Proves videogràfiques

De tant en tant, en la seva vida com a detectiu, en Gurney havia tingut la sensació que feia malabarismes amb granades de mà.

Sabia que no podia culpar ningú que no fos ell mateix de la seva situació actual. Des del principi, havia estat evident que la missió podia agafar camins tortuosos i impredictibles a causa de les prioritats que marcaria en Hardwick. Però de totes maneres s’hi havia compromès, empès per les seves pròpies motivacions obsessives motivacions que la Madeleine havia vist prou clarament i que ara li havia subratllat, mentre ell havia decidit insistir que només tornava un favor que devia. Havent-se enganyat a ell mateix per participar en un circ de tres pistes i sense mestre de cerimònies, ara experimentava l’inevitable caos que s’havia desencadenat.

Va intentar dir-se que el fet que es resistís a sortir-ne —ara que l’anul·lació de la condemna de la Kay era gairebé segura i per tant el seu suposat deute amb en Hardwick estava saldat— sorgia d’una noble inclinació a buscar la veritat. Però no va ser capaç de creure-s’ho. Sabia que la seva addicció a la professió tenia unes arrels més fondes que anaven més enllà d’aquella postura tan noble.

També va intentar dir-se que el malestar que sentia per la manera com en Hardwick havia injuriat en Mick Klemper a Conflicte criminal (no l’havia esmentat però era fàcilment identificable) derivava d’una altra idea altruista: que tots els acords, encara que fossin amb persones intrigants i desagradables, eren sagrats. Sospitava, però, que en realitat el seu desassossec sorgia del fet d’haver-se adonat tard que a en Klemper li havia promès més del que podia donar-li.

Va veure que una vegada més, de manera inconscient, s’havia ficat en una situació perillosa i insostenible sense cap sortida que no fos tirar pel dret. La Madeleine tenia raó. Aquell patró de conducta era innegable. Sens dubte, tenia algun problema. Ara bé, el simple fet d’entendre això no li obria noves portes. L’únic camí que veia continuava sent tirar pel dret, granades de mà incloses.

Va engegar l’ordinador i va obrir els arxius de vídeo de les càmeres de seguretat de Long Falls.

Va trigar gairebé una hora a trobar el que esperava que hi hagués: la imatge d’un individu diminut que caminava per Axton Avenue i s’acostava a la càmera. En Gurney va observar com l’home, o potser la dona, travessava les portes de l’edifici. El que privava d’identificar el gènere de la persona era un anorac inflat, una cinta ampla d’esquiador que li tapava les orelles, el front i el naixement dels cabells, unes ulleres de sol enormes i una bufanda gruixuda que li amagava no solament el coll sinó també una bona part de la barbeta i la mandíbula. La part de la cara que quedava visible —un nas afilat i lleugerament ganxut i una boca petitona— concordava amb la cara del repartidor de Flowers by Florence que en Gurney havia vist al vídeo de seguretat d’Emmerling Oaks. De fet, la cinta del cap, les ulleres de sol i la bufanda semblaven idèntiques a les d’aquell vídeo.

En Gurney va tirar enrere el vídeo, un minut si fa no fa, i va tornar a posar l’avenç de l’individu pel carrer fins que entrava a l’edifici. A diferència del vídeo d’Emmerling Oaks, no hi havia flors. Però hi havia un paquet. Un paquet prim, d’un metre de llargada si fa no fa, embolicat amb un paper de Nadal vermell i verd amb un gran llaç decoratiu al mig. En Gurney va somriure. Probablement era la manera més innocent de transportar el rifle d’un franctirador en un carrer urbà al mes de desembre.

Es va anotar l’hora que marcava el rellotge incrustat al quadre del vídeo en el moment en què l’individu girava i entrava a l’edifici. Eren les 10.03 am. Just disset minuts abans del tret que havia abatut en Cari Spalter.

El mateix individu va sortir al carrer a les 10.22 am, dos minuts després que es disparés el tret, va girar i es va allunyar caminant tranquil·lament per Axton Avenue fins a desaparèixer del camp de visió de la càmera.

En Gurney va repenjar l’esquena al respatller de la cadira i va reflexionar sobre el significat del que acabava de veure.

Primer, indicava clarament que el tret s’havia disparat des de l’apartament on després es va trobar l’arma. El moment de la sortida del suposat tirador feia difícils o impossibles altres escenaris, cosa que subratllava el problema del fanal.

Segon, era evident que l’individu del vídeo no era la Kay Spalter. En Gurney va sentir una agradable onada de ràbia contra en Klemper, i va notar que a la vegada li marxava qualsevol remordiment per haver trencat el seu «acord». Només amb aquest vídeo es podria haver tombat l’acusació contra la Kay Spalter. Com a mínim, hauria assegurat la presència d’un dubte raonable basant-se en una teoria alternativa creïble sobre el cas i assenyalant un sospitós alternatiu creïble. Hauria impedit la condemna i l’empresonament de la Kay. La supressió voluntària d’aquella prova per part d’en Klemper, aparentment com a recompensa pels favors sexuals de l’Alyssa Spalter, no era solament delictiva, sinó també imperdonable.

Tercer, ja era hora de deixar de pensar en l’individu dels vídeos d’Axton Avenue i de la residència de la tercera edat simplement com «l’individu». Ja era hora de dir-li pel seu nom: Petros Panikos.

No era fàcil. Alguna cosa dins del seu cap es negava a relacionar la figura menuda, gairebé delicada, que portava rams de crisantems en un cas i un regal de Nadal en l’altre, amb el psicòpata violent descrit per la Interpol i l’Adonis Angelidis. El psicòpata que havia clavat els claus als ulls, les orelles i el coll d’en Gus Guriko. El psicòpata que havia col·locat una bomba incendiària a tres cases de Cooperstown, havia cremat sis persones innocents i havia decapitat un home.

«Oh, Déu meu, també cantava, mentre feia això?». En això no hi volia pensar, en Gurney: era el material amb què es fan els malsons. Ara era hora de tenir pensaments més pràctics, de trobar punts en comú amb en Hardwick i l’Esti. Era hora d’acordar quins havien de ser els passos següents.

Va treure el mòbil i primer va trucar a en Hardwick. Volia deixar un missatge i es va sorprendre quan va rebre una resposta immediata i defensiva.

—Truques per fotre’m la bronca sobre això d’en Bork?

En Gurney va decidir deixar aquella discussió per a un altre moment.

—Pensava que ens hauríem de reunir.

—Per fer què?

—Per planificar el que farem? Per coordinar-nos? Col·laborar?

Hi va haver una pausa breu. Un estossec, encara més curt.

—Esclar. Cap problema. Quan?

—Com més aviat millor. Demà al matí, per exemple. Tu, jo i l’Esti, si pot venir. Hem de posar els fets, les preguntes i les hipòtesis sobre la taula. Amb tot el que tenim en un mateix lloc, potser podrem veure què hi falta.

—D’acord. —En Hardwick semblava escèptic, com de costum—. On vols que ho fem?

—A casa meva.

—Per alguna raó?

La veritable raó era que en Gurney volia recuperar un cert control, una certa sensació de tenir les mans al timó. Però el que va dir va ser:

—A casa teva hi ha forats de bala. A la meva, no.

Després de quedar, amb poc entusiasme, que es trobarien l’endemà al matí a les nou a casa d’en Gurney, en Hardwick es va oferir a dir-ho a l’Esti, ja que igualment havia de parlar amb ella d’una altra cosa. Una cosa personal. En Gurney hauria preferit trucar-li ell mateix —un cop més, en benefici d’aquella sensació intangible de tenir les mans al timó—, però no se li va acudir cap manera raonable de posar-s’hi fort.

Van acabar la trucada sense que cap dels dos digués res del «pacte» amb en Mick Klemper ni de l’al·lusió que en Gurney hi havia fet a l’últim missatge telefònic.

Quan en Gurney va sortir de l’estudi, la Madeleine va sortir del dormitori. Va portar al cotxe la bossa de lona que s’havia preparat aquell matí i després va tornar a entrar a casa per recordar al seu marit, un cop més, que donés les maduixes a les gallines.

—Escolta —va contestar ell—. L’Ozzie Baggott, allà al final del camí, només els tira un cubell ple de restes de la taula, a les seves gallines, i sembla que sobreviuen perfectament.

—L’Ozzie Baggott és un tocat del bolet repugnant. Aquell tiraria les escombraries al pati del darrere tant si tingués gallines com si no.

Ben mirat, en Gurney va trobar que la veritat era que allò no es podia discutir.

Es van fer una abraçada, un petó i la Madeleine va marxar.

Quan el cotxe es perdia de vista darrere del graner, l’últim raig de sol va desaparèixer darrere la serralada de ponent.