Un tret impossible

En Gurney es va acostar a la finestra, amb el mòbil a la mà, i va mirar per damunt de l’avinguda i el riu cap a l’escena del crim i el tros de cementiri dels Spalter. Hi veia la Paulette, dreta aproximadament al mig, amb un paraigua blau en una mà i el mòbil a l’altra.

Va recular unes quantes passes de la finestra, fins al punt de l’habitació on, segons la foto de l’expedient, s’havia trobat el rifle amb el seu trípode. Es va agenollar per abaixar la seva línia de visió a l’altura aproximada de la mira del rifle, i va parlar pel telèfon.

—D’acord, Paulette, obri el paraigua i posi’l al lloc on vostè recorda que hi havia el cos d’en Carl.

Ell se la va mirar mentre ho feia, i va desitjar haver portat els binocles. Llavors es va mirar el dibuix de l’escena que havia fet la policia, i que tenia a terra, davant seu. Mostrava dues posicions per a en Carl: el lloc on era dret quan li van disparar i el lloc on va caure a terra. Totes dues posicions eren entre la tomba oberta de la seva mare al davant i les dues fileres de cadires plegables al darrere. Hi havia un número escrit al dibuix al costat de cadascuna de les setze cadires, que presumiblement les relacionaven amb una llista separada del seguici que les havia ocupat.

—Paulette, recorda per casualitat on seia tothom?

—Esclar. Encara ho veig com si hagués passat aquest mateix matí. Cada detall. Com aquell rajolí de sang que li baixava pel front. Aquella gota de sang a la neu. Déu meu, no em marxarà mai més del cap?

En Gurney tenia records com aquells. Tots els policies en tenien.

—Potser no del tot. Però hi pensarà menys sovint. —No li va mencionar que si alguns records com aquells se li havien mig esborrat del cap a ell, era perquè els havien substituït records encara més terribles—. Però digui’m qui hi havia a les cadires, sobretot a la primera fila.

—Abans d’aixecar-se, en Carl era a la punta. Això seria a la banda dreta de la fila, vist des d’on és vostè ara. Al seu costat, la seva filla, Alyssa. Al costat d’ella, una cadira buida. Al costat, les tres cosines de Saratoga de la Mary Spalter, totes de més de setanta anys. Trigèmines, de fet, i encara vesteixen totes tres igual. Molt bonic, o molt estrany, depèn del punt de vista. Després una altra cadira buida. I a la vuitena cadira, en Jonah… tan lluny d’en Carl com va poder. Cap sorpresa.

—I a la segona fila?

—A la segona fila hi havia vuit senyores de la comunitat residencial on vivia la Mary Spalter. Em sembla que totes eren membres d’una organització d’allà. Ai… com es deia? Una cosa estranya. Forces de no sé què… Forces de la Tercera Edat… això mateix.

—Forces de la Tercera Edat? Quina mena d’organització és?

—No n’estic segura. Vaig parlar un momentet amb una de les senyores. Té alguna cosa a veure… esperi un moment. Sí. Tenien un lema, o una dita, ara me’n recordo. «Forces de la Tercera Edat. Mai no és tard per fer el bé». O unes paraules similars. Vaig tenir la impressió que es dedicaven a alguna mena d’activitats de caritat. La Mary Spalter n’havia estat membre.

En Gurney va prendre nota mentalment que havia de buscar alguna cosa sobre les Forces de la Tercera Edat a internet.

—Sap si algú esperava que la Kay assistís al funeral, o que manifestés sorpresa quan no va aparèixer?

—No vaig sentir ningú que ho preguntés. La majoria de gent que coneixia els Spalter sabien que hi havia problemes… que la Kay i en Carl estaven separats.

—D’acord. Doncs en Carl era en un extrem de la filera, i en Jonah a l’altre?

—Sí.

—Quant de temps va passar des que en Carl es va aixecar de la cadira i li van disparar?

—No ho sé. Quatre o cinc segons? El veig aixecar-se… girar-se per anar cap al pòdium… fer una passa, dues… i llavors va passar. Ja l’hi he dit, tothom es va pensar que havia ensopegat. Però això és el que pensaria tothom, no? Tret que se sentís un tret, però ningú no el va sentir.

—Pels petards?

—Oh, Déu meu, sí, els petards. Algun idiota s’havia passat tot el matí tirant petards. Va ser molt empipador.

—D’acord. O sigui, vostè recorda que en Carl va fer una o dues passes. Podria anar al lloc on vostè recorda que va arribar en Carl en el moment que va començar a caure?

—És molt fàcil. Passava directament per davant de l’Alyssa.

En Gurney la va veure moure’s dos metres i mig, potser tres, cap a la dreta del paraigua a terra.

—Aquí —va dir.

Ell va empetitir els ulls, per assegurar-se que veia bé la seva posició.

—N’està segura?

—Segura que el lloc era aquí? Totalment!

—Tanta fe té, en la seva memòria?

—N’hi tinc, però no és només això. És la manera que sempre posem les cadires. Les posem en fileres de la mateixa llargada que la tomba, perquè tothom se la pugui mirar sense haver de girar-se. Hi posem tantes fileres com faci falta, però l’orientació de les cadires en relació amb la tomba sempre és la mateixa.

En Gurney no va dir res, provava d’assimilar el que sentia i el que veia. Llavors se li va acudir una pregunta que li havia voltat pel cap des de la seva primera lectura de l’informe de l’incident.

—Hi ha una cosa que em té encuriosit. La família Spalter tenia un perfil molt destacat. M’imagino que tenien molts contactes, molta presència social. Per tant…

—Per què era tan modest, el funeral? És això el que se li fa estrany?

—Catorze persones al seguici, si no m’he descomptat, són poques ateses les circumstàncies.

—Va ser decisió de la difunta. Em van dir que la Mary Spalter havia afegit un codicil al seu testament on especificava els individus que volia amb ella al final.

—Vol dir al seu enterrament?

—Sí. Les seves tres cosines, dos fills, néta, i les vuit dones de les Forces de la Tercera Edat. Em sembla que la família… en Carl, de fet… tenia planejat celebrar un memorial molt més gran més endavant, però… esclar… —Se li va perdre la veu. Després d’un moment de silenci, va preguntar—: Alguna altra cosa?

—Una última pregunta. Quina alçada feia, en Carl?

—Quina alçada? Metre vuitanta-cinc, potser metre noranta. Intimidava força. Per què ho pregunta?

—Només provo de visualitzar l’escena de la manera més acurada que puc.

—D’acord. Ja està, doncs?

—Em sembla que sí, però… si no li fa res, quedi’s on és un minut. Vull comprovar una cosa. —En Gurney va mantenir la vista tant com va poder al damunt de Paulette, i es va aixecar de la seva posició de genolls… al lloc on s’havia trobat el rifle muntat en el trípode. Es va moure lentament cap a la seva esquerra, tan lluny com va poder sense deixar de tenir la Paulette a la vista a través d’una de les dues finestres de l’apartament. Va repetir el mateix cap a la dreta, tan lluny com va poder arribar. Després, se’n anar cap a les finestres, va pujar al damunt d’un ampit i després de l’altre, per veure tot el que pogués.

Quan va baixar, va donar les gràcies a la Paulette per la seva ajuda, li va dir que aviat tornarien a parlar, va penjar i es va tornar a ficar el mòbil a la butxaca. Llavors es va estar molta estona al bell mig de l’habitació, provant de trobar sentit a una situació que de sobte no en tenia gens ni mica.

Hi havia un problema amb el fanal de la banda més allunyada d’Axton Avenue. El braç horitzontal era al mig de la trajectòria. Si en Carl Spalter feia un metre vuitanta i havia estat a prop del lloc que la Paulette havia indicat, no hi havia manera possible que el tret fatal que li havia encertat el cap hagués sortit d’aquell apartament.

L’apartament on s’havia trobat l’arma del crim.

L’apartament on l’equip forense del DIC havia trobat residus de pólvora que coincidien amb la càrrega de fàbrica d’un cartutx Swift 220, que coincidia amb el rifle recuperat i coincidia amb els fragments de bala extrets del cervell d’en Carl Spalter.

L’apartament on un testimoni havia situat la Kay Spalter el matí de l’incident.

L’apartament on ara hi havia en Gurney, perplex.