Alguna cosa dins dels boscos

La Madeleine va preparar un sopar senzill i van menjar força ràpidament amb ben poca conversa. En Gurney es va estar tota l’estona esperant que ella comencés a interrogar-lo exhaustivament sobre la seva reunió amb en Hardwick, però només li va fer una sola pregunta:

—Què vol de tu?

En Gurney va descriure la situació amb força detall… la naturalesa del cas de la Kay Spalter, la nova carrera d’en Hardwick com a investigador privat, la seva enorme i evident inversió emocional per aconseguir que es revoqués la condemna de la Kay, la seva petició d’ajuda.

L’única reacció de la Madeleine va ser un petit cop de cap i un «hmm» amb prou feines audible. Es va aixecar, va recollir la taula i es va endur plats i coberts a l’illa central de la cuina, on els va deixar a la pica i els va rentar, esbandir i apilonar a l’escorreplats. Llavors va treure una gerra grossa d’un armari i va regar les plantes que hi havia al trinxant de pi a sota de les finestres de la cuina. Cada minut que ella no insistia en el tema tibava una mica més la corda d’en Gurney i li feia afegir unes quantes paraules addicionals d’explicació, descàrrec, justificació. Justament quan estava a punt de fer-ho, ella li va suggerir d’anar a fer un volt cap a l’estany.

—Fa una nit massa agradable per estar-se a dins —va dir.

«Agradable» no era la paraula que ell hauria fet servir per descriure el cel incert amb tot de núvols fent curses, però va resistir l’impuls de discutir-ho. Va seguir-la cap al safareig, al costat de la cuina, on la Madeleine es va posar una de les seves jaquetes de niló de colors tropicals. Ell es va posar un jersei de color verd oliva que tenia des de feia gairebé vint anys.

Ella es va mirar el jersei amb incertesa, com feia sempre.

—Vols provar de semblar un avi?

—Vols dir una persona estable, ferma i entranyable?

Ella va aixecar una cella amb ironia.

No van dir res més fins que van baixar per la pastura i es van asseure al banc de fusta castigada que hi havia al costat de l’estany. Tret de l’obertura plena d’herba que hi havia entre el banc i l’aigua, l’estany estava envoltat de bogues molt altes, on les merles ala-roges hi construïen els nius i feien fugir els intrusos amb vols en picat molt agressius i xiscles estridents durant els mesos de maig i juny i gairebé tot el juliol. A començaments d’agost ja se n’havien anat.

—Hem de començar a arrencar unes quantes d’aquestes herbotes gegants —va dir la Madeleine—, si no volem que s’ho mengin tot.

Cada any l’anell de bogues s’havia fet més espès, i s’havia anat endinsant centímetre a centímetre cap a l’aigua. Arrencar-les, com havia descobert en Gurney l’única vegada que ho havia provat, era una feina molt cansada, frustrant i enfangada.

—I tant —va dir ell, amb vaguetat.

Els corbs, repenjats als arbres que vorejaven la pastura, grallaven a cor què vols, ara: una xerrameca escandalosa i continuada que cada nit arribava al clímax amb el crepuscle, i que llavors disminuïa ràpidament fins arribar al silenci quan es ponia el sol.

—I hem de fer alguna cosa amb allò. —La Madeleine va assenyalar la gelosia bombada i torta que un antic propietari de la granja havia aixecat al començament del camí que donava la volta a l’estany—. Però s’haurà d’esperar fins que hàgim fet el galliner amb un bon tros de tanca. Les gallines haurien de poder córrer a l’aire lliure, i no estar tancades sempre en un graner tan petit i tan fosc.

En Gurney no va dir res. El graner tenia finestres, tampoc era tan fosc a dintre, però aquella era una línia de discussió que no portaria enlloc. Era més petit que l’edifici original, destruït en un misteriós incendi feia uns quants mesos, durant el cas del Bon Pastor, però era prou gran per a un gall i tres gallines. Per a la Madeleine, però, els llocs tancats eren en el millor dels casos àrees de repòs temporal, i l’aire lliure era el cel. Estava clar que ella sentia empatia pel suposat empresonament de les gallines, i seria tan fàcil convèncer-la que el graner era una llar perfectament raonable per l’aviram com persuadir-la que hi anés a viure ella mateixa.

A més, no havien vingut a l’estany per debatre el futur de les bogues ni de la gelosia ni de les gallines. En Gurney estava segur que la Madeleine tornaria a encetar el tema d’en Jack Hardwick, i ell va començar a preparar una línia de defensa per a la seva potencial implicació en el cas.

Ella li preguntaria si tenia pensat tornar a involucrar-se en la investigació a gran escala d’un assassinat després de la seva suposada jubilació, i si la resposta era afirmativa, per què s’havia molestat a jubilar-se?

Ell li tornaria a explicar que havien expulsat en Hardwick de la Policia Estatal de Nova York en part per haver ajudat en Gurney en el cas del Bon Pastor, i oferir-li ajuda a canvi era simplement qüestió de justícia. Deute adquirit, deute pagat.

Ella li comentaria que en Hardwick s’ho havia buscat tot solet, que haver-li facilitat uns expedients confidencials no era el motiu pel qual l’havien despatxat, sinó més aviat el seu llarg historial d’insubordinació i manca de respecte, el seu deler adolescent de burxar els egos de les autoritats. Aquesta mena de comportament representava uns riscos evidents, i a la fi l’havien fotut al carrer.

Ell contraatacaria amb l’argument de les exigències nebuloses de l’amistat.

Ella afirmaria que en Hardwick i ell mai no havien estat amics de debò, només col·legues incòmodes amb algun interès comú ocasional.

Ell li recordaria el llaç singular que s’havia format en la seva col·laboració, anys enrere, en el cas de Peter Piggert, quan el mateix dia, en jurisdiccions a centenars de quilòmetres de distància, cadascun va trobar una meitat del cos de la senyora Piggert.

Ella sacsejaria el cap i deixaria de banda aquest «llaç» qualificant-lo de coincidència grotesca del passat, i de ser una raó ben pobra per emprendre cap acció en el present.

En Gurney es va repapar al respatller del banc i va mirar-se el cel, que exhibia unes franges de núvols disposades d’una manera semblant a les fustes del respatller. Se sentia preparat, tot i que no pas delerós, per enfrontar-se a l’estira-i-arronsa que esperava que es produís en pocs moments. Uns quants ocells menuts, sols o en parella, els sobrevolaven a gran altura, ràpidament, com si fessin tard als seus compromisos al niu.

Quan la Madeleine a la fi va parlar, però, el seu to i l’angle en el qual va incidir sobre el tema no van ser com ell s’esperava.

—T’adones que està obsessionat —va dir ella, mirant-se l’estany; era mig afirmació, mig pregunta.

—Sí.

—Obsessionat amb revenjar-se.

—És possible.

—Possible?

—D’acord. Probable.

—És un motiu horrorós.

—En sóc conscient.

—I també ets conscient que això fa que la seva versió dels fets sigui poc de fiar.

—No tinc cap intenció d’acceptar la seva versió de res. No sóc pas tan ingenu.

La Madeleine se’l va mirar, i després va tornar a mirar cap a l’estany. Van estar-se una estona en silenci. En Gurney va notar l’aire fred, una fredor humida que feia olor de terra.

—Has de parlar amb en Malcolm Claret —va dir ella, pragmàtica.

Ell va parpellejar, es va girar i se la va mirar.

—Què?

—Abans de ficar-te en tot això, hi has de parlar.

—I per què coi ho haig de fer? —Els seus sentiments cap a en Claret eren una mica ambigus, no pas perquè tingués res en contra de l’home, ni perquè dubtés de les seves habilitats professionals, sinó perquè els records de les ocasions que havien provocat les seves anteriors trobades encara eren plens de dolor i confusió.

—Ell et podria ajudar… ajudar-te a entendre per què fas això.

—A entendre per què faig això? Es pot saber què vols dir?

Ella no li va respondre immediatament. I ell tampoc va insistir amb la pregunta; va quedar momentàniament sorprès per la bel·ligerància sobtada de la seva veu.

Ja n’havien parlat altres vegades, més d’un cop: la qüestió de per què feia el que feia, per què s’havia fet detectiu d’entrada, per què se sentia atret per Homicidis en particular, i per què tot això encara el continuava fascinant. El fet que no fos una discussió inèdita li va fer preguntar-se per què havia reaccionat d’una manera tan defensiva.

Un altre parell d’ocells menuts, ben enlaire dalt del cel foscant, s’afanyaven a volar cap a algun lloc més familiar i, potser, més segur; probablement, el lloc que consideraven casa seva.

Va parlar amb una veu més suau.

—No estic segur de què vols dir amb «per què faig això».

—Han estat a punt de matar-te massa vegades.

Ell es va tirar una mica enrere.

—Quan t’enfrontes amb assassins…

—Sisplau, ara no —el va interrompre ella, aixecant la mà—. No em vinguis amb el discurs de la Feina Perillosa. No estic parlant d’això.

—Doncs de què…

—Ets l’home més intel·ligent que conec. El més intel·ligent. Tots els angles, les possibilitats… ningú en pot treure l’entrellat millor o més de pressa que tu. I en canvi… —La veu se li va apagar, tot d’una tremolosa.

Ell va esperar deu segons ben llargs abans de burxar-la amb delicadesa.

—I en canvi?

Ella va tardar deu segons més a continuar.

—I en canvi… no sé com… has acabat enfrontat amb un llunàtic armat en tres ocasions aquests últims dos anys. I cada vegada t’ha faltat així perquè et matessin.

Ell no va dir res.

La Madeleine es va mirar l’estany amb tristesa.

—Aquí hi ha alguna cosa que no quadra.

En Gurney va tardar una estona a respondre.

—Et penses que em vull morir?

—Vols?

—Esclar que no.

Ella va continuar mirant al seu davant.

La pastura als peus del turó i els boscos a l’altra banda de l’estany es feien cada cop més foscos. A la vora dels boscos, els claps daurats d’ambròsia i els brots color lavanda de la calabruixa ja havien adoptat diversos tons de gris. La Madeleine va tenir un calfred, es va cordar la cremallera de la jaqueta fins a la barbeta i va plegar els braços al damunt del pit, tancant els colzes tant com va poder.

Van estar molta estona asseguts en silenci. Era com si la seva conversa hagués arribat a una pausa estranya, a un sot relliscós del qual no hi havia cap manera clara de sortir-se’n.

Quan un puntet tremolós de llum platejada va aparèixer al centre de l’estany —un reflex de la lluna, que acabava de treure el nas per un esquinç dels núvols— es va sentir un soroll a les profunditats dels boscos darrere el banc que va posar de punta els pèls als braços d’en Gurney: una nota aguda, un crit de desolació que no era del tot humà.

—Què coi…?

—Ja ho havia sentit —va dir la Madeleine, amb una mica d’angoixa a la veu—. Cada nit sembla que vingui d’un lloc diferent.

Ell va parar l’orella, esperant. Un minut després, va tornar-lo a sentir, estrany i planyívol.

—Segurament és un mussol —va dir, sense tenir cap raó per la qual creure-s’ho.

El que no va dir era que trobava que semblava el crit d’un nen perdut.