Discrepàncies torbadores

Quan els convidats al sopar se’n van haver anat —en Bruce i la lona en el seu enorme Range Rover, els altres en els seus Prius silenciosos— la Madeleine va començar a netejar i endreçar, i en Gurney se’n va anar al soterrani amb l’expedient del cas Spalter. En va extreure l’informe de l’autòpsia, i després va engegar la tauleta que el seu fill, en Kyle, li havia regalat el Dia del Pare.

Es va passar mitja hora visitant una successió de pàgines web neurològiques, provant de trobar sentit a la desconnexió que hi havia entre la naturalesa de la ferida al cap d’en Carl Spalter i els tres o quatre metres que la Paulette assegurava que havia trontollat abans de caure a terra.

En Gurney havia tingut l’infeliç avantatge d’haver presenciat, més de prop del que li hauria agradat, dos trets al cap similars durant els seus anys a l’àrea d’Homicidis del Departament de Policia de Nova York, i en tots dos casos, les víctimes havien caigut com arbres tallats a cop de destral. Per què en Carl no?

Se li acudien dues explicacions.

Una era que el patòleg s’havia equivocat sobre la gravetat del trauma que havia patit el teixit cerebral, i que el centre motor no havia estat destruït completament per la bala en fragmentar-se. La segona explicació era que havien disparat a en Carl no una, sinó dues vegades. La primera bala l’havia fet trontollar i caure a terra. La segona bala, a la templa, va provocar els danys neurals severs trobats durant l’autòpsia. El problema evident amb aquesta teoria era que el patòleg només havia trobat una ferida d’entrada. És veritat que una Swift 220 pot realitzar una perforació molt neta, o deixar una ferida superficial molt estreta… però difícilment prou subtil perquè un patòleg la passi per alt, tret que hagués d’anar amb presses. O que estigués distret. Distret per qui?

Mentre en Gurney rumiava això, un altre aspecte de la mini reconstrucció dels fets que havia fet la Paulette no deixava de rosegar-lo: el fet que aquella última escena fatal s’havia representat a quatre pams de dos individus que podien resultar enormement beneficiats per la mort d’en Cari. En Jonah, que aconseguiria el control total d’Spalter Realty. I l’Alyssa, la ionqui malcriada que heretaria el llegat personal del seu pare… sempre que la Kay pogués ser eliminada de la partida, com de fet havia passat.

Jonah i Alyssa. Cada cop tenia més interès a coneixe’ls a tots dos. I a en Mick Klemper també. Aviat s’hauria d’enfrontar cara a cara amb aquell home. I potser també amb en Piskin, el fiscal, per saber quina posició ocupava en aquella boira plena de contradiccions, proves discutibles i possible perjuri.

Es va sentir un terrabastall a la cuina. En Gurney va encongir-se.

Els terrabastalls a la cuina eren una cosa curiosa. Temps enrere els considerava un indicador de l’estat d’ànim de la Madeleine, fins que es va adonar que aquesta interpretació que en feia era de fet un indicador del seu propi estat mental. Quan pensava que li havia donat raons per estar més aviat poc satisfeta amb ell, sentia el terrabastall dels plats com a símptoma de l’enuig de la seva dona. Però si tenia la impressió que la seva conducta havia estat correcta i considerada, el mateix terrabastall li semblava un accident inofensiu.

Aquella nit, en Gurney no se sentia còmode amb el fet d’haver arribat gairebé una hora tard al sopar, ni amb la seva poca habilitat a l’hora de recordar els noms dels amics de la Madeleine, ni amb el fet d’haver-la deixat sola a la cuina i haver fugit corrent cap al soterrani tan bon punt els últims llums de posició es van allunyar turó avall.

Es va adonar que aquesta última ofensa encara es podia corregir. Va prendre unes quantes notes finals de la pàgina web de neurologia més exhaustiva que havia trobat, va tancar la tauleta, va guardar l’informe de l’autòpsia a dins de l’expedient del cas i va pujar cap a la cuina.

La Madeleine acabava de tancar la porta del rentaplats. Ell se’n va anar cap a la cafetera a l’illa central, va preparar-la i va prémer el botó. La Madeleine va agafar una esponja i un eixugamà i va començar a fregar els marbres.

—Una colla de gent estranya —va dir, sense donar-hi importància.

—Una colla de gent interessant seria una manera més agradable de dir-ho.

En Gurney es va aclarir la gola.

—Espero que no els hagi escandalitzat, el que he dit del sistema de justícia criminal.

La cafetera va emetre el soroll entre esbufec i escopinada que marcava el final del seu cicle.

—No és ben bé el que has dit. El teu to de veu sempre diu molt més que les teves paraules.

—Més? Com ara què?

Ella no va respondre de seguida. Estava inclinada damunt el marbre, fregant una taca recalcitrant. En Gurney va esperar. La Madeleine va dreçar l’esquena i es va apartar amb el dors de la mà uns cabells que li penjaven davant de la cara.

—A vegades sembla que estiguis emprenyat per haver d’estar amb gent, per haver d’escoltar-los i de parlar-hi.

—No és ben bé que estigui emprenyat. És… —Va sospirar, deixant penjada la frase. Va agafar la seva tassa de sota la cafetera, hi va afegir sucre, va remenar el cafè molta més estona de la que feia falta abans de completar la seva explicació—. Quan estic ficat en una cosa intensa, em costa força canviar de xip i tornar a la vida normal.

—És difícil —va replicar ella—. Ja ho sé. Em sembla que a vegades oblides quina feina faig a la clínica, amb quina mena de problemes m’he d’enfrontar.

Ell va estar a punt de comentar que aquells problemes generalment no tenien cap relació amb l’assassinat, però es va mossegar la llengua a temps. La Madeleine feia cara de tenir un pensament inacabat al cap, i ell es va quedar en silenci on era, amb la tassa de cafè a la mà, esperant que ella continués… que descrigués algunes de les realitats més sagnants d’un centre de salut mental rural.

Però va agafar una altra ruta.

—Potser jo puc desconnectar més fàcilment que tu perquè no sóc tan bona en la meva feina.

En Gurney va parpellejar.

—Què vols dir?

Quan algú té molt de talent per fer una cosa determinada, la gran temptació és concentrar-s’hi fins a excloure virtualment tota la resta. No trobes que és veritat?

—Suposo —va respondre ell, mentre es preguntava cap on portaria tot allò.

—Doncs jo penso que tu tens un gran talent per esbrinar com són les coses, per desfer mentides, per resoldre crims complicats. I potser ets tan bo, potser et sents tan còmode amb aquesta manera de pensar en particular, que la resta de la vida et sembla una interrupció incòmoda. —Li va examinar la cara per trobar-hi alguna reacció.

En Gurney sabia que hi havia una part de veritat en el que ella deia, però l’única cosa que va poder fer va ser arronsar les espatlles.

Ella va continuar, amb una veu fluixa.

—Jo no crec pas que tingui un gran talent per la meva feina. M’han dit que sóc bona, però no és la suma i la substància de la meva vida. No és l’única cosa que importa. Jo provo de viure la meva vida com si tot tingués importància. Perquè en té. Tu, per sobre de tot. —Se’l va mirar als ulls i va somriure d’aquella seva manera tan estranya, que semblava tenir menys a veure amb la forma que li adoptaven els llavis que no pas amb alguna mena de font de llum interior.

—A vegades, quan parlem de la intensitat amb què et concentres en un cas, acabem discutint… potser perquè tens la impressió que estic provant de transformar-te: de detectiu a multi-esportista neorural. Aquesta potser era una esperança o una fantasia meva quan vam venir a viure aquí a les muntanyes, però ara ja no ho és. Sé qui ets, ho entenc i m’hi conformo. No: em dono per satisfeta. Ja sé que a vegades no ho sembla. Sembla que empenyi, que estiri, que et provi de canviar. Però les coses no són així.

Va fer una pausa, com si pogués llegir els pensaments i els sentiments d’en Gurney més clarament que no pas ell.

—No t’estic provant de convertir en algú que no ets. Només em sembla que series més feliç si poguessis deixar entrar una mica de claror, una mica de varietat, en la teva vida. Tinc la impressió que sempre empenys la mateixa roca fins a dalt del mateix turó, una vegada i una altra, sense cap alleujament ni cap recompensa al final. Sembla com si l’única cosa que volguessis és continuar empenyent, continuar lluitant, continuar posant-te en perill… com més perill, millor.

Ell va estar a punt de discutir el punt del perill, però va decidir escoltar-la fins al final.

Ella se’l va mirar amb els ulls plens de tristesa.

—És com si hi entressis tan a fons, dins de la foscor que emmascara el sol. Ho emmascara tot. O sigui que jo faig la meva vida de l’única manera que sé. Faig la meva feina a la clínica. Passejo pels boscos. Vaig als meus concerts. Exposicions. Llegeixo. Toco el violoncel. Vaig en bici. Tinc cura del jardí i de la casa i de les gallines. A l’hivern, trec la neu. Visito els meus amics. Però no paro de pensar, de desitjar, que podríem fer moltes més d’aquestes coses tots dos plegats. Que podríem sortir al sol tots dos plegats.

En Gurney no sabia com respondre. En un nivell determinat, reconeixia la veritat que hi havia en les paraules de la Madeleine, però el sentiment que li generava no produïa cap paraula que pogués pronunciar.

—Ja està —va concloure ella, simplement—. Això és el que tenia al cap.

La tristesa als seus ulls va ser reemplaçada per un somriure: càlid, obert, amb esperança.

A en Gurney li va semblar que la Madeleine era totalment present… que davant seu hi tenia la totalitat d’ella, sense obstruccions, sense evasions, sense artificis de cap mena. Va desar la tassa, que havia tingut a la mà tota l’estona sense adonar-se’n, mentre ella parlava, i se li va acostar. Va abraçar-la, i va notar tot el seu cos, càlid, contra el d’ell.

Encara sense paraules, va agafar-la en braços a la manera tòpica de la núvia en la nit de noces —cosa que va fer-la riure— i se la va endur al dormitori, on van fer l’amor amb una combinació d’urgència i tendresa que va ser intensament meravellosa.

La Madeleine va ser la primer de llevar-se l’endemà al matí.

Quan en Gurney es va haver dutxat, afaitat i vestit, la va trobar a taula amb un cafè, una torrada amb mantega de cacauet i un llibre obert. La mantega de cacauet era una de les seves coses preferides. Ell s’hi va acostar i li va fer un petó al cap.

—Bon dia! —va dir ella amb alegria i amb la boca plena de torrada. Estava vestida per anar a treballar a la clínica.

—Jornada completa, avui? —va preguntar ell—. O només mitja?

—No ho sé. —La Madeleine va empassar i va fer un glop de cafè—. Depèn de qui més hi hagi. Què hi tens tu, a l’agenda?

—En Hardwick. Ha de ser aquí a dos quarts de nou.

—Com és?

—La Kay Spalter ens ha de trucar a les nou, aproximadament.

—Problemes?

—No hi ha res més que problemes. Cada fet d’aquest cas porta una contradicció enganxada.

—No és així, com t’agraden els fets?

—Desesperadament embolicats, vols dir? Per poder-los desembolicar?

Ella va fer que sí, va fer l’última mossegada a la torrada, es va endur el plat i la tassa a la pica, i va esbandir-ho tot sota l’aixeta. Després va tornar i li va fer un petó.

—Faig tard. Me n’he d’anar.

En Gurney es va preparar una mica de bacon i torrades, i es va instal·lar en una cadira al costat de les portes vidrieres. Ablanida per una boira matinal molt prima, la vista des de la cadira era de la pastura vella, amb un mur de pedra a l’extrem més llunyà, un dels camps sense sembrar del seu veí, i amb prou feines visible més enllà, Barrow Hill.

Quan es va ficar a la boca l’últim tros de bacon, va començar a sentir el bramul agressiu del GTO d’en Hardwick, que s’acostava pel camí de sota el graner. Dos minuts després, la bèstia vermella i angular era aparcada al costat dels espàrrecs, i en Hardwick era al davant de les portes vidrieres, amb una samarreta negra i uns pantalons de xandall de color gris brut. Les portes eren ben obertes, però les mosquiteres corredisses tenien la balda posada.

En Gurney va allargar el braç i en va obrir una.

En Hardwick va entrar.

—Saps que tens un puto porc gegant passejant-se pel camí de la teva granja?

En Gurney va fer que sí.

—És una cosa que passa força sovint.

—Deu pesar més de cent cinquanta quilos, diria.

—L’has provat d’aixecar, eh?

En Hardwick va ignorar el comentari, i va mirar-se la sala com si en taxés el valor.

—Ho he dit abans i ho tornaré a dir. Té un encant rural de collons, casa vostra.

—Gràcies, Jack. Vols seure?

En Hardwick es va remenar els incisius pensativament, amb una ungla, i després es va deixar caure a l’altra cadira de la taula, davant per davant d’en Gurney, i se’l va mirar amb certa sospita.

—Abans de parlar amb la desconsolada senyora Spalter, artista, tens alguna altra cosa al cap que hàgim de discutir?

—De fet no… tret que no hi ha res de res en aquest cas que tingui el més mínim sentit.

Els ulls d’en Hardwick es van empetitir.

—Aquestes coses que no tenen sentit… juguen a favor o en contra nostra?

—Nostra?

—Ja saps què vull dir. A favor o en contra del nostre objectiu d’aconseguir una revocació.

—Segurament a favor de l’objectiu. Però no n’estic segur. Hi ha massa coses rares.

—Rares? Com ara què?

—Com ara l’apartament identificat com a origen del tret fatal.

—Què li passa?

—Que no ho va ser. No ho podia haver estat.

—Per què no?

En Gurney li va explicar l’ús que havia fet de la Paulette per reconstruir informalment el crim, i el seu descobriment de l’obstrucció que presentava el fanal.

En Hardwick va posar cara de confusió, però no pas de preocupació.

—Alguna altra cosa?

—Un testimoni, que diu que va veure el tirador.

—En Freddie? El paio que va identificar la Kay a la roda de reconeixement?

—No. Un home que es diu Estavio Bolocco. No hi ha constància que se li prengués declaració, tot i que ell diu que ho van fer.

També diu que va veure el tirador, però que era un home, no una dona.

—On va veure el tirador?

—Un altre problema. Diu que el va veure a l’apartament… l’apartament d’on se suposa que va sortir el tret, però d’on ara sabem que no va poder sortir.

Em Hardwick va posar la seva cara de coragre característica.

—Tot això és una barreja de bones notícies i merda pura. M’agrada la idea que el teu testimoni digui que el tirador era un home, i no una dona. M’agrada sobretot la idea que en Klemper no deixés constància de la seva declaració a l’informe. Això fa pudor de mala pràctica policial, possible manipulació, o com a mínim ineptitud important, coses que ens ajuden. Però aquesta merda de l’apartament, aquesta merda fa que tota la resta no serveixi de res. No podem presentar un testimoni que diu que el tirador va fer servir una localització determinada, si després diem que aquesta localització no es va poder fer servir. A veure, on cony ens porta, això?

—Bona pregunta. I una altra coseta estranya. L’Estavio Bolocco diu que va veure el tirador dues vegades. Una el dia dels fets, que va ser un divendres. Però també cinc dies abans. El diumenge. Diu que estava segur que era diumenge, perquè és l’únic dia de festa que té.

—On va veure el tirador?

—A l’apartament.

La indigestió d’en Hardwick empitjorava per moments.

—Fent què? Prenent mides?

—És el que jo m’imaginaria. Però això planteja una altra pregunta. Suposem que el tirador es va assabentar de la mort de la Mary Spalter, va descobrir la localització de la parcel·la familiar dels Spalter i es va imaginar que en Cari seria a primera fila a l’enterrament. El pas següent seria explorar els voltants, per veure si oferien una posició de tir raonablement segura.

—Què és el que no quadra?

—La cronologia. Si el tirador buscava la localització el diumenge, presumiblement la Mary Spalter va morir dissabte, o abans, depèn de si el tirador tenia un contacte prou proper a la família per obtenir la informació directament o si va haver d’esperar a la publicació d’una esquela, un o dos dies després. La meva pregunta és: si l’enterrament no es va realitzar, com a molt aviat, fins a set dies després de la seva mort… què va provocar el retard?

—Vés a saber. Potser algun parent no podia arribar abans. Quina importància té?

—És inusual retardar un funeral tota una setmana. I el que és inusual em desperta la curiositat, res més.

—I tant. Molt bé. D’acord. —En Hardwick va bellugar la mà com si espantés una mosca—. L’hi podem preguntar a la Kay quan truqui. Però no em sembla que els arranjaments funeraris de la seva mare política siguin material que funcioni al Tribunal d’Apel·lacions.

—Potser no. Però ara que parlem de la seva condemna, sabies que en Freddie, el paio que va identificar la Kay al judici, ha desaparegut?