Com el ganivet

Després d’obrir l’apartament i d’assegurar-se que en Gurney encara seria allà quan ell tornés, una hora més tard, en Frank el rancuniós va continuar la seva ronda, que segons ell incloïa totes les propietats de Spalter Realty a Long Falls.

L’apartament era petit però relativament lluminós, comparat amb el passadís tètric. La porta principal s’obria a un rebedor minúscul amb taques d’aigua al terra de fusta. A la dreta hi havia una cuina tota seguida, sense finestres, a l’esquerra un armari buit i un lavabo. Directament al davant, hi tenia una habitació de mida mitjana amb dues finestres.

En Gurney va obrir les dues finestres per deixar entrar l’aire. Va mirar cap a l’altra banda d’Axton Avenue, més enllà del riu estret que hi discorria en paral·lel, i per damunt del mur baix de maó de Willow Rest. Allà, en una elevació suau envoltada d’arbres, rododendres i rosers, hi havia el lloc on en Carl Spalter havia rebut el tret i on més endavant havia estat enterrat. Envoltat de fullatge per tres bandes, a en Gurney li va recordar un escenari. Fins i tot hi havia una mena d’arc de prosceni, una il·lusió creada per la branca horitzontal d’un fanal que s’alçava a la banda propera al riu de l’avinguda, i que des de la línia visual d’en Gurney semblava com si s’estengués al damunt de l’escena.

La noció que allò semblava un escenari destacava els altres aspectes teatrals del cas. Era gairebé digne d’una òpera, que es posés h a la vida d’un home als peus de la tomba de la seva mare, un home que queia ferit just al damunt de la terra on després seria enterrat. I també hi havia alguna cosa digna d’una telenovel·la en la història d’adulteri i cobdícia subsegüent.

En Gurney estava fascinat pel lloc, sentia aquell estrany pessigolleig d’emoció que sentia sempre quan trepitjava el lloc que havia trepitjat un assassí, quan veia gran part del que havia vist l’assassí. Aquell dia fatídic, però, hi havia una fina capa de neu a terra, i segons les fotografies de l’expedient, dues fileres de cadires plegables, setze en total, disposades per al seguici funerari a l’altra banda de la tomba oberta de la Mary Spalter. Per assegurar-se que s’imaginava l’escena acuradament, li feia falta saber la posició d’aquelles cadires. I la posició del pòdium portàtil. I la posició d’en Carl. La Paulette havia estat molt precisa sobre la posició del cos d’en Carl quan va caure a terra, però en Gurney necessitava veure-ho tot plegat, on era exactament tot en el moment que es va disparar el tret. Va decidir baixar a buscar les fotos de l’escena del crim al seu cotxe.

Quan era a punt de sortir de l’apartament, el mòbil el va aturar.

Tornava a ser la Paulette, més neguitosa que abans.

—Escolti, detectiu Gurney, potser no l’he entès bé, però hi ha una cosa que m’ha fet posar molt neguitosa. L’hi he de preguntar… vostè ha insinuat que d’alguna manera, en Jonah… vull dir, a veure, què volia dir vostè, exactament?

—Vull dir que el cas potser no està tan tancat com pensa tothom. Que potser la Kay va disparar contra en Carl. Però que, si no ho va fer…

—Però com pot creure vostè que en Jonah, precisament en Jonah… —La Paulette començava a alçar la veu.

—Un moment. L’única cosa que sé del cert és que necessito saber més coses. Mentrestant, només vull que vostè vagi amb compte. Vull que estigui segura. No dic res més.

—D’acord. Ho entenc. Perdoni. —El soroll de la seva respiració es va anar calmant—. Puc fer alguna cosa per ajudar-lo?

—De fet, sí. Ara sóc a l’apartament des del qual van disparar. Vull imaginar-me el que va veure el tirador des d’aquesta finestra. M’ajudaria molt si pogués tornar al lloc on érem abans, quan m’ha ensenyat la posició del cap d’en Carl a terra.

—I la gota de sang a la neu.

—Sí. La gota de sang a la neu. Hi pot anar, ara?

—Suposo. Sí, és clar.

—Genial, Paulette. Gràcies. Agafi aquell paraigua de color blau llampant. Serà una bona manera de marcar el lloc. I el mòbil, és clar, per poder-me trucar quan hi arribi. D’acord?

—D’acord.

Revitalitzat per aquest petit progrés, es va afanyar a baixar per anar a buscar l’expedient al seu cotxe. Va tornar uns quants minuts després amb un sobre voluminós de paper marró sota el braç… just a temps de veure algú que entrava a l’apartament del costat.

En Gurney va córrer cap a la porta i va ficar el peu entre muntant i batent abans no es pogués tancar.

Un home baix, nerviüt, amb una cua de cavall negra i llarga, se’l va quedar mirant. Un moment després, va començar a somriure d’una manera una mica forassenyada, ensenyant unes quantes dents d’or, com un bandit mexicà en un Western políticament incorrecte. Hi havia una intensitat a la seva mirada que en Gurney es va imaginar que podia ser causada per les drogues, per una tensió natural o per una pertorbació mental.

—Puc fer alguna cosa per vostè? —La veu de l’home era aspra, però no deixava de ser amistosa.

—Em sap greu haver-li saltat al damunt d’aquesta manera —va dir en Gurney—. Això no té res a veure amb vostè. Només necessito una mica d’informació sobre l’apartament del seu costat.

L’home es va mirar el peu que obstaculitzava la seva porta.

En Gurney va somriure i va recular.

—Perdoni un altre cop. Tinc una mica de pressa i m’està costant molt trobar algú per parlar.

—De què?

—Coses molt senzilles. Com ara qui fa més temps que viu en aquest edifici?

—Per què?

—Estic buscant gent que visqués aquí fa vuit, nou mesos.

—Vuit, nou mesos. Hmm. —Va parpellejar per primera vegada—. Això devia ser pels volts del Big Bang, no?

—Si vol dir el tiroteig, sí.

L’home es va acaronar la barbeta com si hi portés un masclet.

—Busca en Freddie?

Al començament el nom no li va dir res. Llavors en Gurney va recordar haver vist el nom Frederico no-sabia-què-més a la transcripció del judici.

—Vol dir el Freddie que va dir que va veure la Kay Spalter en aquest edifici el matí dels fets?

—És l’únic Freddie que ha aparcat el cul per aquí.

—I per què l’hauria d’estar buscant?

—Perquè ha desaparegut. Per què, si no?

—Desaparegut des de quan?

—Escolti, no ho sap? És una broma? Tio, es pot saber qui cony és?

—Només un paio que s’ho torna a mirar tot una segona vegada.

—Sembla una feina molt important perquè la faci només un tio.

—És una bona tocada de collons, la veritat.

—Quina gràcia. —No va somriure.

—I quan va desaparèixer, en Freddy?

—Després de la trucada. —Va tombar el cap i es va mirar en Gurney de gairell—. Tio, em sembla que tot això ja ho saps.

—Parli’m de la trucada.

—No en sé res, de la trucada. Només que en Freddy la va rebre. Ho va dir com si fos d’un de vosaltres.

—D’un poli?

—Exacte.

—I després va desaparèixer?

—Sí.

—I quan va ser, això?

—Just després que fotessin la senyora a la presó.

El mòbil d’en Gurney va sonar. Va deixar que sonés.

—En Freddie va dir si la trucada l’hi havia fet un poli que es deia Klemper?

—Podria ser.

El telèfon d’en Gurney no parava de sonar. A la pantalla va veure que era la Paulette Purly. Se’l va tornar a ficar a la butxaca.

—Vostè viu en aquest apartament?

—Sobretot.

—Hi serà d’aquí a una estona?

—Podria ser.

—I podria ser que poguéssim tornar a parlar?

—Podria ser.

—Jo em dic Dave Gurney. Em pot dir el seu nom?

—Bolo.

—Com aquelles corbates estretes?

—No, tio, com la corbata no. —Va somriure, ensenyant una altra vegada les dents d’or—. Com el ganivet.