolicar d’una manera improcedent. —Va fer una pausa—. Encara sou amics?

—Però amb quines parides em surts, ara? —El to descarnat d’en Klemper li va confirmar que li havia tocat el voraviu.

—Unes que a tu et devien sortir molt cares.

En Klemper va fer que no amb el cap, com si s’esforcés per transmetre incomprensió.

En Gurney va prosseguir.

—És increïble tot el que es grava avui dia. Pot arribar a ser molt comprometedor. Però a vegades tens sort i pots controlar els danys. És d’això del que m’agradaria parlar amb tu: del control de danys.

—No entenc res. —La negació va ser alta i clara, com si busqués un aparell enregistrador que l’escàner del maletí no havia detectat.

—Només m’agradaria posar-te al corrent del recurs de la Kay Spalter. —En Gurney parlava en un to neutre i indiferent—. En primer lloc, disposem de prou proves de…, diguem-ne defectes…, en la investigació original per garantir que li revocaran la condemna. En segon lloc, ara som en una bifurcació del camí, i ens toca decidir com presentarem aquests defectes davant del tribunal d’apel·lació. Et donaré uns quants exemples: el testimoni que va identificar la Kay com la persona que havia estat al lloc des d’on presumptament es va disparar el tret hauria pogut rebre coaccions perquè cometés perjuri, o senzillament s’hauria pogut equivocar, cosa força habitual entre els testimonis oculars. L’estafador que durant el judici va declarar que la Kay havia intentat contractar-lo com a assassí a sou també hauria pogut ser coaccionat, o potser es va inventar la història, cosa que també és força habitual entre els que es troben en la seva situació. Pel que fa a l’amant de la Kay, li haurien pogut dir que l’única manera per estalviar-se de ser el principal sospitós era assegurar-se que la Kay acabés ocupant aquella posició, o també hauria pogut arribar a aquella conclusió pel seu compte. L’investigador principal del cas hauria pogut ocultar una prova videogràfica clau i descartar altres vies d’investigació a causa d’una relació inapropiada amb la filla de la víctima, o potser es va concentrar massa aviat en la sospitosa principal, cosa força habitual entre els investigadors.

En Klemper tornava a mirar a terra amb mala cara.

—Només són hipòtesis sense solta ni volta.

—El cas, Mick, és que tots els defectes de la investigació es podrien descriure en termes penals o en termes innocents, donant per fet, això sí, que cap prova definitiva sobre la relació inapropiada caigués a les mans equivocades.

—Hipòtesis i res més.

—Molt bé. Imaginem-nos que hipotèticament disposo de proves definitives sobre aquesta relació inapropiada… en un format digital molt convincent. I imaginem-nos que vull una cosa a canvi per no divulgar-les.

—Per què m’ho hauries de demanar a mi?

—Perquè el que està en joc és la teva carrera professional, la teva jubilació i la teva llibertat.

—De què collons parles?

—Vull el vídeo de seguretat de la botiga d’electrodomèstics d’Axton Avenue.

—No tinc ni idea del que vols dir.

—Si un remitent anònim m’enviés el vídeo que ha desaparegut, jo estaria disposat a ometre del procés d’apel·lació una prova que posaria fi a una carrera. I també estaria disposat a ajornar de manera indefinida la intenció de donar la prova en qüestió a l’inspector general de la policia de l’estat de Nova York. Vet aquí l’acord hipotètic. Un senzill pacte de cavallers, basat en la confiança mútua.

En Klemper va esclafir una rialla, o potser va grunyir i es va estremir involuntàriament.

—Tot això són collonades. Parles com un psicòpata, hòstia.

Va mirar cap a en Gurney, però no hi va establir contacte visual.

—Parides inventades. Només són parides inventades. —Es va aixecar de cop i, després de perdre una mica l’equilibri, va enfilar cap a la sortida més propera.

Va deixar un rastre acre d’alcohol i suor.