Una veritat terrible

Una estona després que sortís el sol, amb la sensació que ja havia fet un gest suficient pel que feia a solucionar el problema de les gallines —havia dibuixat un diagrama de construcció del galliner i el corral—, en Gurney va deixar estar el quadern i es va asseure a la taula de la cuina amb una segona tassa de cafè.

Quan la Madeleine també s’hi va asseure, ell va decidir ensenyar-li la fotografia d’en Carl Spalter.

Per la feina de triatge i assessorament que feia al centre de salut mental, estava acostumada a topar amb els extrems dels sentiments més negatius: pànic, ràbia, angoixa, desesperació. Tot i això, els ulls se li van esbatanar davant de l’expressió vívida de l’Spalter.

Va deixar la foto al damunt de la taula, i després va allunyar-la uns quants centímetres.

—Sap alguna cosa —va dir—. Alguna cosa que no sabia abans que la seva dona li disparés.

—Potser no ho va fer. Segons en Hardwick, el cas contra ella va ser un muntatge.

—T’ho creus, tu?

—No ho sé.

—Potser ho va fer, o potser no. Però a en Hardwick li és igual, una cosa o l’altra.

En Gurney es va sentir temptat de discutir-ho, perquè no li agradava en quina posició el deixava a ell. Però només va arronsar les espatlles.

—El que li importa és que revoquin la sentència de la Kay Spalter.

—El que de debò li importa és passar comptes… i veure com els seus antics caps pengen a la forca.

—Ja ho sé.

Ella va tombar el cap i se’l va mirar com si li preguntés per què s’havia deixat arrossegar cap a un afer tan lleig i incert.

—No li he promès res de res. Però he de reconèixer —va dir, mentre assenyalava la fotografia al damunt de la taula—, que això em desperta la curiositat.

Ella va prémer els llavis, es va girar cap a la porta oberta i es va mirar la boira prima i esquinçada, il·luminada pels raigs oblics del sol matiner. Llavors alguna cosa li va cridar l’atenció a la vora de les lloses de pedra del pati.

—Ja hi tornen a ser —va dir.

—Qui? El què?

—Les formigues fusteres.

—On?

—A tot arreu.

—A tot arreu?

Ella va respondre en un to de veu tan tranquil com impacient era el d’ell.

—Allà fora. Aquí. A l’ampit de les finestres. Als armaris. Al voltant de la pica.

—Per què coi no ho havies dit?

—Ho acabo de fer.

En Gurney va estar a punt de fer saltar la discussió per un penya-segat, però el seny va prevaldre i l’única cosa que va dir va ser:

—No les suporto. —I no les suportava. Les formigues fusteres eren els tèrmits dels Catskills i d’altres llocs freds: rosegaven la fibra interna de bigues i cairats, en silenci i en la foscor, i convertien en serradures les estructures de suport de llars que havien estat ben sòlides. Un servei d’exterminació fumigava els fonaments cada dos mesos, i a vegades semblava que estaven guanyant la partida. Però llavors tornaven els exploradors, i al seu darrere… batallons.

Per un moment, va oblidar de què estaven parlant la Madeleine i ell abans d’anar-se’n per la tangent de les formigues. Quan ho va recordar, va ser amb una sensació de buidor, com si s’hagués estat esforçant per justificar una decisió qüestionable.

Va decidir provar de ser tan obert com li fos possible.

—Escolta, sóc conscient del perill, del motiu poc virtuós que impulsa tot això. Però penso que li dec alguna cosa, a en Jack. Potser no gaire res, però alguna cosa sí. I una dona innocent pot haver estat condemnada gràcies a proves fabricades per un poli corrupte. No m’agraden els polis corruptes.

La Madeleine va intervenir.

—A en Hardwick li és igual, que ella sigui innocent. Per ell, això és irrellevant.

—Ja ho sé. Però jo no sóc en Hardwick.